Una de les primeres coses que Jenn Díaz (Sant Feliu de Llobregat, 1988) posa en valor quan l'equip arriba amb tots els trastos és que siguem tres dones. Diu que no sol passar, amb una fugaç radiografia a mig camí entre l'orgull i la indignació d'haver d'admirar una paritat que ja hauria d'estar superada. Aquest simple detall diu molt de com mira la vida aquesta escriptora i diputada al Parlament de Catalunya. La Jenn Díaz té una veu dolça i propera, somriu molt i té una contundència discursiva potent que fa anys que alimenta, més encara des que va fer públic davant tot Catalunya que havia estat víctima de violència masclista i va començar un altre procés de reparació a través de la lluita política; un camí ardu que també l'ha apropat a moltes altres dones. Ara fa un pas més a Violència en tres actes (La Magrana), un llibre que mescla experiència i reflexió per recórrer el camí de víctima a supervivent, i que vol servir d'acompanyament per totes aquelles, tantes, que viuen sota l'ombra d'aquesta xacra estructural.
Fa 5 anys t’obres en canal al faristol del Parlament de Catalunya. En quin moment de gestió estaves?
Havia parlat amb amigues meves que havien fet públics els seus casos d'abús sexual a la infantesa, de violació o de violència masclista, i els havia demanat quin havia estat aquell clec que els feia fer un pas endavant. I totes em van dir que per fer la denúncia pública i donar el teu testimoni havia de ser un moment en què, independentment de la resposta de les persones amb qui estaves —i per tant, en el meu cas, tot Catalunya—, el teu procés de reparació no depengués d’això. I jo ja estava preparada. Emocionalment, si és que es pot tenir mai tancat, jo ho tenia tancat.
Vas patir condescendència?
Sovint em passa que en nom de l'amor o de l'estima, la gent sent ràbia i impotència que hagis hagut de patir violència. No vaig rebre condescendència, però sí tota la gamma: des del suport, la solidaritat i l'empatia, passant per moltes dones que s'acostaven al meu testimoni, però també el fet de ser diputada i dir-ho en un faristol al Parlament de Catalunya feia que molta gent considerés que havia partiditzat la meva situació. Des d'aleshores, quan parlo de certes qüestions sobre violència masclista en l'àmbit polític, se'm pressuposa com una expertesa perquè parlo en primera persona: si és que la línia entre allò personal i polític existeix, en el meu cas s'havia difuminat.
Dir-ho en un faristol al Parlament de Catalunya feia que molta gent considerés que havia partiditzat la meva situació
El teló de fons de l'època mediatitzava casos com el de Marta del Castillo. Tu quin context tenies?
Els casos de violència sexual o de violència extrema contra dones eren un teló de fons a les vides de totes les noies del país. Jo ho incorporo com que és la societat que tenim i que les dones hem d'aprendre a conviure amb la por perquè no s'hi pot fer res. Encara no ha arribat el feminisme a la meva vida ni és central en les converses, la política institucional no s'ha fet seu el discurs feminista i molts d'aquests casos no es combaten des del lloc que es combaten ara. Tu no consideres que sigui el que t'està passant a tu i prens una distància emocional del que passa a la televisió, la ràdio o les xarxes socials. En canvi, sí que tinc un munt de productes culturals i publicitaris que ho validen, que és aquest amor romàntic que et deixa sense poder viure, amb aquesta part d’èpica que has de lluitar contra el món exterior per salvar el teu amor.
Com a dona, t’he de dir que això m’ha atordit: "La categoria de dona maltractada em quedava gran, com si no la mereixés, perquè la síndrome de la impostora s'escola per llocs insospitats".
Tinc molts missatges de moltes dones dient-me: "Ostres, a mi també m'ha passat que no m'he sentit mai prou víctima per considerar-me víctima de violència masclista". També perquè és molt difícil aïllar la violència psicològica. En el meu cas, moltes vegades he hagut d'explicar que la violència també era física perquè entenguin que soc una víctima, perquè la violència física socialment està més validada com a maltractament. Però això ho dic ara, llavors ni tan sols em servia la violència física, perquè no era continuada. Sempre trobes una escletxeta o una justificació per rebaixar la percepció que tens de la teva vivència. I això em sembla terrible.
Tu quan vas ser conscient que alguna cosa no anava bé?
Això és molt al principi. Però que tu et diguis a tu mateixa que hi ha alguna cosa que no està bé no vol dir que consideris que no hi ha manera d'arreglar-la. Des del primer moment jo veig que aquella relació em té consumida; que em té l'autoestima per terra, que vaig insegura, que sempre hi ha un xantatge emocional a través del silenci. O de posar-me contra les cordes per fer-me creure que no tenia raó en la meva queixa o que estava exagerant. Tu perceps que hi ha coses que estan fent mal en un lloc en què no haurien d'estar fent mal, però igual que perceps això, tampoc et sembla que sigui definitiu, sinó que hi has de treballar perquè simplement tens una relació complexa. Jo sé que alguna cosa no va bé, el que no sé és posar-li l'etiqueta de violència masclista, ni de xantatge, ni de violència psicològica. Quan passa la violència física tens menys marge d'interpretació, però llavors penso que és un fet aïllat, que no és continuat. I aleshores jo creia que la condició era que la violència havia de ser continuada i no em percebo com una víctima de violència masclista. El primer capítol del llibre es diu Auguri, i l'auguri arriba de seguida, el que passa és que aprens a conviure amb ell.
Com s'acaba la relació?
S’acaba més d'un cop, no hi ha una sola vegada en què jo prenc la decisió. De fet, hi ha una mitjana de vegades que les víctimes de violència masclista marxen de casa, i són set. Jo no en vaig fer set, però de forma continuada decideixo acabar amb aquella relació i després tornem a començar el cicle amb el perdó i la reconciliació. Però la vegada en què jo faig un punt i a part definitiu és un moment molt quotidià i absurd. Fem un sopar en què em sembla que ell té un nivell d'agressivitat i de mala educació cap als seus amics que m'incomoda moltíssim. És ben curiós, perquè a mi m'havia fet les mil i una, però de cop veure aquella violència contra altres persones com espectadora em va semblar intolerable. Recordo que tornem a casa i li explico com m’he sentit, i el que em diu és que tinc gelos perquè quan ell parla tothom l'escolta i que jo soc una persona mediocre que no té res a explicar. Aquesta discussió és dins d'un cotxe amb ell conduint de forma temerària, i decideixo fredament que torno a casa, i que dormirem junts fent veure que no passa res. I l'endemà decideixo que és l'última vegada que el veig. I per primera vegada és veritat: des de llavors no l'he tornat a veure.
Vas denunciar un any després.
Ell intenta posar-se en contacte amb mi i la manera de pressionar-me és extorsionar-me amb penjar informació i fotografies meves personals a les xarxes. En aquell moment decideixo que tinc un indici per presentar una denúncia, més enllà de tot el que m'havia passat abans i que no havia denunciat. Aprofito i explico que no només m'està passant això en present, sinó totes aquestes agressions físiques i psicològiques. Evidentment, pel cas d'assetjament digital no tinc resposta, perquè no tinc eines per poder demostrar que la persona que m'està extorsionant és la meva exparella, ja que fa 15 anys l'anonimat de les xarxes era una qüestió molt incipient —i encara ara—; per la resta de qüestions que denuncio no tinc testimonis, informes o proves, i tot queda arxivat.
Et vas sentir maltractada per la institució?
Hi va haver dues fases. La primera, la de denúncia, que vaig fer a una comissaria i amb una mosso amb qui em vaig sentir molt acollida. Allà ningú dubtava que allò era violència masclista, i em trobo que ja no m'he de justificar per acostar-me de manera amable a l'etiqueta de víctima. Després la denúncia comença a caminar en el sistema judicial, i d'allà sí que me'n torno una mica acusada per les preguntes que fan i la manera com les formulen. T'he de dir que la majoria les he oblidat, però responc de forma autòmata desitjant que aquell moment acabi i tornar a casa meva. Però una cosa és no esperar una condemna o una ordre d'allunyament, i l’altra és tenir la sensació de respondre com si no m'estiguessin creient.
En cap moment vaig pensar en el sistema judicial com un espai on algú em donaria la raó
Fa la sensació que, des de les institucions, es responsabilitza les víctimes demanant que denuncïin, però després no se les escolta.
A la reforma a la llei contra la violència masclista catalana que vam fer la passada legislatura vam incorporar la violència institucional com una forma de violència masclista, perquè si després de tot, decideixes acollir-te al teu dret de buscar justícia i resulta que en el teu procés de reparació judicial trobes més violència, el que fem és negar a les víctimes aquest dret legítim que tenen. I fa que mirem amb una certa recança un sistema judicial que alhora és una de les peces perquè els espais siguin segurs. Fixa't que, en el meu cas, jo en cap moment penso en el sistema judicial com un espai on algú em donarà la raó: jo estava convençuda que ni era la primera ni seria la darrera, i en canvi aquesta persona tenia un expedient net, i jo necessitava que la propera vegada que alguna dona decidís denunciar-lo com a mínim hi hagués una denúncia arxivada. Jo només busco deixar una empremta institucional de la meva situació, però no busco en cap cas que la meva reparació vingui de part del sistema judicial.
I què s’ha de fer perquè les víctimes tinguin garanties reals?
Formació de valoració d'aquests casos i de com s'ha de preguntar a una víctima de violència masclista. Jo entenc que han de certificar que allò que tu estàs dient és veritat, però la manera com ho enfoquen, revictimitza. També passa perquè les persones que acompanyen estiguin especialitzades, perquè resulta que hi ha una manera d'exercir l'advocacia que és especialitzada en violència masclista. L’altra pota és un canvi social i cultural: si ets la víctima de La Manada, la societat et revictimitza i quan es mediatitza el teu cas hi ha una onada feminista que surt al carrer, evidentment t'enforteixes. I no dic que valgui la pena, però t’adones que a nivell comunitari i col·lectiu estem prenent consciència que ja no és només aquella violència ferotge que hem patit, sinó que quan la institució i l'administració intervé, també està generant aquesta violència. I que li podem posar remei.
Dani Alves, Saül Gordillo o Carlos Vermut. Són casos aïllats o les coses estan canviant?
Hi ha dones decidides i disposades a denunciar homes que tenen una projecció pública, que saben que serà difícil, que potser no se les creuran i que automàticament la gent empatitzarà amb ells. Que les dones es puguin plantejar fer aquestes denúncies és un èxit col·lectiu. El problema és el preu que paguen per buscar aquesta reparació i aquesta justícia en nom de totes. Sap molt de greu que hagin de passar per tot això, però crec que socialment ens fan avançar. Un agraïment etern a totes les dones que han decidit polititzar, mediatitzar els seus casos i atrevir-se també a anar contra els poderosos, perquè si ja és difícil fer-ho amb persones més o menys anònimes, imagina't quan el personatge fort, poderós i jeràrquicament superior a la víctima té una exposició pública, i que automàticament surten tots els camarades a defensar-lo. En el cas de Dani Alves, el que deien era que ell no necessita violar una dona. És que això no va d'impuls sexual. I evidentment aquesta no ha sigut la primera dona que ha sigut forçada, violada i violentada per un futbolista ni per qualsevol home poderós.
Tu ara comparteixes hemicicle amb persones que neguen que hi hagi violència masclista.
Els primers dies era molt impactant. Tu ja saps què pensen, què diuen i què voten, però veure-ho en directe és impressionant. També és veritat que tres anys més tard és una cantarella i acabes normalitzant que la diputada de Vox a la Comissió de Feminisme dirà el seu ABC i ja no n’esperes res més. Jo crec que sempre hi haurà un reducte que creurà que la violència masclista no existeix, però el que em preocupa és que el missatge que envien des d'aquí allunya les víctimes de la seva autopercepció. Fet des d'altaveus molt poderosos, aquest missatge va arribant a les cases i va calant: si t’estan dient que això no existeix, que la teva violència és intrafamiliar —com a molt— i que la teva condició de dona no hi té res a veure, i tu dubtes de si allò que estàs patint té un nom, la manera com t'acostaràs a la teva condició de víctima serà molt més lenta. M'agradaria que no existissin les persones que pensin que la violència masclista no existeix, però fins i tot sense comptar amb això, sobretot m'agradaria que no fos tan contraproduent per tantes víctimes.
Que les dones es puguin plantejar denunciar homes amb projecció pública és un èxit col·lectiu
Hi ha dues diputades que han alçat la veu i que han denunciat haver patit assetjament. Es podria fer un Me Too a la política?
A tots els espais on hi ha poder, hi ha abús de poder, i aprofito per tornar a dir que tenen tot el meu suport. Tot s'ha mediatitzat perquè tenim el Protocol contra l'assetjament i el Pla d'Igualtat del Parlament de Catalunya, que vam aprovar per unanimitat la passada legislatura i que ara per primera vegada s'ha activat. Que s'hagi mediatitzat ha posat sobre la taula la dificultat que l'abús de poder sigui provat i puguis demostrar que aquella violència té a veure no només amb discrepàncies polítiques, ideològiques o de famílies dintre del teu grup parlamentari, sinó amb el fet que tu ets una dona en un espai hostil per a les dones. És molt difícil demostrar-ho. Per tant, estem en un moment en què tenim prou força i poder per denunciar-ho, tenim prou suport institucional com per tenir aquestes eines, però no tenim la cultura política i organitzativa necessària per poder fer un abordatge adequat a aquestes situacions.
No és gaire conseqüent.
El missatge que estem donant és que quan les dones denuncien es queden soles, són expulsades del seu grup parlamentari i tothom opinarà dels seus casos. No oblidem que el protocol del Parlament el gestionen de manera externa, per tant, algú que no està al nostre dia a dia ha fet que la privacitat que es requereix hagi saltat pels aires. Hem vist una altra vegada com els espais de poder dinamiten drets i eines que tenim les dones i que hem pactat entre tots els grups parlamentaris, i ara estem parlant de si el protocol s'ha de suspendre. El protocol era necessari mentre no s'aplicava, però un cop s'activa l'hem de posar en entredit? No, s'ha de quedar i s'ha de millorar, revisar, repensar i estar disposades que sigui una eina viva, perquè cada vegada que s'ha activat —i vull recordar el cas de Mireia Boya— ha estat complex. Perquè no és fàcil. El que no pot ser és que quan no ens agrada, s'hagi de suspendre.
És per coses com aquesta que dius que a vegades encara et sents víctima?
És que tu has fet un camí, tens un grup immens de dones arreu del món que estan fent aquest camí, i alhora veus aquesta reticència. Quan es qüestiona a certes dones, d'alguna manera, t'estan qüestionant a tu. Jo ara soc diputada i se'm pressuposa un principi d'autoritat, i com que l'agressor és l'anònim ningú ha qüestionat que jo no estic dient la veritat; però és que la justícia no em va donar la raó. A totes aquelles dones que la justícia diu que els seus fets no són provats —com els meus— les hem de no creure automàticament?
Ara la víctima perfecta ja no és la que calla, sinó la que es reivindica més.
Sí, i també em sembla molt injust. És important que la víctima perfecta no hagi de reunir una sèrie de condicions. També, com que hem estat moltes les que hem decidit polititzar i mediatitzar els nostres casos, automàticament generem en moltes altres dones que perquè se les consideri valentes també ho han de fer. No estem obligades, no li devem el nostre testimoni a ningú. No som més o menys víctimes o supervivents, ni més o menys valentes en funció de si decidim posar-nos un micro a la boca i cridar que vam patir violència masclista. Pots no dir-ho mai a ningú i ser una supervivent igualment.
No li devem el nostre testimoni a ningú; pots no dir-ho mai i ser una supervivent igualment
Tu has necessitat rebre un perdó del teu victimari?
No. Hi ha un moment en què tu, igual que els altres, tens una mirada molt crítica cap a tu, i hi ha un moment en què aquest perdó no el necessites de ningú més que de tu mateixa. Amb aquest llibre, el que he volgut és acostar aquest perdó i que les víctimes es puguin reconciliar amb elles mateixes, que sigui com aquest copet d'amiga que et diu que li podria haver passat a qualsevol, que no és una cosa teva, que per més que tu t'hi quedessis no n'eres responsable, que la teva condició de víctima no et defineix com a persona i que la responsabilitat sempre la té l'agressor.
Sona tot tan familiar que espanta.
Quan tu, com a dona, expliques una cosa i veus la cara de la persona que tens al davant, prens consciència de la gravetat del que t'ha passat, perquè ho has normalitzat durant molt de temps. De tant explicar-nos-ho entre nosaltres, tenim un nivell molt alt de tolerància amb la violència perquè sempre ens han dit que érem unes exagerades i unes histèriques. I no volíem ser víctimes. Però és que el que t’havia passat resulta que li ha passat a totes les teves amigues, per tant, no ets tan especial. En canvi, aquella a qui han violat, a qui van acabar assassinant, allò sí és ser víctima, no? No cal tot això per ser una víctima.