Hi ha pocs llasts socials que Javier Royo (Saragossa, 1972) no s'hagi vist capaç d'afrontar. La precarietat d'un món capitalista que ens ofega. La crisi dels refugiats o les conseqüències de la crisi climàtica d'un món que es podreix. El masclisme que viu a cada carrer, a cada cantonada, i que apuntala les dones perquè no escalin ni socialment ni laboralment. Fins i tot es va atrevir a encarar-se amb la gihad i l'ensurt li va sortir car: va rebre amenaces de mort que el van obligar a prendre mesures de seguretat angoixants. Però ell continua denunciant i assenyalant els tèrmits que es mengen els pilars d'aquesta societat nostra, amb el seu llapis i el seu art com escut: amb la seva agudesa sintètica per bandera.
🟠 Cruïlla 2022 a Barcelona: tot el que has de saber
Il·lustrador, historietista, dissenyador, professor i obertament feminista. Les seves reconegudíssimes vinyetes a les xarxes socials —té més de 300.000 seguidors a Instagram— donen suport ferventment a la lluita per la igualtat de gènere, encara que Javirroyo —el seu sobrenom artístic— no se sent líder de res: és conscient que viu en el privilegi del mascle i que les dones han de tenir les regnes, per això defensa amb modèstia el seu prisma d'home, hetero i blanc. Ves a saber, potser algun altre ésser masculí se'l prengui seriosament. Els seus dos últims llibres, Homo machus (2020, Lumen) i Laborachismo (2021, Lumen) van en aquesta direcció, en la de criticar les esquerdes del patriarcat. Aquest cap de setmana és un dels caps de cartell del Cruïlla Arts —l'apartat del Festival Cruïlla que aposta per altres disciplines artistes— juntament amb altres membres d'El Estafador, el col·lectiu de dibuixants que va fundar fa més d'una dècada perquè l'humor gràfic no quedi mai en l'oblit.
Et toca dibuixar al Cruïlla aquest any.
Hi serem tot el col·lectiu d'El Estafador. Jo participaré en un mural col·lectiu i després faré una Dibujam —una sessió de dibuix en directe— en la qual treballaré una sèrie de caps de cartell musicals. Després participaré en una baralla de dibuixants. Crec que em toca dibuixar contra la gran Mercrominah (riu). Una gimcana, vaja.
Què és El Estafador?
Som un col·lectiu de dibuixants d'humor gràfic que ens reunim cada setmana per escriure i il·lustrar sobre un tema, que pot ser d'actualitat o del que ens vingui de gust dibuixar. Tenim un grup de Whatsapp molt actiu on es discuteixen els temes, i es comparteixen i comenten les vinyetes abans de ser publicades. Ara som més de trenta.
La unió fa la força.
La idea em va sorgir el 2009, després que molts dels il·lustradors que publicàvem en premsa de paper ens quedéssim sense poder fer-ho per culpa de la crisi de 2008. Jo vaig deixar de publicar a Interviu (il·lustrava el text de Juanjo Millás) i llavors vaig reunir un grup de dibuixants, entre els qui hi havia els grans Liniers o Tute, i arrenquem el projecte. El que va començar sent un grup de 5 o 6 persones, avui és un grup que ben aviat assolirà els 40 il·lustradors i il·lustradores. Ja fa gairebé 13 anys d'allò!
La teva feina és una crítica constant a diversos problemes estructurals de la societat. Sempre tens la necessitat de denunciar alguna cosa, quan dibuixes?
No sempre. De vegades també ve de gust dibuixar sobre temes banals. Però quan dibuixes sobre temes que et preocupen, la denúncia en la il·lustració surt sola, com a borbolls.
Ets dels que veu el got mig ple o mig buit?
Mig ple quan dirigeixo un equip i un projecte, i mig buit en solitud, per millorar.
És la sàtira la millor eina per assenyalar el que no funciona?
No sé si és la millor, però sens dubte una de les que millor ho fan sí, perquè posa en evidència la invisibilitat del vestit de l'emperador. Nosaltres, a El Estafador, ens hi dediquem: visibilitzar vestits d'emperador podria ser un altre bon lema per al projecte (riu).
Costa que més de tres homes junts es pronunciïn davant d'un fet masclista
Podríem dir que en els últims anys t'has enfocat molt en criticar el masclisme. Hi va haver un moment en què, com a home, vas fer un clic?
Segurament aquest clic va existir, però no recordo quan. És cert que vinc d'una família on la meva mare exercia el feminisme de la forma que s'exercia en aquella època, que era tenint la seva pròpia feina per ser independent econòmicament, i sempre ho va ser, però a més s'ocupava dels fills —o sigui, treballava 24/7—. En ser tres germans sempre ens va inculcar que per ser realment independents i forts havíem d'aprendre a "valer-nos per nosaltres mateixos", tal com ella deia. És a dir: saber fer totes les tasques de la casa i fer-les des de petits. És molt important aquest clic per poder començar a veure la realitat des d'un altre punt de vista més igualitari i, encara que evidentment mai no podrem sentir com viuen el masclisme les dones, si podem empatitzar amb les desigualtats i actuar en conseqüència. No només dir que ets feminista, sinó actuar com a tal. És important que els homes passem a l'acció en allò quotidià.
Com ho han percebut altres homes?
En general ho han percebut bé. Crec que parlo d'una cosa que té a veure molt amb el nostre temps, i animo altres homes a perdre la por a dir què es pensa. Conec molts homes —i això també parlat amb les seves parelles— que són feministes i porten les responsabilitats de la casa i de la relació de forma igualitària, però és cert que quan s'ajunten en grups de més de tres homes costa molt que es pronunciïn davant d'un fet masclista, per exemple. Crec que hi ha una gran majoria d'homes feministes silenciosos.
N'hi haurà alguns que se sentin atacats amb el que dius.
Doncs també. Hi ha alguns grups d'homes que estan molt intoxicats amb la masculinitat tradicional i heteropatriarcal que ens han inculcat des de petits, i estan molt allunyats dels meus paràmetres. Llavors, quan un home parla de masclisme, o de defensar el feminisme, creuen que és un atac. Però en certa manera ho és, és un atac als seus privilegis, a un mode de vida i de relació desigual i injust. Així que sí, i és normal que se sentin atacats.
També hi ha algunes dones que podrien dir que t'estàs reapropiant d'una lluita que no és la teva o dir que ets un oportunista.
En general sempre he rebut bones crítiques de les dones. Sí és cert que algunes ho han enfocat com dius, i he rebut algunes crítiques, però són les que menys. Jo crec en el feminisme i en la igualtat des de fa molts anys. Per començar diria que mai no m'he sentit capdavanter o paladí de cap moviment. Puc donar-hi suport, puc opinar sobre això, però no m'agrada aquest paper, i menys en el feminisme, on la lluita, el lideratge i la rellevància, evidentment, ha d'estar sempre en les dones.
La meva intenció sempre és la d'un home heterosexual blanc que opina sobre el que li passa o el que pensa i li parla altres homes
I on queda la participació de l'home en la lluita?
El masclisme és un problema social que afecta dones i homes. De forma molt més violenta a les dones, evidentment, però hi ha també dones que continuen perpetuant el masclisme en l'educació cap als seus fills. I hi ha homes que han rebut una educació masclista que també la continuen perpetuant i que els col·loca en un punt molt fràgil, ja que la violència que exerceixen aquest tipus d'homes, a part de ser contra tot el que els envolta, també és contra ells mateixos (el masclisme produeix mort i destrucció, però també una autodestrucció contínua). Això no podem oblidar-ho. També m'agrada aclarir que la meva intenció sempre és la d'un home heterosexual blanc que opina sobre el que li passa o el que pensa i li parla a altres homes. Per sort, avui dia existeixen molts dones feministes referents a les quals poden seguir les nenes o joves, però existeixen molt pocs referents d'homes feministes per als nens. I això ha d'anar canviant. Quants més referents d'homes feministes hi hagi, crec que el món serà millor. Som aquí per lluitar al costat de les dones, no davant ni darrere.
L'altre dia vaig parlar amb Marta Piedra sobre la desigualtat al vostre sector, i em va comentar que ella no havia percebut diferències entre homes i dones. Tu has hagut de manar callar algú?
Crec que hi ha sectors amb molts més problemes de masclisme que el nostre, en això estic d'acord amb la Marta. Per exemple als sectors tradicionals (penso en la construcció, el transport, etc.). Alguna vegada, més que manar callar, sí que m'ha tocat expressar la meva disconformitat i donar el meu punt de vista en discussions amb altres homes i dones. Però és normal.
Imagino que tu també t'has vist reproduint alguna masclistada en el passat.
Crec que sí, que anem polint-les, però és que venim d'una educació masclista i s'ha d'anar aprenent i amb el detector posat sempre (riu).
La pressió estètica, la síndrome de l'impostor o la precarietat laboral són recurrents en les teves vinyetes. Són temes que t'han tocat de prop, situacions que has viscut a les teves carns?
La pressió estètica, sí. Crec que hi ha certa grassofòbia, per exemple, en la societat, i no es pren seriosament algú amb obesitat o, almenys, el tracte és diferent. De la síndrome de l'impostor, crec que gairebé tots els que fem humor el tenim perquè tenim certa tendència a l'autocrítica, a mirar-nos sempre des de fora. I de la precarietat laboral, què t'he d'explicar... per sort jo no l'he viscut, però sí molta gent del meu voltant i és terrible.
A les persones amb obesitat no se les pren seriosament
Ha de ser difícil que un mateix valori la seva feina quan una gran part de la societat no està acostumada a pagar per consumir art.
Crec que nosaltres hem de valorar la nostra feina més enllà del fet econòmic. Per a mi l'il·lustrar i expressar-me amb dibuixos és com respirar, vital i necessari. I com a tal ho tinc en la cimera de la meva escala de "valoracions". Evidentment, a partir d'allà és molt important valorar el teu treball, clar, i tenir molt clar que té també un valor econòmic.
En aquest sentit, molts us veieu abocats a mostrar el vostre treball a les xarxes socials. Tu denuncies el capitalisme i l'obligatorietat de la productivitat, però allà estàs. Com portes la contradicció?
Assumint que soc un esclau (riu). Bé, és que és així, estem dins d'un sistema capitalista, i per treballar has de formar part d'ell. Per no fer-ho hauries d'anar a un poble —que existeixen— molt molt aïllat, per exemple al Perú, on la meva parella va estar recentment, i m'explicava que encara funcionava el canvi com a sistema econòmic. Però qui em canviaria un dibuix per un plat de mongetes cada dia? Sí, soc un esclau del capitalisme que es queixa del capitalisme. Com el 99% de la gent que conec.
Et compares amb altres il·lustradors?
No. Si alguna cosa té la nostra professió és que neix molt del jo personal. Vull dir, que és molt difícil dibuixar igual que un altre il·lustrador perquè, igual com passa en la cal·ligrafia, el que fem no deixa de ser una empremta sismogràfica de com som. Jo explicaré una sèrie de coses que em preocupen, però també faré un traç més gruixut o no, o una corba en funció de la meva força al dibuixar, la pressió, el com faci aquesta corba, etc. Per res del món. Zero pressió. I al que li agradi i amb qui connecti perfecte, i al que no, doncs res, no li agradaràs mai a tothom (riu).
Es pot fer humor de tot o hi ha línies vermelles?
Es pot fer humor de tot. Les línies vermelles les establim cadascun dels humoristes. I a més van canviant. Es diu autocensura.
Soc un esclau del capitalisme que es queixa del capitalisme, com el 99% de la gent que conec
A tu et van amenaçar de mort per unes vinyetes que vas fer després dels atemptats terroristes de París.
Sí, i aquesta és una de les meves línies vermelles. Vaig fer una vinyeta sobre l'atemptat de la sala Bataclan. Era molt innocent. En realitat eren les paraules Liberté, égalité, fraternité —llibertat, igualtat, fraternitat, en francès— i una taca de sang vessant-se sobre elles, damunt del que per als francesos és la base del seu estat i valors democràtics. I de sobte, després de publicar-la a Facebook, van aparèixer unes fotografies amb gent amb kalàixnikovs i altres símbols gihadistes. Ho vaig denunciar a la policia i en un minut es va activar el protocol antiterrorista, la policia va eliminar les fotografies del meu perfil i van investigar si es tractava d'algú proper o de països llunyans. La veritat és que ho vaig passar malament una temporada, perquè em van donar unes pautes de mirar a ambdós costats quan sortís al carrer, de mirar sota del cotxe... En fi, m'havien posat en una guerra que no és la meva, en una realitat violenta molt fotuda. Per sort només va quedar en un ensurt.
T'autocensures, des d'aleshores?
Per descomptat. Odio el paper de l'heroi i del valent. Ho faig amb aquest tema, i després amb temes que crec que són sensibles per no atacar a col·lectius que considero vulnerables. Però com et deia, això pot canviar, perquè va canviant constantment.
Es pot fer humor de tot; les línies vermelles les establim cada un
Es pot veure llum, quan un es passa el dia denunciant coses i se n'adona que vivim en un món de merda?
Per descomptat. Jo soc algú amb molta energia i molt positiu i intent transmetre això a la gent que tinc al voltant. És igual que el món sigui una merda. Hi ha vegades que sí que m'ha pesat, no t'enganyaré, però de moment ho vaig suportant bé. Crec que la veritable manera de canviar-lo és en la quotidianitat i en el marge curt, amb la gent que tens al voltant. Qui es crea un superheroi que mou muntanyes és un egòlatra, un narcisista i un carallot —i en la meva professió n'hi ha uns quants, i no miro a ningú (riu)—. La resta són cants de sirena. Incloses totes les vinyetes de l'univers. I les meves, of course. No ens posem transcendentals (riu).