Quan, durant uns mesos, es va treure del damunt la condició de fill per fer de coordinador de titelles a la pel·lícula Laberint (1986), aquella fenomenal bogeria amb David Bowie i una joveníssima Jennifer Connelly, Brian Henson ho va tenir clar: “Quan treballava era com una criatura. Res a veure amb com era a casa. Al plató era lliure”. Dues paraules d'aquesta declaració, “criatura” i “lliure”, esdevenen claus per comprendre la grandesa d'un creador irrepetible: Jim Henson, l'home que es va inventar Barri Sèsam (programa revolucionari que barrejava l'entreteniment i la diversió dels més petits amb l'aprenentatge i l'educació) i es va treure del barret els Muppets, que aquí vam conèixer com a Teleñecos. La ment privilegiada que va fer créixer una empresa del no-res i fins al gegantisme, fent el què millor sabia fer: innovar constantment, experimentar sense por, no conformar-se i seguir la seva intuïció.
Un inconformista tastaolletes
Sovint es redueix la influència de Jim Henson en un ecosistema infantil, com si fos l'etern amic dels nens. Però Jim Henson: La audacia de las ideas, el magnífic documental sobre la seva figura que acaba d'estrenar Disney+, demostra que, en realitat, som davant d'un cervell que anava tres passes per davant, d'un artista que abraçava el risc amb cadascuna de les seves atrevides, esbojarrades, múltiples idees. Dirigit per Ron Howard (Cocoon, Una ment meravellosa, El codi Da Vinci), el film defensa una tesi des del començament: recuperant imatges d'un curtmetratge experimental que va rodar l'any 1965 i que va ser nominat a l'Oscar, de títol Time Piece, on el mateix Henson es posava davant la càmera per convertir-se en un home encapsulat i assetjat pel temps, els espectadors rebem el missatge. I tindrem claríssim que el nostre home era perfectament conscient que resultava improbable tenir temps material per fer realitat tot allò que li passava pel cap.
Jim Henson va ser un artista que abraçava el risc amb cadascuna de les seves atrevides, esbojarrades i múltiples idees
És clar que Henson és el pare de la gallina Caponata, d'Epi i Blas, del Monstre de les Galetes i de Coco (i les seves explicacions de què és l'esquerra i què és la dreta: potser avui ens anirien bé unes classes de repàs). És obvi que Henson va parir la granota Kermit (aquí, Gustavo, el reportero más dicharachero, construït amb l'abric de la seva mare i una pilota de tennis-taula tallada per la meitat), la seva enamorada Peggy, Gonzo, Fozzie o el cuiner suec. Les titelles de feltre es varen convertir en una immillorable forma d'expressió, educativa i humorística. I el documental ho valora, no podia ser d'una altra manera.
Però també ens explica com, a mitjan anys 60, va desenvolupar una pensada per a un club nocturn que va anomenar Cyclia, l'experiència d'entreteniment del futur: la cosa anava d'instal·lar panells de vidre al sostre, al terra i a les parets sobre els quals es projectarien pel·lícules, i, una vegada cada hora, una dona amb uns leotards blancs s'havia d'aixecar d'un pedestal al centre de la pista perquè li projectessin cinema al cos mentre ballava. Pel que sigui, un concepte tan psicodèlic no es va fer mai realitat, però exemplifica a la perfecció l'inconformisme tastaolletes i l'ebullició d'un cervell permanentment actiu, que també va imaginar espectacles per a Broadway, ballets i parcs d'atraccions previs a la creació de Disneyland.
Exemplifica a la perfecció l'inconformisme tastaolletes i l'ebullició d'un cervell permanentment actiu
Com ens explica Jim Henson: La audacia de las ideas, el pare dels Muppets va decidir baixar la persiana d'un show que cap gran cadena nord-americana (santa Llúcia els conservi la vista) li va voler comprar, i que es va convertir en un èxit espatarrant fet des de Londres, per vendre el producte acabat a totes aquelles televisions que es pujaven a un carro que es movia a la velocitat de la llum. Només va durar cinc temporades, entre 1976 i 1981, i The Muppets Show ho va sacsejar tot: molt abans que Pixar fes animació amb diverses capes de lectura segons si l'espectador tenia sis o trenta-sis anys, el nostre home ja proposava un espectacle de varietats en un vell teatre, amb música i esquetxos còmics protagonitzats... per titelles! Feu-me cas perquè no trobareu res millor: si sou clients de Disney+, l'infinit catàleg amaga les completes cinc magistrals temporades d'un original que després es va expandir en pel·lícules com Los Teleñecos conquistan Manhattan (Frank Oz, 1984) o la sensacional Los Teleñecos en Cuento de Navidad (Brian Henson, 1992), amb el grandíssim Michael Caine fent de l'execrable Mr. Scrooge.
Molt abans que Pixar fes animació amb diverses capes de lectura segons si l'espectador tenia sis o trenta-sis anys, el nostre home ja proposava un espectacle de varietats en un vell teatre, amb música i esquetxos còmics protagonitzats... per titelles!
Però el fenomen televisiu, que comptava cada setmana amb una estrella convidada (hi havia bufetades entre les celebrities de Hollywood per anar-hi: pel show hi van passar de Julie Andrews a Christopher Reeve, de Roger Moore a John Cleese, de Liza Minnelli a Johnny Cash, de Mark Hamill a Elton John), no va fer canviar ni un pam la decisió de Henson que ja n'hi havia prou, i era hora de fer altres coses. Encara que es tractés de llargmetratges tan marcians com Cristal oscuro (1986) o Laberint (1986). Conèixer projectes tan iconoclastes com Youth 68, The Cube o The Muppets: Sex and Violence (un dels pilots del futur show) serveixen per entendre que l'amic dels nens era també amic dels adults més inquiets.
L'home, no el mite
Qualsevol que tingui una criatura a prop sap com es cansen de seguida de les coses, i com busquen nous estímuls sense parar. I Henson, com a bon nen gran, necessitava l'adrenalina d'aixecar un nou projecte dels mil que li passaven pel cap cada quinze minuts, en una lluita contra el temps finit, potser conscient d'un final prematur. Perquè James Maury Henson va viure sempre amb el trauma de l'accident que va acabar amb la vida del seu germà, amb només 24 anys. I perquè, en un infinit carpe diem, i potser producte de l'estrès de treballar més hores que un rellotge, ell mateix va morir als 53 anys per una infecció bacteriana després d'una pneumònia mal curada, amb tot fet i tot per fer.
Henson, com a bon nen gran, necessitava l'adrenalina d'aixecar un projecte nou dels mil que li passaven pel cap cada quinze minuts, en una lluita contra el temps finit, potser conscient d'un final prematur
Jim Henson: La audacia de las ideas és un homenatge, sí. Fent servir els testimonis de la seva família, de col·laboradors com Frank Oz, la seva eterna mà dreta, o com l'actriu Jennifer Connelly, i comptant amb un material d'arxiu que és un veritable tresor, el documental reivindica la seva figura, per descomptat. Però Ron Howard no mitifica, més aviat humanitza la llegenda des de l'honestedat i l'amor, i no evita mostrar Henson com algú que no va saber traslladar la hiperactivitat i brillantor creativa al món real: l'estimem amb les seves imperfeccions, amb les seves qüestionables decisions financeres i amb un cert abandonament de les obligacions familiars.
Ron Howard no mitifica, més aviat humanitza la llegenda des de l'honestedat i l'amor, i no evita mostrar Henson com algú que no va saber traslladar la hiperactivitat i brillantor creativa al món real
El retrat que ens fa Jim Henson: La audacia de las ideas resulta tan divertit com commovedor, i posa al lloc que es mereix aquest titellaire visionari que, sense pretendre-ho, es va acabar convertint en poc menys que una estrella de rock construint un univers esbojarrat i salvatge que ningú més es va imaginar. Henson, sí, ens va fer una mica més feliços.