Jenn Díaz (Sant Feliu de Llobregat, 1988) afirma que l’ambivalència i la contradicció són els impulsos de la seva literatura. Potser és per això que els protagonistes de Els possessius (Amsterdam Llibres), la seva vuitena novel·la, que arriba ara a les llibreries, sembla que no puguin estar mai quiets, concentrats en un sol sentiment. A través de les seves cartes, Díaz desgrana amb precisió i molta tendresa la quotidianitat d’uns personatges que intenten navegar el canvi tan bé com poden: divorcis, desenganys, nous amors... Són els pobladors d’un text governat per la màxima de Mercè Rodoreda que les coses més importants són les que no ho semblen.
“Jo sé que el matrimoni és una nosa, i un fastigueig i ens allunya de la persona que som”, diu un dels personatges al llibre. És aquesta la visió del matrimoni que hi ha a Els possessius?
La novel·la gira entorn de l’amor, del desencant i el divorci, i sí que hi impera la idea del matrimoni com una cosa que t’absorbeix l’energia i que et fa perdre una mica la identitat. Però aquesta visió ve de concebre l’amor com s’ha fet tradicionalment, és a dir, com un sentiment que ha de durar per sempre i que s’ha de mantenir per sempre més dintre d’uns estàndards. Durant molt de temps el divorci estava prohibit en aquest país i generacions i generacions de matrimonis no es van poder plantejar una altra cosa que mantenir aquesta idea de l’amor durant dècades. En el moment en què el divorci s’instal·la i es normalitza, arribem al segle XXI, en què és més difícil mantenir un matrimoni durant dècades que divorciar-se. En la sinopsi del llibre, es parla de la caducitat de les relacions i crec que hi tracto una mica el matrimoni des d’aquesta perspectiva.
Jenn Díaz acaba de publicar la seva vuitena novel·la, Els possessius. / Sergi Alcàzar
És que ens hem adonat que l’amor no dura per sempre o és que en el present contemporani tot dura molt poc?
Jo crec que quan totes les portes de la teva vida estan obertes a nous amors, a noves experiències i vides, a qüestionar-te aquelles coses que eren immòbils durant molt de temps, és impossible que l’amor no evolucioni cap a altres persones o altres formes d’estimar. Si poguéssim parlar amb dones de generacions que no es van poder divorciar, un tant per cent molt elevat reconeixerien que la idea de l’amor o el matrimoni tal i com l’hem concebut sempre era una presó per elles. Ara el matrimoni potser ha deixat de ser una gàbia i ha passat a ser simplement una opció.
Sembla, però, que ara hi ha una part de la generació millenial que torna a reivindicar el matrimoni o les relacions més tradicionals. És el cas de l’escriptora Ana Iris Simón.
Crec que romantitzar una idea de família tradicional, que estava condicionada per unes normes socials que només deixaven un camí per on passar, és absurd. Romantitzar la vida de les nostres àvies és contraproduent perquè si poguessin parlar amb totes elles potser dirien coses que trenquen amb la idea romàntica de com eren relacions. Jo crec que l’amor no pot durar per sempre en els mateixos termes, que pot evolucionar i que si estàs disposat a acceptar el canvi, el canvi hi serà sempre. Ara bé, que hi ha gent que troba en la família tradicional o nuclear la felicitat? Avanti. Jo l’únic que dic és que tothom tingui les opcions al seu abast.
Intento fer un cant al bon divorci: no pot ser que tu i jo, que ens hem estimat tant, no siguem capaços de deixar-nos d’estimar bé
Però l’amor i el matrimoni també ens poden portar cap a la direcció correcta.
Sí, també ens poden acostar a la persona que som realment, fer que ens atrevim a ser-la. Per simplificar-ho molt podríem dir que hi ha tres camins. L’amor hi ha molts moments en què té aquesta força transformadora i t’aporta i és estimulant i et fa caminar cap a llocs magnífics. Però l’amor també et pot portar cap a una inèrcia que pot ser no estimulant. En una societat que ens ha demanat sempre la vida en parella, la por a la soledat potser moltes vegades ens ha fet que prioritzem aquesta idea de la companyia o de les relacions que ens estanca. I aquell mateix amor que t’estava aportant i estimulant de cop deixa de fer-ho i tot i això el mantenim. I finalment hi ha un altre tipus d’amor del que en aquesta novel·la no en parlo que és aquell amor que et destrueix i al que, per tant, deixem de dir-li amor. Jo he agafat els tres camins. Hi ha persones a qui la falta de estimulació ja els hi va bé i n‘hi ha d’altres que som més kamikazes. A mi quan se m’adorm l’amor a les mans, em fa molta pena.
Portada del llibre, editat per Amsterdam Llibres. / Amsterdam Llibres
Els personatges de Els possessius es mouen entre apropar-se i allunyar-se de les persones que estimen, com si no sabessin molt bé quin estat és el millor.
Hi ha un ball central en la novel·la que és el del personatge de l’Agneta. Ella ha tingut un amor, molt bonic i sa, però hi ha un moment en què per a ella allò no és prou. Llavors, aposta per una altra relació i quan no li surt bé i tot li trontolla, s’acosta a l’espai segur que és l’Oliver, el seu ex-marit. Pots ja no estar enamorada d’algú però aquella persona pot encara ser casa teva. I, per tant, com renunciar a una persona que se’t fa casa? Les relacions són també aquest ball. La cosa és si coincidim en els tempos, si quan tu necessites acostar-te, jo també. Si aquest moviment està en el mateix compàs, la intensitat de l’amor i el desig poden fluir.
És també un llibre d’amors inoportuns o clandestins.
Això que normalment vivim amb un cert dramatisme, el desamor, és una cosa la mar de natural. Si fóssim persones estàtiques trobaríem algú i aquest ball duraria per sempre més. En el moment en què no som així, és impossible que no acabis trobant punts de connexió amb altres persones. Llavors, aquest punt de clandestinitat o de cosa inesperada es barreja amb el dramatisme de la relació anterior, d’estar trencant alguna cosa, i l’emoció que en neixi una altra. Però la vida és una mica això també. Tota l’estona estic intentant explorar què passa quan desposseeixes els objectes, la teva vida, la teva forma de relacionar-te...
Què vol dir desposseir?
Assumir que tal com nosaltres no som estàtics, les persones del nostre voltant tampoc ho són. I per tant, acceptar aquest moviment i no viure’l com una cosa dramàtica.
L’esfera privada, les coses petites, em fascinen; soc ‘rodorediana’ al 100%
A la novel·la les relacions amoroses també estan marcades per la classe social. Encara som classistes a l’hora de viure les relacions de parella?
Jo crec que si. Durant molt de temps les dones, com que no podien assumir propietats al seu nom i, a banda que no es podien divorciar legalment, encara que haguessin pogut no haurien pogut mantenir-se fora del matrimoni. En els casos de violència masclista és molt clar. Moltes dones queden atrapades en aquestes relacions perquè no poden marxar de casa, perquè no tenen feina. En aquest cas, es parla de classes socials, però també hi ha exemples en què la classe és compartida i totes dues persones queden atrapades. Podríem parlar de dues persones precàries que no es poden separar perquè no poden assumir el cost de les seves vides per separat. Una relació també pot venir molt condicionada per els condicions materials de les persones. Si tu no pots triar lliurement que vols agafar les teves coses i portar-les a una altra casa, evidentment no pots ser lliure i l’amor queda infectat per la teva economia.
“M’he adonat que la família per a mi no vol dir res concret excepte benestar”. La família és, com dius, un paraigua?
Durant molt de temps la família ha estat una cosa bona, no hi havia matisos. La família era bona i punt. I això per a moltes persones ha estat una condemna, perquè no ens ha permès allunyar-nos d’aquesta idea. Què passa quan la família no és bona per tu? Quan relacionar-t’hi en uns termes diferents? La família és allò que sempre hi és i aquesta és la seva part positiva i la seva condemna, però si que en els moments en què et falla tot te n’adones que la família sempre hi és. El resum tant de la novel·la com de la meva vida és que hi ha un sentiment al mig de la meva existència que és l’ambivalència i la contradicció; que són els grisos i els matisos. La família com a paraigües? Si. Com a condemna? També. L’amor com a pèrdua de la identitat? Si. L’amor con a estimulació i transformació? També. D’assumir això com a natural crec que neix la voluntat d’escriure.
L'escriptora parla de temes com el divorci, el desengany o els nous amors. / Sergi Alcàzar
Què et va atreure de fer una novel·la epistolar en un moment de comunicació absolutament immediata?
La novel·la que sempre m’hagués agradat escriure si pogués triar-ne una és La ciutat i la casa de Natalia Ginzburg, que és epistolar. Les ganes de fer una novel·la així neixen d’aquesta admiració brutal per Ginzburg. Però també em fascinen les cartes, els seus tempos, com es relacionen amb l’ambivalència. A mi m’agradaria que encara ens poguéssim comunicar a través de cartes, em fascinen: les cartes dels escriptors, la seva intimitat, poder estripar i refer... Crec que ho hem perdut molt aquesta comunicació reposada que et permet una serenitat que m’agrada molt.
El material del llibre és molt quotidià. És allò que fer literatura de l’insignificant és fer gran literatura?
Jo tinc dues grans obsessions amb l’escriptura. Una és que siguin novel·les que quan les llegeixis et sembli que algú t’està parlant. La oralitat per mi és molt important i per tant simplificar molt el llenguatge és clau. L’altra són aquells elements que aparentment ningú mira com els de la vida quotidiana, que és un espai eternament vinculat a les dones i a la feminitat. A mi, l’esfera privada, les coses petites, em fascinen. Encara que no vulgui no ho puc controlar, acabo escrivint d’això. Soc ‘rodorediana’ al 100%.