Pocs autors tenen una obra tan lligada a un univers particular com Jesús Moncada i el poble de Mequinensa. El món dels cafès de la vila, amb els seus personatges pintorescos i situacions hilarants, la vida preindustrial i la vivència de la memòria col·lectiva la componen des de la base fins a la cúspide. És una substància que l’autor modela amb brillantor, barrejant comicitat, memòria i tragèdia, jugant amb la veritat literària per descobrir-nos les trampes dels records que hem fossilitzat. I és també el que en construeix una dimensió literària que sembla haver trobat una nova via per vindicar-se.
Pocs autors tenen una obra tan lligada a un univers particular com Jesús Moncada i el poble de Mequinensa
Club Editor reeditarà a partir d’ara l’obra de Moncada. Fa poques setmanes ja es van publicar Històries de la mà esquerra (1981), un recull de contes que va ser també el primer llibre de l’autor que va veure la llum, i Estremida memòria (1997), l’última de les seves tres novel·les. Es tracta del primer pas del projecte de l’editorial, que n’anirà publicant l’obra completa des d’aquí fins al 2025. No deixa de ser un pas lògic, fins i tot natural, després de la fi del contracte que fins ara havia lligat Moncada al Grup 62: l’escriptor ebrenc mai va ser un autor que volgués estar en un gran grup.
A banda d’aquest impuls, encara veuran la llum altres materials de l’autor, tot i que no a la mateixa casa. Parlem de l’edició de Dante S.A., la novel·la pòstuma i inacabada de Moncada, que va haver d’abandonar per culpa de la malaltia que acabaria posant fi a la seva vida el 2004. El filòleg i expert en l’escriptor ebrenc Artur Garcia Fuster treballa perquè aquest text pugui veure la llum, tot i que en una edició que no serà comercial. Amb tot, són espurnes per fer revifar l’obra d’un autor que, tot i l’ampli reconeixement literari, sembla haver quedat a vegades apartat per al gran públic, però que és un clàssic indiscutible de la literatura catalana de finals del segle XX.
Mequinensa, “rovell de l’ou de la galàxia”
Com abordar l’obra de Moncada avui, doncs? Segurament la millor via per a començar és fer-ho a través de la pròpia Mequinensa. Autor i poble formen un binomi indestriable, que si bé no sempre va ser explícit, com explica Garcia Fuster, sí que ens dona un fil que podrem estirar per endinsar-nos en el seu particular món narratiu. Tot i que l’escriptor va viure la major part de la vida adulta fora de les seves fronteres, l’univers dels seus habitants, conflictes, la memòria de la vila i la dels seus personatges sempre van ser el seu material literari per defecte.
Moncada és fill d’un territori singular, la Franja, i d’un poble que ho és igual o més
Moncada és fill d’un territori singular, la Franja, i d’un poble que ho és igual o més. Les mines de lignit, l’explotació del carbó i la presència tant del Segre com de l’Ebre van donar a Mequinensa un cert caràcter industrial en una zona eminentment agrícola i van marcar el desenvolupament d’oficis emblemàtics, com el de llaüter, que ocuparan un lloc destacat en la seva narrativa. I per altra banda, és clar, hi ha el terratrèmol que va suposar la construcció del pantà de Riba-Roja, que va negar la vella vila de Mequinensa, obligada a reconstruir-se completament quilòmetres més enllà, un fet que impregnarà la seva novel·la més emblemàtica, Camí de sirga (1988).
Però, és clar, no es tracta només del poble en si, sinó de la mirada que Moncada hi aplica, allò que converteix el món d’aquesta vila ponentina en alguna cosa memorable. Tal i com assenyala Garcia Fuster, precisament el mèrit de l’escriptor ebrenc va ser “el de convertir en mites inesborrables la quotidianitat d’un poble”, de dotar d’una dimensió literària un món tant restringit. Amb la seva mirada irònica i hiperbòlica sobre els personatges, Moncada va construir un univers que reverbera deliciosament entre la comèdia i la dimensió tràgica. I és precisament la tensió entre aquestes dues que la reedició proposa reinterpretar.
El mèrit de l’escriptor ebrenc va ser el de convertir en mites inesborrables la quotidianitat d’un poble
“Moncada és un autor enormement còmic” diu Maria Bohigas, editora de Club Editor, “per això és important desvincular-lo una mica de la tragèdia de la desaparició d’un poble”. Tot i que sovint és la vivència traumàtica de la fi de la Mequinensa vella, allò que s’associa amb l’autor, des de Club Editor, reivindiquen el seu sentit rialler de la vida. “Té una curiositat sense fi per qualsevol vida humana que pugui observar a la vora. Totes li semblen incomprensibles o úniques”, afirma Bohigas, “només els més bons són capaços d’aquestes riallades”, afegeix.
D’aquesta visió còmica en són testimoni els contes del volum d’Històries de la mà esquerra, que ja ha vist la llum en la reedició. El volum és ple d’històries hilarants, de riuades que interrompen una vetlla i s’emporten el taüt i el mort, de parroquians que fabulen sobre els streaptease que tenen lloc a Barcelona. Però també de com la història catalana i europea esquitxa un poblet que la lògica diu que n’hauria de quedar a redós. I és que com escriurà en la seva última novel·la, Calaveres atònites (1999), Mequinensa és el seu “rovell de l’ou de la galàxia”.
Del rovell de l’ou, a Barcelona
Sense menystenir la importància de la vila ebrenca, la trajectòria de Moncada està lligada a un altre lloc, lluny de terres ponentines. Es tracta de l’editorial barcelonina Montaner y Simón en què l’escriptor va treballar catorze anys, entre el 1967 i el 1981. La feina com a dibuixant al segell, permet a l’autor traslladar-se a Barcelona, però sobretot, el posa en contacte amb el nucli de l’entramat cultural de postguerra a Catalunya que en formava part.
Quant té vint anys, l’Edmond Vallès, que li troba la feina a l’editorial li diu: ‘Jesús, tu hauries d’escriure en català’. I la seva resposta és ‘ah, que això es pot fer’?
A la Montaner y Simón, Moncada hi coneixerà Pere Calders, un dels membres destacats de la generació de l’exili. I Calders serà, juntament amb l’historiador mequinensà Edmond Vallès, una de les figures que influirà més decisivament en els inicis literaris de l’autor ebrenc. “És Calders que li ensenya la gramàtica catalana”, explica Garcia Fuster. Cal recordar que Moncada no va rebre educació reglada en català i que el contacte amb el contista suposarà un pont fructífer amb la generació literària de la guerra, que també l’ajudarà a normalitzar l’idioma com a llengua literària. “Quan té vint anys, l’Edmond Vallès, que li troba la feina a l’editorial li diu: ‘Jesús, tu hauries d’escriure en català’. I la seva resposta és ‘ah, que això es pot fer’?”, diu Garcia Fuster a tall d’exemple.
Moncada començarà la seva trajectòria com a escriptor coincidint amb la represa literària arran de la mort de Franco
Moncada començarà la seva trajectòria com a escriptor coincidint amb la represa literària arran de la mort de Franco. Els primers contes els publicarà quan guanya el premi Joan Santamaria l’any 71. I el seu primer llibre, Històries de la mà esquerra, arribarà deu anys després, quan ja en tindrà quaranta. Però no és segurament fins a Camí de sirga (1988), la seva primera novel·la, que crítica i públic li reconeixeran la seva veritable dimensió de l’escriptor. Guardonada amb diversos premis, entre ells el Crítica Serra d’Or i el Joan Crexells de narrativa, és la monumental crònica de la fi d’un món: el de la vella Mequinensa preindustrial que és engolida per les aigües del pantà de Riba-Roja.
Modernitat i post-modernitat rural
“Hi ha una cosa enormement viva i talentosa. Això és evident i reconegut per tothom del món literari”, afirma Bohigas respecte l’obra de l’escriptor. Però afegeix també que potser “falten ocasions per a convocar el públic al voltant d’aquestes obres”. És una idea amb la qual coincideix Garcia Fuster, que diu que dedicar-se narrativament a Mequinensa potser “ha fet que no sigui tant conegut com a autor”, malgrat la seva qualitat.
Dedicar-se narrativament a Mequinensa potser ha fet que no sigui tant conegut com a autor
Ambdues apunten cap a una mateixa direcció: Moncada sempre va ser un escriptor difícil d’adscriure generacionalment, tant per la seva atípica procedència geogràfica com pel seu encaix temporal amb els autors amb qui compartia edat i trajectòria. I va rebre a vegades una etiqueta de rural, reductiva i “errònia”, en paraules de Garcia Fuster, que sovint el va encasellar de cara al gran públic, escapçant la seva dimensió, fet que també va passar amb altres autors de la generació dels vuitanta.
Moncada sempre va ser un escriptor difícil d’adscriure generacionalment, tant per la seva atípica procedència geogràfica com pel seu encaix temporal amb els autors amb qui compartia edat i trajectòria
És un etiquetatge que paradoxalment amaga que l’autor ebrenc, tot i treballar sobre la memòria i el passat, és literàriament, segons Garcia Fuster, molt contemporani. “Moncada és un autor molt modern”, afirma. “Sempre que es parla de la postmodernitat es parla de Monzó, Pàmies o Vicenç Pagès Jordà. Moncada fins i tot quan parla de Mequinensa ja té elements molt metaliteraris, com ara incloure’s a ell com a personatge, parlar sobre la pròpia narració”, diu. Una idea que lliga amb la defensa de Bohigas de donar vida i “actualitzar” la tradició literària: “és convenient cada època redescobreixi els seus clàssics i que els torni a ordenar”, recorda.
Una novel·la pòstuma per publicar
L’impuls de la reedició pot anar també acompanyat de la publicació de més material de l’escriptor. En aquest cas, inèdit. Moncada va morir deixant inacabada una novel·la Dante S.A., que ara Garcia Fuster treballa per a fer publicable. L’obra està massa poc avançada com per fer-ne una edició comercial, diu el filòleg, però és probable que vegi la llum amb una edició mig crítica i mig interpretativa, que serveixi per entendre com treballava l’autor mequinensà. “Hi ha uns primers capítols, que serien un 25% de la novel·la que estan bastant redactats i al final hi ha l’esquema dels capítols que tenia preparats”, explica Garcia Fuster. “Vull donar una versió de com estava la novel·la en el moment en què Moncada l’abandona perquè per la malaltia decideix que ja no es troba en condicions d’escriure”, afegeix.
Amb la seva mort, Moncada deixa una obra força monolítica al voltant de Mequinensa; un fet, però, que no resta força a una proposta literària que ara rep un impuls important
Dante S.A. ficciona el món de la Montaner y Simón amb molts dels personatges que l’autor va conèixer mentre hi treballava i, amb la ironia característica de Moncada, explica els intents de reflotar un negoci i una mort misteriosa enmig del rebombori de la fi del franquisme. Es tracta, paradoxalment, d’una novel·la que hagués suposat una espècie de punt i a part en la seva obra, amb un clar canvi d’escenari. Amb la seva mort, Moncada deixa una obra força monolítica al voltant de Mequinensa; un fet, però, que no resta força a una proposta literària que ara rep un impuls important i potser també accés a nous públics disposats a viatjar fins al rovell de l’ou de la galàxia a través d’aquest particular univers narratiu.