Imaginem-lo pujant a l'escenari, el del Monterey Pop Festival de 1967, per exemple, o al Royal Albert Hall o al Madison Square Garden o el de Woodstock de 1969 o del Festival d'Amor i Pau a l'aire lliure de Fehmarn, no importa. Millor, imaginem els centenars i centenars d'escenaris on va pujar al llarg de la seva breu però explosiva vida, i a ell pujant-se'n a tots alhora. La seva roba també és canviant, com la màscara de Rorschach a Watchmen o els tornadissos vestits que camuflen la identitat dels agents d’A Scanner Darkly: ara una brusa amb volants, a l'instant un quimono psicodèlic, americana de flors de Granny Takes a Trip, jaqueta de cuir blanc amb serrells, bandana al cap, barret d'ala ampla amb plomes i adorns, etc. De manera semblant, els músics que l’acompanyen desapareixen i reapareixen transfigurats: Noel Redding, Mitch Mitchell, Jack Casady, Steve Winwood, Billy Coix, Larry Lee, Juma Sultan, Jerry Vélez… Comença l'espectacle. Entre batuts a les cordes, puntejats, i arpegis amb la mà esquerra, bé de trèmolo i abundant wah-wah i distorsió, en Jimi Hendrix interpreta una versió de l’Star-Spangled Banner on replica el so de trets, míssils, bombardejos, sirenes, plors i crits d'agonia, transmutant l'himne nacional en una proclama antibel·licista. Atents perquè, en paraules del cronista musical Al Aronowitz, aquest haurà sigut “el millor moment dels anys 60”. Després de l'ovació passa a combinar les populars Hey Joe o Foxy Lady amb temes de sci-fi rock com Third Stone from the Sun, Up from the Skies, EXP, 1983 o House Burning Down, fins a acabar el concert amb Purple Haze, per després calar-li foc a la seva Fender Stratocaster. A primera fila hi ha un fotògraf a qui li queden unes poques fotos al rodet que, sense pensar-s’ho dues vegades, s'enfila a l'escenari multiversal i captura la imatge més il·lustrativa del zeitgeist de l'època i, al mateix temps, el sacrifici ritual de tot allò que han significat aquests anys. En abandonar l'escenari, imaginem que Hendrix es desploma. Fa dies que es droga sense parar, bevent i sense poder aclucar els ulls. De fet, porta molt de temps mort.
Si no tenen vostès l'aspecte del dependent de la botiga de còmics d’Els Simpson, és més que probable que el nom de Moorcok no els hi digui res
Michael Moorcock, tal com es passejava pel Ladbroke Grove dels 70
Hendrix no pot morir
Algun dia havien d'acabar-se, cony. Un infaust 18 de setembre de 1970, la mort d’en Jimi Hendrix, fos per sobredosi, per empassar el seu vòmit o per fàstic existencial, va poder llegir-se com una al·legoria de tot el que moria amb ell. Una setmana abans, en acabar abruptament el que seria el seu penúltim concert a Aarhus, Dinamarca, va acomiadar-se del respectable amb un enigmàtic: “I’ve been dead a long time” (porto molt de temps mort). El més que prolífic escriptor Michael Moorcok (Londres, 1939), a qui tal vegada recorden d'altres títols com la saga d’Elric de Melniboné o El campeón eterno (fins i tot pel joc de rol Stormbringer, que va arribar a presentar, en olor de multituds, a Barcelona a finals dels 80 o primers 90), va ressuscitar al cadàver de Hendrix en un conte de 1974 al·legant que “Hendrix no pot morir”. No obstant això, si no tenen vostès l'aspecte del dependent de la botiga de còmics d’Els Simpson, és més que probable que el nom de Moorcok no els hi digui res. Per això, mig segle després de l'edició en anglès d'aquest conte avui oblidat, el segell Aristas Martínez i l'escriptor i traductor barceloní Javier Calvo han decidit galvanitzar de nou el cadàver de Hendrix —i ja de pas, el de Moorcok— amb la publicació de Cantante muerto. Michael Moorcok, per cert, continua fresc com una rosa en el seu refugi de Texas, però per a la majoria, almenys per aquestes latituds, és, en el millor dels casos, un fantasma. I això malgrat la seva influència seminal en tota la literatura fantàstica posterior, haver estat el pope de la nova ona de la ciència-ficció britànica i nord-americana dels 60 i 70 (J. G. Ballard, Brian W. Aldiss, Philip K. Dick, Kurt Vonnegut… tots aquests que tant ens agraden), haver sigut lletrista de Hawkwind i ser el pare del “multivers” en la narrativa.
També pot llegir-se com una mena de cançó de bressol per al hippie fracassat que tots portem a dins…
Hendrix, va ser un contumaç lector de novel·les de ciència-ficció, i va mamar els símbols, la veu i les estructures del gènere, va barrejar-los amb la cultura psicodèlica i va aplicar-ho tot a un rock de tints experimentals. Moorcock va dinamitar —i continua dinamitant— les fronteres entre les drogues, l'experimentació, el rock i la literatura de ciència-ficció. Diu Javier Calvo al pròleg de la seva traducció: “Hi ha una cosa profètica, gairebé bíblica, en l'escenari i el moment de la mort d’en Jimi Hendrix. Ladbroke Grove, 1970. L'escena de la qual venen Moorcock i Hawkind és mortuòria, antielegíaca i rabiosament bel·ligerant. És un epíleg sinistre al somni trencat de la dècada de 1960, a la pau i l'amor, a la pretensió de canviar el món en una generació, a la platja sota les llambordes. […] L’any 1970, a l'oest de Londres, tot és fabulós perquè no pot durar. Després de les drogues ve la sobredosi. Després del caos, ve l'ordre totalitari.” Però després de la mort de Hendrix, com el Jesucrist que viatja en el temps a Behold the Man (Michael Moorcock, 1969), el mite surt de la seva tomba per a contemplar, horroritzat, el llegat de la seva generació. L'argument és el següent: “Després d'una gira, Shakey Mo, roadie de bandes de rock dels 70 com Hawkwind o Deep Fix, es troba amb Jimi Hendrix ressuscitat. Junts viatgen sense rumb fix en una autocaravana pel nord d'Anglaterra mentre xerren sobre la lamentable situació del rock and roll i si hi ha alguna esperança per al seu futur”. Cisco Martínez i Sara Herculano, la criatura bicèfala que mou els seus tentacles rere d'Aristas Martínez, m’expliquen: “És un relat aparentment ingenu, però amb un missatge altament crític a la nostra societat de consum: la reivindicació és una impostura, una estratègia comercial per a monetitzar la nostàlgia. També pot llegir-se com una mena de cançó de bressol per al hippie fracassat que tots portem a dins…”.
No obstant això, en Javier Calvo, qui fa anys que batalla amb el propi Moorcock les condicions per a una traducció que li faci justícia, no dubta a reivindicar el llegat de l'autor britànic, especialment aquells llibres, aquí inèdits, amb què aquest va allunyar-se del pulp: “Ha escrit possiblement les novel·les postmodernes més importants del Regne Unit. Ha portat molt més lluny que gairebé ningú l'experimentació literària, però al mateix temps és un autor que està molt oblidat. Només per això crec que val la pena. Tinc la teoria que si alguna vegada es publiqués tota l'obra del Moorcock a Espanya o Catalunya molta gent diria: ‘ah, hòstia, ara ho entenc tot, ara entenc moltes coses que van venir després, per què la ciència-ficció britànica és molt més fosca que l'americana, molt més nihilista, anarquista, fosca, pessimista…’ Ell és una baula perduda que aquí ens falta”. En Cisco i la Sara afegeixen: “A Moorcock se'l reconeix per la creació del ‘multivers’, un concepte complex assimilat àmpliament (no sols per les pel·lícules de superherois, com va demostrar l’oscaritzada Tot a la vegada a tot arreu). A nosaltres ens interessa el seu discurs contracultural, que va aplicar a tots els seus textos. Hi ha qui només llegeix en ell la fanfàrria de la ciència-ficció, quedant-se amb prou feines en l'epidermis d'un pensament més profund i revolucionari”.