Carlos Pazos és l’artista antidisciplinari per excel·lència. Per a demostrar-ho, amb la inestimable complicitat de l’assagista Eloy Fernández Porta, ha organitzat una exposició que ens fa replantejar el nostre concepte de gust estètic. Només entrar a la sala d’exposicions de Can Framis ens trobem davant d’una declaració d’intencions ben clara; l’expressió Bad Painting?, escrita amb lletres de neó vermelles i l’interrogant amb llum intermitent. Aquest interrogant fent pampallugues em va romandre al cap hores després de visitar l’exposició. Qui són els àrbitres del gust? Qui ens educa en aquest gust? El gust es converteix en puntuació? El gust és de sentit comú? La majoria dels quadres exhibits són extrets dels magatzems del MNAC, del període comprès entre el 1850 - 1950. Moltes d’aquestes obres, curiosament, ens arrenquen un somriure, cosa que no passa quan passegem per la col·lecció permanent del museu. Això significa que també ens influencia el context? A l’hora de jutjar l’art, estem esbiaixats pel dictamen dels professionals?
A l’hora de jutjar l’art, estem esbiaixats pel dictamen dels professionals?
Còpia lleial o paròdia irònica
Després de ser interpel·lats per aquest gran títol, pot ser que se’ns escapi una petita rialla en veure un quadre comparat amb una catifa convencional de casa. Aquest punt de sàtira em va fer pensar en què molts catalans hem entès grans episodis de la política gràcies al Polònia, el programa de TV3. Crec que en aquesta exposició passa una mica el mateix; entens la col·lecció permanent dels museus des de la paròdia autoreferencial. A l’inici de l’exposició es llegeix una frase de Lawrence Alloway (crític d’art, 1926 - 1990) que és totalment aplicable a la mostra i diu així: “És difícil saber si ens trobem davant d’una imitació sabotejada, una paròdia brutal o una imaginació subtil que obre un marc personal entre la còpia lleial i la paròdia irònica”.
L'educació del gust
A fi de comprendre la “mala pintura”, l’exposició es divideix en cinc àmbits. Per exemple, en un d’aquests blocs temàtics que porta per títol SUBLIM!, hi trobem una sèrie de quadres que demostren que entre l’èxtasi i el patetisme hi ha una línia molt fina. Un cas d’aquest àmbit són les dues escenes de la vida de Jesús pintades per Marià Pidelaserra (1877 - 1946). D’una banda, veiem un Crist en ascens rodejat d’un groc que sembla el foc que envolta a Goku de Bola de Drac. D’altra banda, observem l’enterrament d’un Jesús pintat d’un color verd alienígena que fa riure i patir a la vegada. A més, entre totes aquestes pintures, Pazos ha introduït obres seves que donen un punt irònic i enginyós a la resta. Malgrat que no hi ha cartel·les, salta a la vista quines obres són de l’autor. Al cap i a la fi, el gust és totalment personal i subjectiu, i això també ens pot fer pensar quina importància té la subjectivitat de l’espectador. O bé, com és de rellevant l’estètica d’un quadre. El problema està en l’educació del gust o en la concepció de l’art? Fins al 4 de juny podem jutjar nosaltres mateixos què és la mala pintura als espais Can Framis de la Fundació Vila Casas.