“Estava volat. Va entrar corrent al subconscient d'Amèrica amb un bufador en una mà i una pistola a l'altra, cridant com un posseït” va dir d'ell Stephen King. El seu nom complet era James Myers Thompson i va venir al món el 27 de setembre de 1906 a Anadarko, Oklahoma. El seu pare, un xèrif corrupte i més tard un estafador al camp de les explotacions petrolíferes, va marcar a foc la seva infància, igual que els paisatges i la gent d'Oklahoma, Nebraska i Texas, és a dir, del vell Oest. Als 17 anys es va haver de posar a treballar de cara a mantenir la família, entrant com a grum a l'Hotel Texas a Fort Worth, on al cap de poc ja ficava alcohol de contraban i prostitutes. La llista de llocs de treball que va exercir abans de bolcar-se completament en la literatura és tan prolixa com xocant: jornaler itinerant, detonador de nitroglicerina en pous petrolífers, raspador de guix en una fàbrica d'avions, articulista per a revistes agrícoles… En paral·lel, la seva consciència social el va conduir a programar pel·lícules antifeixistes i recaptar diners per al govern legítim de la República Espanyola.
Jim Thompson va trobar als articles sobre crims reals no només un suport econòmic immediat sinó una inspiració temàtica i un laboratori formal (i productiu) que ressonaria en els seus futurs treballs de ficció. Als anys 30 la revista pulp True Detective —la més popular de les 65 de caràcter mensual que arribarien a existir en el moment àlgid del gènere— pagava uns generosos 250 dòlars per textos de sis mil paraules. Thompson va facturar centenars de peces en dotzenes de publicacions d'aquest tipus per a les quals va reclutar la seva germana i la seva mare com a ajudants —de cara que rastregessin casos per ciutats i pobles—, i no dubtant en ser retratat com a xèrif o cadàver si no disposava de cap font gràfica amb què il·lustrar-les. Encara que el seu responsable qualificaria aquests articles de "pura gasòfia", a la seva colossal biografia Art salvatge (Es Pop Ediciones), Robert Polito (Boston, 1951) destaca que "Jim Thompson va ser l'únic novel·lista criminal de primera fila que va aprendre l'ofici principalment a les publicacions de casos reals (…) Li van ensenyar a relatar una història en poques pàgines i amb precisió i també li van permetre experimentar amb personatges, llenguatge, atmosfera, cadència i ritme sense la càrrega d'haver d'inventar una trama".
L'autor no va debutar pròpiament a la novel·la negra fins als 43 anys amb Només un assassinat. Entre 1942 i 1973 publicaria 26 novel·les —totes, excepte tres, directament en butxaca— i centenars de relats, però va ser al llarg de dinou mesos de producció febril, entre setembre de 1952 i març de 1954, que escriuria les dotze novel·les que fonamentarien la seva llegenda, entre elles L'assassí dins meu, Noche salvaje i Una mujer endemoniada, la majoria fruit d'encàrrecs, a partir de sinopsis suggerides pels seus editors.
El darrer terç de la vida va ser una caiguda lliure. Aguditzat el seu alcoholisme crònic i amb el mercat del llibre de butxaca llanguint, Thompson va anar tirant a base de royalties a l'estranger, guions per a sèries policíaques i de l'Oest a la petita pantalla, classes d'escriptura creativa a la Universitat de Carolina del Sud… Enrere quedaven fites com la seva col·laboració amb Stanley Kubrick o l'honor que suposà que 1280 hab. —ara publicat per La Segona Perifèria— fos escollit com a títol centenari de la mítica Sèrie Noire de Gallimard. Quan va morir a Huntington Beach —escenari, per cert de l'explosiva novel·la noir del mateix títol, obra del californià Kem Nunn— el 1977, no hi havia cap títol seu en circulació als Estats Units. "Espera i veuràs —li va dir Thompson a la seva dona—, em faré famós deu anys després de mort". La profecia es va complir i als anys 80 va començar un ressorgiment pòstum que s'ha mantingut incòlume fins avui.
El més negre, el més amarg
Amb una vida així, com no fer de la teva màquina d'escriure un llançaflames? O expressat amb les paraules del mestre Donald Westlake: "Les novel·les de Jim Thompson són com la seva vida: dures, valentes i complexes". Thompson va desafiar totes les convencions de la novel·la negra, a la qual va insuflar una òptica nihilista, on no hi caben concessions ni de bon tros la redempció. Interessat en mostrar fins a quins extrems l'home és un llop per a l'home, i en el cúmul de fatalitats que desemboquen al crim, als seus llibres no hi ha detectius ni investigació, alhora que el focus sol ser a l'assassí. Salvatge i políticament incorrecte, li agradava repetir que “hi ha 32 maneres d'escriure una història i jo les he fet servir totes, però només hi ha una trama: les coses no són el que semblen”.
L'escriptor va mostrar el revers fosc del somni americà, aliant-se amb els desposseïts i els desclassats
Descarnat, cru i amoral, explícit en matèria de violència i sexe, l'escriptor va mostrar el revers fosc del somni americà, aliant-se amb els desposseïts i els desclassats, retratant el boig, el malalt, el desesperat. No en va els crítics francesos el van saludar com “el més negre, el més amarg, el més pessimista de tots els novel·listes policíacs americans”. La seva empremta és evident al cinema de Quentin Tarantino o els Germans Coen, entre molts altres, per la manera com penetra en la psique del criminal, pels atacs delirants d'incontinència verbal dels fora de la llei i la seva capacitat d'acostar-se amb humor sorneguer, sarcasme i ironia a moments incòmodes, marcats per la tensió i el vessament de sang. A més, decidit a que l'entreteniment no estigués renyit amb la reflexió profunda i l'experimentació formal, Thompson va ser “l'enllaç entre la literatura popular i l'avantguarda”, segons el periodista Luc Sante.
Àgil, sec, mordaç, càustic, jocós... el seu estil es beneficiava de la immediatesa i la voluntat d'impactar. Amo d'un gat que va batejar Deadline (data límit), “Thompson escrivia igual que bevia, a base d'atracaments (una novel·la en cinc setmanes, mitja dotzena d'articles sobre crims reals en un mes)”, en paraules de Robert Polito, que també apunta que “llegir una novel·la de Thompson és com trobar-se atrapat a un refugi antiaeri amb un maníac que no para de xerrar (...) Els seus llibres es lliuren de la manera més imaginativa a les matèries més degradants”. Les novel·les de Thompson com una font inesgotable de frases lapidàries, observacions agudíssimes, rèpliques fulminants i diàlegs enverinats. Es pot dir que feia servir les paraules amb la mateixa lleugeresa i precisió que tants dels seus personatges utilitzaven la munició letal de les seves pistoles i escopetes.
Forats i venjadors
Jim Thompson sentia predilecció per poblacions de mala mort: Central City, localitat petroliera al nord de Texas a L'assassí dins meu, Peardale a Noche salvaje, Beacon City a La huida, el comtat de Potts de 1280 hab., o el decadent poble costaner a El exterminio. Aquestes rateres encaixaven a la perfecció amb la sensació de claustrofòbia, fatalitat i ofec existencial que tenallaven les seves criatures, disposades sovint a sacrificar el present darrere d'un futur desconegut. "No és que cremés en desitjos de matar —argumenta Joe Wilmot a Sólo un asesinato— però si aquella era l'única manera de portar una vida feliç i decent, en fi…". Tal com llegim a Arte salvaje: “Thompson va concebre pràcticament tantes classes d'inferns com novel.les va escriure”. “El fracàs acabaria sent el gran tema de Thompson. Els seus llibres més desoladors irradien empatia pels marginats i fracassats, aixafats tots per la maquinària americana de l'individualisme, el progrés i l'èxit.
L'arquetip de l'autor és un ésser ple de ferides o traumes, un vesper de ràbia i frustració, ansiós per canalitzar els seus mals a través de la violència, per al qual la venjança és sempre la resposta. Per les seves obres pul·lulen doncs assassins a sou (Noche salvaje), sheriffs monstruosos (L'assassí dins meu, 1280 hab.), ex boxejadors fugats d'un psiquiàtric (Un cuchillo en la mirada), atracadors de bancs (La huida), estafadors professionals (La sangre de los King) o dones pèrfides (Una mujer endimoniada, El exterminio). Els antiherois de Thompson són moltes vegades llops amb pell de xai però del que no hi ha dubte és que les seves consciències corrosives esdevenen per defecte els seus pitjors enemics. Molts d'aquests arquetips sorgeixen de models reals amb què l'autor es va creuar al llarg de la seva vida demencial i transhumant. Gent pertorbada, depravada, de sang calenta i manipuladora. "El que converteix els llibres de Thompson en literatura —va apuntar Stephen King— és la seva dissecció clínica de la ment alienada, de la psique trastornada fins a convertir-se en una bomba de nitrogen, de persones amb unes vides que ens fan pensar en unes cèl·lules malaltes i situades a l'intestí de la societat nord-americana (…) El meu autor policíac favorit, sovint imitat però mai superat".
L'arquetip de l'autor és un ésser ple de ferides o traumes, un vesper de ràbia i frustració, ansiós per canalitzar els seus mals a través de la violència
Entre els seus majors èxits en la composició de personatges esgarrifosos cal citar els inoblidables: 1) Lou Ford (L'assassí dins meu). Un xèrif engatusador i sàdic, un psicòpata del cap als peus. Esclau del que anomena “la malaltia”, que li desperta la gana per les relacions violentes, es tracta amb diferència de l'agent de la "llei” més sàdic i malaltís que ha donat la història de la literatura, el mateix diable amb una placa patrullant per un poblet de Texas. Així descriu com assassina una prostituta: “La vaig arraconar contra la paret, colpejant-la, i va ser com picar una carbassa. Dura i després tota desfeta”. Resulta del més comprensible que Stanley Kubrick declarés que: "L'assassí dins meu és probablement la història en primera persona més esgarrifosa i creïble d'una ment pervertida i criminal que hagi llegit mai"; i 2) Nick Corey (1280 hab.): Un altre xèrif sense cap indici d'escrúpols si bé a ulls del poble sembla un individu pusil.lànime i manipulable. Per tal de perpetuar-se al càrrec, Corey, una mena de reformulació de Jekyll i Hyde encara que des de la plena consciència dels seus actes, activa un pla astutament diabòlic i elimina qualsevol obstacle que li surt al pas. Un corró diabòlic en un erm ja de per si mateix amoral, ja que els habitants del comtat de Potts no són precisament ànimes caritatives, sinó un escamot d'egoistes i hipòcrites. Un forat de mala mort, el primitivisme del qual el xèrif atribueix l'afició de la gent a linxar el proïsme i gastar alegrement en sogues, gasolina i alcohol.
Thompson probablement va portar el seu nihilisme fins a l'extrem a 1280 hab., doncs ningú es salva de la crema, de manera que al lector se'l convida a fer seva la reflexió del xèrif quan apunta que és millor no sentir llàstima per ningú. Serveixi aquest extracte de l'edició de La Segona Perifèria com a síntesi del món sense Déu que va retratar l'autor:
Li vaig dir que tenia tota la punyetera raó. Jo només m’estimava a mi mateix i estava disposat a fer el que toqués, càgon la sang, i a continuar mentint, estafant, bevent whisky, fotent-me les dones que empaités i anant a l’església cada diumenge amb la gent respectable.
—I encara te’n diré una altra —vaig afegir—, i és molt més sensat que les paraules de les Escriptures que he pogut llegir. Val més el cec, oncle John, val més el cec que pixa per la finestra que no pas el que se’n burla i l’hi fa fer. I saps qui se’n burla, oncle John? Doncs som quasi tots, redeu! Tots els malparits que giren el cap quan la merda comença a surar, qualsevol podrit que s’asseu sobre la cigala amb un dit al forat del cul i un altre a la boca resant perquè no li passi res, els que van de putes que es pensen que pixen colònia, tots els fills de sa mare que se suposa que han estat creats a imatge i semblança de Déu i que jo no em voldria trobar ni boig en una nit fosca. I fins i tot tu, especialment tu, oncle John; la gent que es passegen amunt i avall ensumant la merda amb la boca ben badada i queden sorpresos de collons quan algú els etziba un cagarro. Sèèè, no hi tens cap culpa de ser un pobre negre. Això és el que dius tu, oncle John, i saps què dic jo? Jo et dic que et bombin. Dic que no hi pots fer res de ser com ets i que jo no hi puc fer res de ser com soc, i llamp me mati que saps el que soc i el que tinc l’obligació de ser. A més, què collons!, tu no en tens pas, d’amics blancs. I no en tindràs mai, oncle John, perquè puts i perquè vas pel món esperant que et cardin. Ara em diràs qui pot tenir un amic sent així!
I li vaig disparar els dos cartutxos.
Gairebé el vaig deixar partit pel mig.