La vida és fruit del deliri. De l'atzar i d'un destí dissenyat per un humorista en un matí de ressaca. El primer disc en solitari de Jaume Sisa, Orgia (Edigsa, 1971), era (i és), molt bo. No el va comprar ningú. I ningú no es va animar a publicar la següent col·lecció de cançons del cantautor galàctic del barri del Poble-sec. Qualsevol nit pot sortir el sol podria haver quedat inèdit, arraconat en un calaix, sense que ningú el pogués gaudir, més enllà del mateix autor, que desanimat per les negatives constants dels segells discogràfics, va decidir abandonar la música i es va posar a trebllar en una companyia d'assegurances, i quatre amics més privilegiats. D'aquests quatre, afortunadament, dos d'ells van ser el productor Rafael Moll i el promotor Víctor Jou, fundadors de la sala Zeleste, que es van capficar gairebé obsessivament a trobar una casa que es decidís a editar aquella nòmina de composicions on trobem títols essencials de la música popular catalana del segle XX com El fill del mestre, El setè cel, Cançó de la font del gat, Senyor botiguer o, evidentment, Qualsevol nit pot sortir el sol; cançó, en una nova mostra dels capricis del destí, Sisa va escriure molt a les darreries de l'enregistrament del disc. L'elapè, irònicament, veuria la llum a través d'Edigsa, la discogràfica que havia publicat Orgia i que de sortida havia rebutjat publicar el seu treball de Jaume Sisa. Univers còsmic habitat per personatges de traç màgic i fantàstic ballant al compàs de folk psicotròpic i rock laietà en contraposició a l'encara aleshores homogeneitzant i polititzada Nova Cançó de tall afrancesada, enguany se celebra el 50 aniversari de la publicació Qualsevol nit pot saortir el sol (efemèride recordada amb la reedició limitadíssima en vinil) un dels millors discos de la història de la música catalana. Entrevistem Jaume Sisa. Benvinguts, passeu, passeu.
Et resulta aclaparador mirar enrere i recordar aquesta efemèride?
Una mica sí. Són molts anys i moltes coses que ja no recordo bé. Tot queda una mica nebulós.
No recordes perquè el pas del temps ho ha esborrat o perquè no ets gaire nostàlgic?
Deu ser una combinació de tot plegat. En aquella època, jo vivia dins les cançons. Les feia sense esperar res a canvi, per mi i per quatre amics. Quan, de sobte, la meva música va començar a ser escoltada i a tenir repercussió, la meva vida va canviar molt. Vaig passar de viure dins les cançons a haver de posar un peu en el món real.
Vas fer realitat un somni o vas perdre la innocència?
Sempre es perd la innocència. Però des de fa temps m'he dedicat a recuperar-la. Crec que la innocència és l'estat poètic natural de l'home.
La innocència és l'estat poètic natural de l'home
Això vol dir que la realitat t'ha resultat massa dura?
La realitat és molt dura, molt crua i molt violenta. I has de ser-hi sempre lluitant. La vida és lluita o contemplació. La contemplació és un altre estadi, una altra manera de viure, en el que només has de lluitar amb tu mateix, però és una lluita que no et suposa massa sofriment. La lluita exterior amb el món, amb la realitat quotidiana ordinària normal, la trobo molt menys interessant.
Has pogut combatre aquesta realitat fent música?
Jo l'he pogut combatre, però sempre ha guanyat la realitat. Sempre ha guanyat la part fumuda de la vida. Facis el que facis sempre t'hauràs d'enfrontar el problema del temps, de l'existència. En canvi, dins de les cançons, de la poesia, d'aquest estat d'innocència en què jo vivia quan vaig fer Qualsevol nit pot sortir el sol, tot es desenvolupa d'una manera molt més fluïda i agradable.
Només podem gaudir de la innocència més pura a la infància i a la vellesa?
La innocència és l'estat natural amb què naixem. Després la realitat s'encarrega d'anar-la destruint i de gran te l'has de guanyar, has d'estudiar.
S'ha d'estudiar per ser innocent?
Has de treballar-te el que al principi tenies gratis si vols aconseguir-ho.
Un fet, si més no, paradoxal.
La vida mateixa és una paradoxa irresoluble que no sabem quin sentit té. Ens passem la vida buscant sentit a la vida i la vida passa i prou.
Qualsevol nit pot sortir el sol és un àlbum conceptual sobre la innocència?
Vaig fer aquest disc quan tenia poc més de vint anys i encara no sabia què era la realitat, només ho intuïa. Ho vaig saber després perquè vaig topar frontalment amb ella. Ara, com que ja estic retirat des de fa uns anyets, estic amb aquesta cosa de veure on soc.
On ets?
Encara no ho sé. Segueixo buscant,
Que ja és prou feina.
És molta feina. A la meva edat, però, si tens la sort a la vida de tenir les necessitats cobertes, és l'única feina que hi ha.
Voldria ser un personatge de Qualsevol nit pot sortir el sol i quedar-me dins la cançó per sempre
Quina relació tens amb la teva obra més coneguda?
Al principi, quan la crees, ets dins d'ella. Després l'obra et va expulsant i es converteix en part de qui l'escolta.
Qualsevol nit pot sortir el sol ja no és teu (o ja no és exclusivament teu).
Va arribar un moment que els altres es van fer seu, el disc. Qualsevol nit pot sortir el sol ja no és un disc meu, un fet que et permet contemplar la teva pròpia obra des de fora.
I què veus?
És una situació, una visió una mica estranya, que no entenc del tot. Suposo que arribats aquí intento interpretar el disc com fa tothom, i cadascú l'interpreta de la seva manera, esclar, i la meva manera és que jo vull tornar a viure dintre de la cançó. Voldria ser un personatge de Qualsevol nit pot sortir el sol i quedar-me dins la cançó per sempre.
Allò que va escriure Jaime Gil de Biedma: "Yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema".
Exacte. És un dels objectius, no sé si utòpic, de l'art: convertir l'art en vida i la vida en art. Arribar a un punt en què l'art i els artistes no tindrien raó de ser, perquè la vida seria una obra d'art o un poema en si mateixa. Però això que en la teoria està tan ben formulat, a la pràctica costa més.
Expliques que del teu primer disc, Orgia, en vas vendre poc més de 300 còpies. Del següent, que ja va ser Qualsevol nit pot sortir el sol, més de 100.000. Intuïes que aquelles cançons tenien alguna cosa especial, còsmica i màgica?
No en tenia ni idea. Feia el que em sortia sense saber si era bo o dolent. Durant molt de temps, no va interessar a ningú. I de sobte, un dia, va interessar a tothom.
La meva música no interessava a ningú fins que de sobte va interessar a tothom
De fet, venint d'Orgia, de sortida totes les discogràfiques van rebutjar publicar Qualsevol nit pot sortir el sol.
Totes. I dos anys després, la mateixa discogràfica que no m'havia fet cas (Edigsa) el va acabar publicant.
Novament, la vida és una gran paradoxa.
Jo estava convençut que era un gran disc, esclar, que era molt bo, però al principi només ho veia jo i quatre amics. La resta del món no ho veia. I de cop, d'un dia per l'altre, ho va veure tothom. Encara no m'he refet a la sorpresa.
Qualsevol nit pot sortir el sol és un disc fruit de la fe, de la feina o de l'atzar? Perquè en els quatre anys que passen des que vas publicar Orgia a Qualsevol nit pot sortir el sol, desencantat perquè ningú et volia publicar el disc, havies abandonat la música i havies començat a treballar en una companyia d'assegurances.
Em sembla que deu ser la combinació de tot plegat. El fet concret és que el meu amic, el productor Rafael Moll (fundador de la històrica sala Zeleste conjuntament amb Victor Jou), va convèncer, finalment, Edigsa, que m'havien de publicar el disc. I aquest va ser el fet concret que va fer que tot canviés. Però la mateixa discogràfica, feia dos anys que tenia un casset amb aquestes cançons sobre la taula i no m'havien ni contestat.
Si aquestes cançons no s'haguessin publicat mai, haurien existit?
No ho sé. Potser haurien quedat en un calaix o potser haurien acabat sortint per una altra banda. No tinc resposta. No sé què hauria estat de la meva vida, no sé què hagués fet. No ho sé.
A la companyia d'assegurances tenies futur. Deien que ho feies molt bé.
Sí, amenaçaven a ascendir-me, de fer-me cap de departament. Donar-me una responsabilitat i un sou més alt, perquè es veu que ho feia bé. A mi m'estranya.
Sempre has sentit que tenies una sensibilitat diferent de la resta, una cosmologia, una visió diferent de la gran majoria? Que hi havia una certa sensibilitat a l'hora d'enfocar el món?
Sí, això ho he sentit des de ben jovenet. I no és fàcil, es pateix molt, perquè et sents diferent i no saps per què. És amb el temps, i a poc a poc, que vas encaixant amb el món.
50 anys després, Qualsevol nit pot sortir el sol continua sonant meravellosament bé. Hi ha alguna cosa allà que és màgica ja des de la seva portada.
El Rafael Moll va fer una molt bona producció i jo, en aquell moment, estava inspirat. El disseny de la portada és de la Sílvia Gubern (artista, poeta, dissenyadora, responsable també de la decoració interior de la sala Zeleste) i és una estampa perfecta del Montjuïc de la meva infància. El Poble-sec i Montjuïc eren els meus escenaris habituals de correries de jocs. Ho va encertar perfectament.
Enyores aquella Barcelona?
Estem immersos en un procés imparable, almenys tal com va avui dia el món. És un procés de despersonificació, de pèrdua de caràcter i de personalitat, però no sols Barcelona, sinó de tota Europa. Barcelona és el reflex més proper que tenim, però em sembla que tota Europa acabarà convertida en un parc temàtic per a turistes, i els europeus haurem de viure d'aquest negoci.
Enguany també es commemoren els 50 anys del primer Canet Rock. Tu havies d'actuar-hi, però la censura franquista et va vetar. Bé, en realitat no et van vetar a tu sinó a una cantant suposadament anomenada 'Lisa'.
Sí. Hi va haver una confusió que encara avui no hem aconseguit aclarir del tot.
Tot per una entrevista a la revista Fotogramas on et declaraves anarquista.
Suposo que va ser per això. No ho sé segur, perquè mai ens van donar una explicació clara. L’autorització per cantar en públic havia de passar prèviament per la censura, i quan la van aprovar van dir: "S’autoritza l’acte, menys l’actuació de la cantant Lisa".
I aquesta Lisa devies ser tu.
Exacte! Això vam suposar, perquè fonèticament Lisa s’assemblava a Sisa. Si no, qui era aquesta Lisa? Encara no ho sé.
Com passa sovint amb aquestes coses, el càstig va acabar ajudant a consolidar la teva figura com a artista: tu tocant El setè cel a Canet, veient sortir el sol, és tota una imatge icònica de la nostra cultura popular contemporània.
Segurament se n'ha fet més llegenda així que no pas si hagués actuat. En aquella època, alguns cantants catalans eren prohibits i això, paradoxalment, els donava més popularitat. Com més et prohibien, més morbo generaves i més públic venia a escoltar-te.
Però a tu, tret d'aquesta ocasió, no et van censurar.
No. De fet, abans de Canet, pràcticament no havia actuat. Només algun bolo esporàdic i sense repercussió. Així que la meva primera i única "prohibició" va ser aquella. Després tampoc vaig tenir problemes, vaig poder fer concerts amb normalitat. No em vaig sentir perseguit pel franquisme.
L’art és un viatge, una exploració dels somnis, de l’elevació espiritual. L’elevació social no m’ha interessat mai
Potser perquè amb un cantautor galàctic com tu els hi petava el cap. No entenien què feies.
Exacte! A més, el règim es va acabar de seguida: aquell mateix any va morir Franco i tot va començar a canviar. Jo no vaig viure les prohibicions més dures dels primers setanta.
Sempre has fugit de l’art i la música com altaveu de dogmes o consignes.
Crec que això empobreix l’art. L’art és un viatge, una exploració dels somnis, de l’elevació espiritual. L’elevació social no m’ha interessat mai.