Aquest Nadal ha mort la meva àvia. L’última que tenia. I d’alguna manera he connectat amb la infantesa acabada i amb els records més llunyans que tinc amb ella. Carner explica la infància d’una manera preciosa, la innocència de Pandara que cull maduixes i que “creu que el cel s’acaba darrere del jardí”, que “sempre ha vist el cel asserenat i “ignora el xiscle i la gropada de les bruixes”. El món finit, conegut i tranquil dels nens petits.  

El jardí dels avis deu ser dels llocs on he sigut més nena. I sembla que a casa els avis, els avis hi hagin de ser sempre. I passen molts anys i un dia la casa és una altra perquè  primer els objectes criden fort una absència. I sembla que la llum recaigui diferent en una cadira i en un got. Penso en les poques fotografies que tenia de jove la meva àvia. En els poquíssims vídeos. En com la sorprenia i l’emocionava l’única foto que tenia de nadó als braços de la seva mare. En el seu no poder entendre (no ho entenc ni jo) les videotrucades a sis mil quilòmetres amb el meu germà que acaba de llevar-se perquè allà són les nou del matí i aquí les tres de la tarda.

Amb la generació de la meva àvia acaba un món. I segurament nosaltres no el veurem canviar ni un quart d’un quart de com l’ha vist canviar ella. Tenia onze anys quan va començar la guerra i recordava el juliol del 36 i el disgust de nena del vestit fet a mida per festa major que aquell any va quedar penjat a l’armari. Tenien penellons a les orelles i un corral amb gallines. Sense aigua corrent, sense mètodes anticonceptius, sense poder fer si no era amb el permís de. Sense poder escollir gaire res. 

Tenir tota la informació a l'abast no vol dir saber entendre-la ni saber diferenciar els fets de les opinions

Llavors penso en mi i en els meus alumnes adolescents. A la Carmeta li agradava molt que n’hi parlés. Recordo aquella anècdota dels nens de ciutat a qui demanaven dibuixar un pollastre i en feien un de rostit en un plat. Els meus alumnes tenen centenars o milers de fotos. De fet, tot el que els atrau és a través de la imatge. Es construeixen mitjançant les xarxes i saben la felicitat i la bellesa que s’hi ven. Són una mica més que nens, però quan seuen a classe sempre tenen el mòbil sota les cuixes. Saben fotografiar la millor llum de la tarda i saben el plaer al cervell que proporciona agradar als que hi ha a l’altre cantó de la pantalla. Tenen tota, tota, la informació al seu abast. Però tenir-la no vol dir saber entendre-la ni saber diferenciar els fets de les opinions. Aquest és també el meu món, eh. Fragmentat, ramificat. Hipertextualitat. Hores de clic en clic, de tema en tema. Perquè hi regna tant la immensitat com la superficialitat. 

Penso, però, (i això em sorprèn perquè em sembla que no fan tant que jo era una adolescent insuportable) que també són ells que comencen a veure i a viure de veritat la llibertat en l'orientació sexual i la identitat i l’expressió de gènere. M’alegra veure que ells sí que construiran relacions que aniran més enllà de l’heteronorma, els models tradicionals de família i trencaran caselles estables com murs de pedra. I ho escric i recordo la cara de la meva àvia quan n’hi parlava, entre divertida i incrèdula perquè “això sí que no ho havia sentit a dir mai”.

La mort de la meva àvia, no sé per què, m’ha fet contraposar dues realitats que han conviscut en mi molt de temps. I m’ha fet adonar de l’abisme que les separa. Els joves d’avui. Tendim a etiquetar-los i a voler-los definir. Els centennials (centennistes), per qui la tecnologia és part indestriable de la vida. No coneixen el mon sense Internet. Ni els llibres de consulta de vint-i-cinc volums (a-alf, alg-aqu, ar-bah), ni aquell CD de l’enciclopèdia Encarta que a mi em va semblar un canvi absolut de paradigma.

Els pares de la generació de la meva àvia decidien amb qui es casaven les seves filles, els dels adolescents d’avui els animen a creure que tots podran ser Messi

És cert que viuen així. Però és evident que no són tan diferents en allò essencial, una vegada fora la capa robòtica de les xarxes, perquè al fons hi ha qüestions eternes: el moment vital de crisi que suposa intuir-te a tu mateix com a adult. La inquietud, la vitalitat. I ser tan jove que et pots permetre equivocar-te. Hi ha qui pensa que ens hem passat de frenada i que s’han col·locat tant al centre les necessitats dels nens, se’ls ha estalviat tant la frustració que se’ls fa difícil afrontar-se al món. Per mi aquest és segurament el gran tema: fer-los segurs i treballar-los l'autoestima, però no incapaços de veure els obstacles reals ni alimentar una autoimatge distorsionada i monstruosa. Els pares de la generació de la meva àvia decidien amb qui es casaven les seves filles, els dels adolescents d’avui els animen a creure que tots podran ser Messi. Ells i la seva roba. La Carmeta i el seu vestit fet a mida que havia de durar un any sencer. La tirania de la immediatesa, el tempo de les sèries i pel·lícules i el del seu avorriment a ritme 1.5. 

Hi penso molt, en ella. I ara que els he unit tots dos en unes quantes línies penso que el que voldria per ells d’aquest món que desapareix és la seva calma. El cel del pati, el parlar lent i la paciència de la Carmeta.