Jimena Amarillo s'identifica com a rapera, i ho diu alt i clar. Està una mica cansada de l'etiqueta d"indie cursi" o l'encasellament de la seva música amb la tristesa. El 2021 va publicar el seu àlbum debut Cómo decirte, mi amor, en el qual van sortir cançons que s'han convertit en coneguts hits com Cafeliko. Fa dos anys que l'artista aprèn a produir, totes les seves cançons són autobiogràfiques i té ganes de canviar una mica de temàtiques de cara a noves peces: "Igual parlar d'uns pantalons que m'han caigut pel carrer, en comptes de les noies que m'agraden tota l'estona". El 2023 va publicar La pena no es cómoda, el seu segon àlbum, i ara està buscant nous sons i aprenent a fer música amb gent. Considera que la lletra i la vocal és allò indispensable d'una cançó i és el que busca a cada peça que treu. Quan li pregunto si trobarem un nou so en les seves pròximes creacions, respon: "Sí, aquesta és la meva intenció. No faré un Motomami, saps? Però vull una mica més d'ànim". Encara que la seva música és el més primordial, la seva persona està molt ancorada a ella. La valenciana inaugura aquest divendres el Let's Festival a la Sala Salamandra, on passaran artistes catalans i estatals fins al 23 de març.
Ets de València ciutat. Com has acabat a Madrid?
Per fer-me la moderna. Literalment, perquè jo tot el que estic fent aquí ho podria fer a València. El que passa que al final el tòpic es converteix en veritat i jo vinc aquí perquè està tot, hi ha tothom i els contactes, la veritat. No m'amago. Fa un any i poc que soc aquí. He passat un any de merda perquè l'adaptació de València a Madrid ha estat heavy, però ara mateix estic contenta.
El 2021 vas publicar el teu primer àlbum. Com ha canviat la teva música fins avui?
Just estic en aquestes d'escoltar les cançons antigues. Ja que em va i em ve, em donen davallades, miro la meva música, no em trobo, la comparo amb el meu so d'ara i em ratllo... Crec que és conseqüència d'haver tret tantíssima música en tan poc temps, que al final arriba un moment que et satures, i no saps gaire què passa perquè hi ha massa coses. Però jo estic contenta, sempre intento abraçar-la, i tocar en directe també em fa de suport, cantar les meves cançons antigues i adonar-me'n que continuo sent aquesta persona.
Consideres que el so ha canviat.
Sí, ara mateix el que produeixo no té res a veure, però l'essència, que és el que em mola, és totalment la mateixa; jo parlo del mateix, la meva veu és la mateixa. Fa dos anys que estic produint i aprenent un munt de coses que abans no sabia. I després d'allà, igual em fan vergonya algunes cançons, però després em fa molta gràcia perquè jo no sabia produir i vaig treure un disc.
En quin estil musical et situes?
Jo soc rapera. Tu posa rap i punt, perquè estic farta de l'indie cursi. Jo m'identifico com a rapera, la gent que digui el que vulgui. Jo com a persona, i les referències que tinc, tot ho he fet escoltant rap.
Quines referències et passen pel cap?
Escolto i m'agrada un munt Kenya Racaile. Molta música hortera, molt reggaeton. També escolto molt indie, però sobretot de fora d'Espanya. El meu referent total és Inner Wave, però ara mateix sí que soc més urbana, em ve una mica més de gust aquesta vibe, sí. Però bé, escolto de tot.
Què trobes indispensable en una cançó?
Per a mi el més important és la lletra i la vocal, la veritat. I després d'allà, que la base sigui més maca o menys, és el que estic treballant ara. Però per a mi, des que porto fent música, tot el que es diu i el que escric, i això és l'essència de la cançó. M'és igual que tingui 3 pistes o 800, que, si no és bona la lletra o la vocal, em ratllo.
La majoria de les meves cançons són coses que mai no diria de la meva boca
La temàtica de les lletres és sempre autobiogràfica?
Totalment, jo no m'invento absolutament res; i com em passen tantes coses en la vida, doncs ja tinc dos discos, un EP i no sé quanta música.
Entre el primer i el segon disc hi va haver un canvi de temàtica?
No, els temes no són el que vull canviar si faig nova música. Continuen sent igual de lèsbics, però igual estaria bé parlar d'uns pantalons que m'han caigut pel carrer en comptes de les noies que m'agraden tota l'estona.
Quins altres objectius tens a llarg termini?
No en tinc ni idea. Soc una noia sense gaires objectius futurs, visc molt el present. Però vull aprendre a fer música amb gent. És molt important el suport i tot això, poden seguir-te 1000 persones, que si no tens les teves 5 amigues de la música, no et sentiràs bé. Intentar parlar d'altres coses i fer-ho una mica diferent, sense deixar de mantenir la meva essència.
I com vius l'exposició? Consideres que expresses el que et passa pel cap a través de la música abans que d'una altra manera?
No m'importa absolutament res, la veritat. No tinc cap vergonya. Com que només ho dic mitjançant això, doncs res, allà queda. M'és igual, la veritat. La majoria de les meves cançons són coses que mai no diria de la meva boca, físicament. De vegades les canto i dic: "uau, com ha sortit això del meu cap".
Necessites deixar de banda una lletra per reciclar-la més endavant?
La veritat que soc del moment, no soc gaire de recicla lletres. I si ho faig és perquè vaig dir una cosa que hi continua havent en mi en el present o continuo pensant-ho. Jo, per exemple, ara no podria fer una cançó de fa un o dos anys, la meva música és: "penso això, ho dic i ho trec", no li puc donar tantes voltes. Vull treballar més en això, però al final no és la meva essència i crec que es nota una mica quan escoltes la meva música.
En una publicació deies: "recordant que canto a part de ser lesbiana". Estàs cansada que se t'etiqueti?
Què va, de fet, m'encanta. No sé, al final és una cosa que no té tothom que fa música. A veure, hi ha mil lesbianes que fan música, però haver adoptat aquest concepte com de la conya fa uns dos anys i que ara literalment sigui un referent lèsbic per a alguna persona, em fa bastanta gràcia i ho vull portar també com a bandera, com dient: primer és la meva música, però la meva persona també està molt ancorada ella. M'encanta que em vegin com una figura lesbiana que fa música.
Et genera pressió ser un referent per a certa gent?
M'agrada perquè literalment ha estat fent res; t'agrado perquè simplement soc jo i em fa gràcia, a més que m'alegra i em sento súper bé quan algú m'escriu. Em quedo flipant perquè, mare meva, si he de ser jo el teu referent... Però també ho entenc.
Hovius de manera política?
No, en absolut. Jo sempre dic que no soc qui per donar cap discurs, hi estic treballant, i quan pugui tenir un discurs ben ferm em podré posar en temes polítics. Jo vull escoltar, considero que necessitaré molt temps perquè de veritat tingui un discurs ben format. Ara mateix estic fent el que puc i quan em puc pronunciar en diferents temes ho faig, però m'agradaria aprendre moltíssim més i aprendre de la gent. Crec que hi ha molta gent en la qual fixar-nos, que no sigui jo; jo simplement faig música i soc lesbiana. No predico res.
Vas començar a la pandèmia i ara tens més de 430.000 oients mensuals. Ha estat un procés gradual?
Sí, bé, jo ja porto sent un corcó des de molt abans, però sí, quan vaig començar a treure la meva música pròpia va ser a la quarantena. Ha estat progressiu, ho comparo amb projectes d'allà com Julieta o Mushkaa i sento que ha estat més explosiu, de res a moltíssim. I m'encanta, també. Però jo, com que ha estat tan progressiu, m'he mantingut a la terra tota l'estona i mai no m'he flipat de dir: "uau, quin boig tot". O sigui, òbviament sí, quan fas alguna entrevista, quan et trobes amb segons quina persona davant, o quan coincideixes amb, jo què sé, Alizzz al costat. Però jo ho vaig veure més pels concerts i els festivals als quals anava. Crec que costa veure-ho en el present, crec que ho penses molt després que passin les coses. I jo quan ho penso em dona una mica de cosa, i no ho penso. I ja està.
Estàs treballant en algun projecte nou?
Sí, ara estic fent nova música, més exploració. Estic trobant sons i ajuntant-me amb gent.
Trobarem un canvi en la nova música.
Sí, aquesta és la meva intenció. No faré un Motomami, saps? Però vull una mica més d'ànim. Tothom diu: "escolto Jimena per plorar", ja està bé, aixeca l'ànim. N'hi haurà per plorar, però no tota l'estona. No ho entenc, jo tinc cançons molt animades... I tothom m'escolta per plorar. No, tu només escoltes Cuando ya no me quieras i punt. Però escolta't les altres. És una mica sortir d'això.
Primer és la meva música, però la meva persona també està molt ancorada a ella; m'encanta que em vegin com una figura lesbiana que fa música
Les dues cançons més representatives de la teva discografia són Cafeliko i Ni se Nota. T'ho esperaves?
No les aguanto més. No puc amb elles. No, no m'ho esperava en absolut. Però si és que Cafeliko té quatre pistes, com m'anava a esperar jo una cosa així... Però és el meu lema de vida: mai no esperis res i quan menys t'ho esperis, de sobte, pum, Cafeliko, hit. Per? No sé, mai no ho entendré. A mi me n'agraden d'altres que la gent no escolta. Sempre passa això... Les que jo considero hits no són hits, i les que considero que són cançons sense més ni més, sí que ho són. Ja no sé com fer música, m'és igual. Cafeliko, de fet, sortirà en una pel·lícula ara!
Se t'han trencat els esquemes amb el públic.
Totalment, jo flipo. De sobte l'altre dia em fico a Spotify i una que per a mi és lletja de sobte l'està escoltant més gent i dic: què fan? Òbviament els algoritmes i el teu segell fa de tot, saps? Però bé, vivim així els cantants, jo crec.
Amb quina cançó t'ha passat això també?
Cuando ya no me quieras m'ha costat abraçar-la, però ara l'abraço molt. Perquè l'escolto i dic: què fas, Jimena? Una línia guitarra i tu dient aquestes vulgaritats. Em va passar en una època, però ara m'encanta. Dic: déu, quina cançó més LOL. Em va i em ve amb cançons.
Has fet algunes col·laboracions: Irenegarry, Belicemanu o Eddi Circa. Què n'obtens?
Doncs jo soc una noia bastant abstreta, em costa moltíssim col·laborar amb gent, i de fet aquest any serà l'any de la col·laboració. M'encantaria aprendre a fer música amb gent, perquè, al final, sola tota l'estona t'atabales. Les que tinc són perquè han sorgit súper bé i perquè són les úniques que he provat, també et dic, i he tingut aquesta sort. Però ara que estic quedant amb més gent per fer música em posa d'un nervi que flipes. Però bé, no ho sé, cal provar i explorar. Les col·laboracions que tinc és perquè o som molt iguals o ens entenem molt bé musicalment, però penso que això em costa moltíssim amb una persona.
Quin concert recordes amb més afecte?
El FIB (Festival Internacional de Benicàssim), que és un festival mainstream, però m'és igual. Va ser molt fort perquè vam tocar quan va coincidir que de sobte acabava un concert, l'escenari era totxo, i de sobte es van reunir unes tres mil persones allà davant. I va ser súper graciós perquè eren totes allà i jo em sentia Beyoncé, súper fort. Jo mirava a les meves músiques, i teníem una cara de dir: què està passant?, per què hi ha tanta gent? Jo cantant Cafeliko i aquí tres mil persones davant. Un riure. I també l'Orgull de Barcelona em va marcar un munt. Que boig tot, que fort, va ser una vulgaritat que flipes. A sobre tot en directe, se'm va oblidar endollar l'autotune... Quin riure.