Keith LaMar fa 28 anys que és al corredor de la mort d'Ohio esperant una pena que als Estats Units encara és legal a 27 estats, més de la meitat del total. El dia que Keith LaMar va entrar a la presó per primera vegada tenia 19 anys i ho feia condemnat d'homicidi: una banda rival va començar un tiroteig, ell va respondre i una de les bales va acabar esbiaixant la vida d'un dels seus amics d'infància. Un advocat decent hauria al·legat defensa pròpia, però el seu va incitar-lo a declarar-se culpable. Anys després, LaMar va ser acusat d'assassinar cinc presos i un guàrdia al motí més longeu de la història dels Estats Units i condemnat a morir. Ell ho ha negat durant gairebé 30 anys.
Albert Marquès va topar amb aquesta història en una manifestació del moviment Black Lives Matters poc després de viralitzar-se el vídeo de l'assassinat de George Floyd. Marquès és pianista de jazz, va néixer a Granollers i viu a Brooklyn des de fa més d'una dècada. Va ser el seu veí —el músic negre Ryan Jackson— qui li va explicar qui era Keith i què li havia passat, i allà va sorgir la idea d'organitzar protestes amb música al carrer. Va convèncer 25 músics i ho van fer malgrat les detencions massives que pretenien sufocar la lluita d'aquells dies. Les manifestacions del Black Lives Matter es van allargar mesos i quan es van començar a desinflar, l'Albert va convèncer alguns músics catalans —Marc Ayza, Erin Corine i Manel Fortià— i van muntar el videoclip On Living per a Youtube. El projecte va ressonar tant que després va arribar la idea de fer un disc amb en Keith. Tots dos han parit el primer disc de la història en gravar-se des del corredor de la mort.
Freedom first és un àlbum logísticament molt difícil de fer perquè les coses de la presó van massa lentes. S'han comunicat sobretot mitjançant un sistema cutre de correus electrònics i per telèfon. Però res no ha impedit que Keith LaMar sigui el colíder del projecte juntament amb l'Albert: ha creat les lletres de les cançons, l'ordre del disc, el títol, fins i tot els músics que hi toquen. “L'objectiu des del principi ha estat amplificar la seva veu, donar-li una plataforma perquè jo no el defensés, sinó que es pogués defensar per ell mateix”, explica el pianista català. Al novembre els van donar un premi al Congrés Mundial Contra la Pena de Mort a Berlín. Ara estan de gira. La banda toca en directe i Keith recita per videotrucada. Acaben de fer un concert a l'Irídia Fest de drets humans i cultura de Barcelona i encara rodaran per un parell de ciutats catalanes —l'1 de març a Granollers i el 3 de març a Sant Feliu de Llobregat— abans de viatjar a altres països i tornar als Estats Units.
No és una oportunitat que hagi tingut cap altre pres abans al país amb més reclusos del món. Al voltant del 21% de la població carcerària mundial està a presons dels Estats Units. I la població penitenciària ha crescut un 700% en les darreres tres dècades. “És un problema de dimensions estratosfèriques que afecta sobretot la gent pobra, i la gent pobra als Estats Units és, sobretot, negra i llatina”, m'aclareix l'Albert per telèfon. Les persones d'aquestes comunitats també són les que pateixen més estigma i abús social. Com Floyd, com Tyre Nichols o com en Keith, que lluita a través de la música per demostrar la seva innocència abans que l'executin.
En quines condicions està en Keith, al corredor de la mort?
Ell viu en aïllament permanent. No és com aquí, en què les cel·les d'aïllament es fan servir per castigar algú quan es porta malament, crec que els presos en diuen el zulo, i és un lloc on no pots ni rebre trucades. Ell està en situació d'aïllament volent dir que no està amb altres presos, que no està en un menjador comunitari, que no veu altres éssers humans... però té visites en un horari reglamentat uns dies a la setmana i un horari de trucades. Pot sortir en una mena de pati subterrani, que si mires amunt veus el cel, on pot fer exercici, però allà està sol. L'aïllament és la lògica del corredor de la mort. Quan un pres està allà vol dir que és un pres perillós que no té res a perdre i que pot matar altre gent. En el seu cas, a més a més, està en una presó de màxima seguretat, perquè suposadament és el pitjor, del pitjor, del pitjor.
Albert Marquès: "En Keith prefereix que l'executin abans que li converteixin la pena en cadena perpètua"
Fa un temps vaig parlar amb el periodista Nacho Carretero sobre el cas de Pablo Ibar, i m'explicava que en Pablo li deia que el que més trobava a faltar era decidir coses, que feia 20 anys que no podia decidir ni quan obria una porta.
En Keith porta tota la vida a la presó. Ell entra en un centre de menors amb 15 anys, i quan passa aquesta revolta, en té 19. Ara supera la cinquantena. No vull parlar en el seu nom però en Keith troba a faltar coses com la naturalesa. Una presó no és una cosa humana. És com una fàbrica, és tot llum artificial les 24 hores del dia, tot està climatitzat. Ell sempre pregunta sobre el temps. És una desconnexió de la naturalesa brutal. I clar, no tria la seva roba, no tria el que menja, no tria res.
L'execució està programada pel proper 16 de novembre.
El primer objectiu del projecte és aturar-la, o si no aturar-la, que el governador d'Ohio la prorrogui. Crec que aquest és un objectiu més assequible i el que el governador té el poder de fer. Reobrir el cas és més difícil perquè has d'anar al Tribunal Suprem d'Ohio, i és més complicat. Però el Keith no vol cadena perpètua. El Keith prefereix que l'executin que no que li converteixin la pena de mort en cadena perpètua. Ell diu que és innocent i que vol sortir d'allà, viu o mort, però vol sortir. I l'objectiu dels advocats és reobrir el cas.
Per què el condemnen?
El motí va humiliar tot l'estat, va ser el més llarg de la història dels Estats Units, 11 dies, i que no acaba perquè l'estat doblegui la revolta —tot i tallar-los l'electricitat i l'aigua—, si no per una negociació. Tenen un guarda mort i això fa que la societat de l'estat estigui traumatitzada. I necessiten caps de turc. I jo crec que el que van fer és agafar un pobre que ja estava allà per assassinat, que no tenia cap mena de suport i que no tenia diners per pagar un advocat. Ara el nou equip d'advocats està intentant demostrar que llavors no es van ensenyar totes les proves de les quals disposaven, per tant la defensa no va poder fer una bona feina i desmuntar-ho. Estan treballant sobretot amb què el fiscal disposava de moltes proves que no va donar mai a la defensa i que el podien haver ajudat a ser innocent. Aquest fiscal ha fet servir aquesta estratègia sistemàticament: només aquest any, 3 homes negres han sigut alliberats perquè han demostrat que aquest fiscal va fer servir aquesta praxis. Legalment s'ha demostrat que no van tenir un judici just.
Hi ha possibilitats reals de desmuntar-ho ara?
Una cosa que m'agrada molt d'un article a doble pàgina que va fer el New York Times, quan el cas no es coneixia gens, és que diu que el problema que té en Keith és que si ell demostra que tot això es va construir ràpid i d'una forma matussera, com que hi ha 3 persones més al corredor de la mort pel mateix motí —els hi diuen els 4 de Luckesville—, tots els casos s'enfonsarien. El que passa és que ell és el primer de la llista per ser executat. I per això faran tot el que puguin perquè ell no aconsegueixi el que estem intentant, perquè tota la maquinària que es va posar en marxa llavors s'enfonsaria. De fet, hi ha un documental a Netflix —Captive— en què el primer episodi només parla d'aquesta revolta, però no parlen d'ell. És que dels 11 dies que va durar, en Keith només està a la presó el matí del primer dia. I d'aquell matí, només entra dins del centre, dins del mòdul, 30 minuts (ell diu) per recollir les seves coses; però l'estat diu que va entrar per assassinar 5 persones i organitzar el motí. I el problema d'un motí és que no hi ha proves de cap tipus, no hi havia càmeres, és el caos total i absolut.
I tenint en compte que el projecte que esteu fent fa una crítica oberta a l'estat d'Ohio i a la pena de mort, pot passar que en Keith pateixi represàlies?
Ja ha passat. Hi va haver represàlies quan va sortir l'article del New York Times. Allà hi va haver represàlies. Les represàlies dins d'una presó poden anar des de molestar-lo perquè porta el rellotge quan té una visita fins a dir-li que no pot fer una trucada o que no pot continuar fent una trucada un minut abans d'entrar en directe amb la NPR, que és la ràdio pública més important d'EUA. Això ha passat. Són trabanquetes que li fan per putejar-lo tant com poden. I per esperar, a més a més, que ell reaccioni per després poder-lo castigar.
El problema que té en Keith és que si ell demostra que tot això es va construir ràpid i d'una forma matussera, com que hi ha 3 persones més al corredor de la mort per la mateixa revolta, tots els casos s'enfonsarien; ell té la primera data d'execució, i per això faran tot el que puguin perquè no aconsegueixi el que estem intentant
I fora us han tocat el crostó?
També han dit coses contra mi. Quan m'ataquen els arguments van des de "com que tu ets músic i et sembla que un jutge no fa bé la seva feina, t'hem d'escoltar a tu?". És un bon argument. Qui soc jo, un pianista de jazz de Barcelona, per dir que un jurat popular a l'estat d'Ohio va cometre un error. I fins a insults. Evidentment, els familiars dels morts dels què s'acusa a en Keith no estan contents amb això. Però una cosa que podem aprendre del món anglosaxó és la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió als EUA és molt, molt, molt sagrada, i tot el que estic fent entra dins d'aquest plantejament. El que em feia por era tenir problemes legals per fer servir els enregistraments de les trucades telefòniques, i per això sí que vam mirar tots els contractes de la presó. No és exactament legal però no s'havia contemplat mai. Aquest és el primer disc a la història que es fa així i potser serà l'últim perquè canviaran les normes.
Hi ha precedents en què la música hagi servit per anular una pena de mort?
Hi ha el cas del Bob Dylan amb el boxejador Rubin 'Huracán' Carter, representada a la cançó Hurricaine. No estava al corredor de la mort, però és una referència de que la música ha servit per treure algú de la presó.
Entenc que totes tenen un pes emocional, sobretot per ell, però hi ha alguna de les 15 cançons del disc que tingui un valor sentimental més fort?
La que és molt emotiva, tant per ell com per mi, és Tell'em the truth (Digues-los la veritat), perquè és l'única que té vídeo i és l'únic on ell va poder estar amb nosaltres a l'estudi per videotrucada, i va poder parlar amb els músics.
Quants concerts teniu previstos?
Intentem tocar el màxim possible. A nivell d'estratègia política, el més important és que a l'abril anem a tocar al Mid Est, sobretot a Ohio, i és la població d'Ohio que a última hora haurà de ser la responsable de trucar, enviar cartes i pressionar al governador perquè aturi l'execució. Al govern d'Ohio li importa poc el que pensem a Nova York o a Catalunya, i per això és molt important anar a Ohio, però els concerts que fem fora d'allà, inclòs el de Catalunya, serveixen per donar a conèixer el cas. Els concerts també serveixen per aconseguir fons. La campanya de Justice for Keith Lamar cobra en nom d'en Keith per la seva actuació. Ell cobra com a líder de la banda, i cobra més que els músics. Però tots els diners de merchandising van a la campanya, i sobretot a pagar advocats, que demanen al voltant de mig milió de dòlars. Jo ara cobro per aquests concerts, però no he cobrat res durant els dos anys que porta el projecte. I estem intentant que gent del món del dret també faci això i pugui ajudar-lo gratuïtament.
Albert Marquès: "No vull que amb els meus impostos es pagui l'assassinat de cap ésser humà: jo pagaré la mort del Keith amb el meu impost sobre la renda"
I què en pensa la societat civil als Estats Units?
La gent que defensa la pena de mort, que és la majoria en aquests estats, creu que la pena de mort és efectiva per prevenir crims en el futur i perquè hi ha crims que són tan greus que la cadena perpètua no és prou. I no té res a veure amb ser de dretes o d'esquerres. Però està demostrat que la pena de mort no preveu el crim; de fet, els països on hi ha menys crim són precisament els que no tenen pena de mort, i als EUA, els estats amb les taxes de criminalitat més altes són precisament els que tenen la pena de mort. Aquest argument qualsevol criminòleg el tomba. A nivell emocional, a vegades em diuen que què fem amb un violador de nens petits que és un assassí en sèrie. I jo els hi contesto que no vull que amb els meus impostos es pagui l'assassinat de cap ésser humà. Jo pagaré la mort del Keith amb el meu impost sobre la renda. No vull.
I ni les estadístiques serveixen per fer-los canviar d'opinió?
L'argument que també donen és que pels familiars és una manera de tancar aquell trauma. Per moltíssims familiars no és veritat. Quan són presents a les execucions, tenen un nou trauma que afegeixen al que ja tenien per l'experiència prèvia. Bàsicament les execucions no aporten res, no solucionen res, només creen més dolor. Fins i tot a la gent que fa les execucions. No troben gent que vulguin fer-les, els metges s'hi neguen, i ho acaben fent guardes que no tenen ni idea de què estan fent. I aquesta gent que fa això després està en tractament psiquiàtric la resta de la seva vida. Gràcies a l'activisme, fins i tot la indústria farmacèutica, i això és el que està passant a Ohio ara, es nega a vendre els medicaments a les presons per cometre les execucions. És per això que ara estan reimplantant l'escamot d'afusellament, i certs estats, com Alabama, estan reobrint la càmera de gas —on per cert es fa servir exactament el mateix gas que es feia servir a Auschwitz—. Tot el procés és macabre i crea uns traumes. Jo soc professor en un institut públic i molts dels meus alumnes estan a favor de la pena de mort. És important parlar-ne, i també parlar de per a què serveixen les presons. Aquí també.
Aquí per què?
El Pablo Hásel està tenint problemes per veure un metge mentre parlem. Això és competència de la Generalitat. Jo pensava que durant l'època del procés, perquè teníem gent amb qui simpatitzàvem dins de les presons, ens faria pensar sobre el sistema penitenciari, però veig ara que no, que només ens preocupaven aquells perquè pensem que no són criminals, que no són monstres i animals com la resta que els rodejava, si no que són presos polítics i que són dels nostres. Jo espero que amb tot aquest projecte la gent no pensi "que dolents són aquests yankees", si no en què passa aquí.