Un diumenge d'inicis de mes, no em feu dir quin dia era de novembre (us ben juro que no sé en quina data visc), va finalitzar l'edició d'enguany de l'In-Edit, una cita que és droga dura per a tots els que ens agrada la música i el cinema documental. Entre les (poques) produccions catalanes que s'han programat aquest 2021 al festival de cinema documental musical de Barcelona, destacava especialment una: L'home dibuixat. Una conversa amb Jaume Sisa, cinta centrada en el ser i fer del nostre cantautor galàctic i que aquest vespre, a partir de les 22:05h, emet TV3 en el seu espai de documentals Sense ficció.
Franco Battiato del Poble Sec
Més enllà de ser el compositor de 'Qualsevol nit pot sortir el sol', una d'aquelles cançons que han traspassat els límits de l'autoria per esdevenir un himne de domini popular, Jaume Sisa és una d'aquelles figures nostrades que tothom coneix, més o menys, però ningú sap realment qui és. Potser ell tampoc, i aquesta recerca ha estat el seu motor creatiu i conseqüentment el motiu de la seva grandesa. O benvinguts passeu, passeu... i pareu atenció a aquest documental.
Sisa deixa anar sentències que ressonen com aforismes galàctics
Sisa és un creador extraordinari, que encara ara factura treballs incunables (el seu darrer disc 'Malalts de cel' (2016) és una delícia), i un intel·lectual a qui sempre és interessant sinó necessari escoltar. Alguna cosa així, com, per la seva herència fonogràfica, els seus raonaments i manera d'entendre la vida, i al seu posat estètic; un Franco Battiato nascut al barri del Poble Sec de Barcelona.
El programa Sense ficció de TV3 estrena el documental L'home dibuixat. Una conversa amb Jaume Sisa
Filosofia de vida
L'home dibuixat. Una conversa amb Jaume Sisa (títol que fa referència al seu primer senzill en solitari de l'any 1968), és un recorregut per la seva trajectòria artística (amb alguna llacuna incomprensible: en cap moment se cita Música Dispersa, projecte d'un sol disc de títol homònim, molt probablement el millor àlbum de rock català mai enregistrat, honor que hauria de compartir amb el Dioptria de Pau Riba), però sobretot és una aproximació a la seva, sempre fascinant, filosofia de vida.
Per a Sisa el catalans som un poble de gent orgullosa de portes a fora, però que s'odia internament
Dirigida pels cineastes Joan Celdran i Àngel Leiro, L'home dibuixat. Una conversa amb Jaume Sisa és producció senzilla, però extremadament resolutiva: el documental, que no arriba a l'hora, és una concatenació d'imatges d'arxiu amb seqüències d'una entrevista actual amb el protagonista de la cinta. Aquesta és la part més interessant del documental, instants en què Sisa deixa anar sentències que ressonen com aforismes galàctics.
El català més català
Al llarg dels 58 minuts del metratge, Sisa estranyament parla de música, però sí que ho fa de l'amor i de la mort (tema que l'obsessiona), dels records (una droga, diu), de la mare, del barri... i de la identitat, sigui la de país o la personal. De la primera, diu Sisa que els catalans som jueus de segona (sigui el que sigui que això significa) i remata el fet afegint que som un poble de gent orgullosa de portes a fora, però que s'odia internament.
De la segona diu, i és la primera sentència de la pel·lícula, i potser la més definitòria de totes, que ha viscut tota la vida amagat. No ha estat una reclusió confinada, sinó metafòrica. Un subterfugi identitari que al llarg de la dècada l'ha dut a ser Jaume Sisa 'El cantautor galàctic' però també Ricardo Solfa, Armando Llamado, Ventura Mestres i El Viajante. Un fet, aquesta constant mutació, que fa de Sisa el català més català de tots: algú orgullós de qui és de portes a fora (sigui l'alter ego que sigui), però que internament no se suporta a si mateix. Visca l'autodi que de les tristors en fa fum.