Jo mai mai, la nova sèrie de 3Cat, creada per Sergi Pompermayer i Mar Picó, reflecteix perfectament la fe cega i l'estima innocent que tots dipositem en el monitor del cau, l'esplai o les colònies, com un far moral intocable. Alhora, la seva protagonista, la Mai, representa una altra realitat: quan al jovent ens arriba el torn de ser monitors, pràcticament per instint, la nostra vida és un desastre. Tal com, molt en el fons, la dels pares de la protagonista, que a poc a poc perden el rol de messies totpoderosos perquè ells tampoc ho tenen tot sota control. Ni tan sols el camí que escollim com a fills.
Les experiències que relata aquesta sèrie, sumades a un tou de referències culturals catalaníssimes i a un escenari que facilita l'acció, són tan particulars i alhora universals que per si soles fan funcionar la sèrie. El producte cuida tant els detalls que genera una sensació de descans en l'espectador. Finalment, estimat sector de l'audiovisual, anem en la direcció correcta. Encara que això tingui dues cares: quan una sèrie és bona, que és el cas, com a audiència hi dipositem tota la fe i tota la pressió del món per fer funcionar la indústria catalana.
Jo mai mai la protagonitza una brillant Clàudia Riera, coneguda per Vis a Vis i Les de l'Hoquei. El seu estil franc i directe, que a Les de l'Hoquei, a estones, l'aigualien com a actriu, aquí la fan destacar i li donen molta força. Carregua el personatge de valentia, sense allunyar-lo del caos que representa. La Mai és ideal perquè a estones l'odiem, a estones tots volem ser ella, i en el fons, tots som una mica ella. I perquè a més, estar enfadat tota l'estona també és una cosa molt generacional. Qui l'acompanya, Miki Núñez, últimament és fins i tot a la sopa. I no m'estranya, perquè està fantàstic. El nostre golden boy catalanet s'estrena en interpretació a la pantalla petita amb una subtilesa i uns matisos que sorprenen molt positivament.
Les bones decisions de càsting van molt més enllà dels dos protagonistes. És un gust veure aquest ampli repartiment d'actors joves (Jan Buxaderas, Maria Morera, Joel Cojal, Zoe Arnao, Biel Rossell, Berta Rabascall, Aleix Otem i Imèn Akandouch) que, malgrat estrenar-se majoritàriament, denoten molta comoditat. Tots ells s'ajunten amb altres professionals que ja fa anys que volten pels teatres, com en Moha Mazian, i amb cares de tota la vida, com el Pere Ponce i la Mercè Arànega. Els lligams familiars entre personatges gairebé ho converteixen tot en una espècie de relleu generacional fictici. Un "ara us toca a vosaltres".
La Mai és ideal perquè a estones l'odiem, a estones tots volem ser ella, i en el fons, tots som una mica ella. I perquè a més, estar enfadat tota l'estona també és una cosa molt generacional
En termes narratius, a més, és molt hàbil incorporar la història de tres generacions diferents en un context en què l'audiència està tan segmentada i es torna més difícil apropar-se a la transversalitat. Jo mai mai clarament té una temàtica juvenil, però de moment no molesten les escenes on el focus són els pares. Tot el repartiment coral qualla d'una manera orgànica que no s'havia aconseguit en les difuntes L'última nit del karaoke i Bojos per Molière. Per fi caminem més enllà del potencial.
El llenguatge que utilitza el jovent està extremadament cuidat i no busca disfressar els adolescents d'adults que, alhora, es disfressen d'adolescents. Cal també una menció especial als estilistes. Sense ser cap experta en moda, és cert que aquesta nostrada televisió ha descobert finalment la importància de l'estètica que, a Jo mai mai, no trontolla en cap moment. Hi ha presència de marques molt populars i de dissenys conegudíssims que s'han fet virals a TikTok els últims mesos. A estones, inclús la publicitat funciona com a eina de referència cultural. Lluny de semblar-me forçat, aquell Sagalés enorme que deixa la Mai a la porta de casa seva és més una tàctica d'empatia que no una promoció.
El què potser no funciona tant per apropar-se al públic és la banda sonora. Jo mai mai és filla de Go!azen, una producció basca que, de fet, és una sèrie musical. La catalana vol fer un passeig intencionat pels últims trenta anys de música icònica del país. Però una, que no ho sabia quan la va començar a veure, no va poder evitar desconnectar de la versió actualitzada del Vine a la festa, bàsicament perquè em va semblar criminal que no estigués sonant la Mushka o la Julieta. Tot plegat es va accentuar quan la meva companya de pis va aparèixer pel passadís i em va preguntar "Estas mirant Cop de Rock?". Les icones es construeixen, es creen. I per crear-les, fa falta la plena confiança de la televisió pública en els artistes en català d'avui perquè ambientin les nostres sèries. Els Pets són fantàstics, però fa massa anys que vivim de remakes.
És en el tema del vot de confiança on rau el taló d'Aquil·les de la producció. Al meu cap, Jo Mai Mai hauria de funcionar com un statement a 3Cat, un canvi d'era. Igual que, a la seva manera, ho ha estat La Travessa, per exemple. Aquesta sèrie havia de cridar als quatre vents: "Mireu, mireu, som aquí! Encara som pioners. Som capaços de fer-vos enganxar a la televisió cada dilluns." I sobre el paper, aquesta sèrie aconsegueix marcar molts quadradets a la llista, i ho fa d'una manera gairebé perfecta: és transversal, els personatges enamoren, els diàlegs estan ben construïts, és propera, amena i desprèn caliu. Jo Mai Mai funciona, i és facilíssim enamorar-se'n.
Tot el repartiment coral qualla d'una manera orgànica que no s'havia aconseguit en les difuntes L'última nit del karaoke i Bojos per Molière
Però aquesta sèrie no innova. És inevitable sentir-la com l'enèsim déjà-vu de Merlí o fins i tot de Polseres Vermelles, però en un altre escenari. Cosa que, en el que sembla la inversió de l'any a la corpo, deixa amb un mal regust a l'estómac. 3Cat, després d'anys fent sèries que s'han convertit en icones generacionals, continua sent molt fidel a l'estructura, als tipus de personatges, als arcs narratius de sempre. Tenim un país divers, i Jo Mai Mai és pel públic de tota la vida. O almenys, per recuperar el públic de tota la vida que amb els anys ha anat perdent. Adaptada als temps actuals? I tant. Novedosa? No, gens. A mi, però, que clarament entro dins del públic objectiu, m'ha ben recuperat.
L'única pregunta que em queda és si avui al vespre Miki Nuñez sintonitzarà Operación Triunfo, on dos concursants cantaran una cançó seva, o deixarà 3Cat per veure la seva primera sèrie. Com triar entre la mama i el papa. I em sembla que la seva resposta, més o menys, anirà en la línia de la resta de catalans. No perquè aquest home decideixi el que fem tots plegats, sinó perquè potser en el seu cas, com en el de tots, decidirà la voluntat o decidirà la inèrcia. Sense pressions, Miki.