Un dels grans reis del nordic noir ha tornat. I ho fa amb un dels seus personatges més emblemàtics. L’escriptor noruec Jo Nesbø publica Eclipsi (Proa, Reservoir Books), la novel·la número tretze del carismàtic Harry Hole, la sèrie del detectiu que l’ha coronat com un dels grans referents del thriller literari mundialment. Més de dues dècades després que n’estrenés el primer volum, i després de vendre’n més de 50 milions d’exemplars, Nesbø continua la història del policia noruec, enfrontat ara a un nou assassí.
La nova novel·la ens mostrarà un personatge més madur i obligat a afrontar desafiaments que no són només de caràcter policial, sinó també personal i íntim
En una altra entrega trepidant, plena de suspens i de girs de guió –tret marca de la casa– la nova novel·la ens mostrarà un personatge més madur i obligat a afrontar desafiaments que no són només de caràcter policial, sinó també personal i íntim. La completen una trama criminal a cavall entre Oslo i Los Angeles i la presència inquietant dels paràsits i una naturalesa cruel, a la qual l’autor qualifica de “millor escriptora de terror que Stephen King o jo mateix”.
Noruega, capital Los Angeles
Trobar-se amb Jo Nesbø és entrar en contacte amb l’estrella d’un gènere, el de la novel·la negra escandinava o nordic noir. Des de l’explosió de la trilogia Millenium de Stieg Larsson, aquest format, que se centra en els thrillers policials que tenen lloc a països nòrdics, s’ha convertit en un fenomen literari en majúscules, amb un èxit especial als països europeus. Les ulleres i la gorra paperboy que l’autor ha lluït a la trobada amb la premsa a Barcelona, confereixen a Nesbø una aura misteriosa i rebel, que reforça amb un sentit de l’humor irònic i esmolat. Després del seu debut amb El ratpenat (1997), la novel·la que inaugurava la sèrie de Harry Hole, la seva trajectòria com a escriptor ha estat sempre ascendent, recollint un èxit de públic que amb els anys s’ha convertit en massiu. Un reeiximent que ara segueix amb una altra entrega del mateix protagonista, del qual diu que “en comença a veure el final”.
Després dels tràgics esdeveniments de Ganivet (Proa), el llibre anterior de la saga, el solitari i carismàtic Hole ha canviat momentàniament d’escenari. La fredor d’Oslo ha estat substituïda per la calor i la llum feridora de Los Angeles, on l’exdetectiu de la unitat de delictes violents de la policia noruega, es troba en una missió suïcida: emborratxar-se fins a morir. L’interromp, però, la Lucille, una actriu angelina retirada que té un perillós deute amb un càrtel Mexicà. L’amistat que sorgeix de la trobada farà que Hole decideixi acceptar un cas d’assassinat que el portarà un altre cop fins a Oslo, el seu escenari predilecte. A la capital Noruega, l’esperarà un assassí en sèrie que porta de corcoll a les forces d’orde del país, i al qual s’haurà d’enfrontar fent gala del seu olfacte policial però també dels seus defectes, com ara l’al·lèrgia a l’autoritat, el temperament obsessiu i la tendència a recórrer a mètodes poc ortodoxos. I no només això. “L’assassinat s’ha de resoldre perquè la societat no caigui en el caos, però també hi ha un viatge intern del personatge”, explica Nesbø. Hole tractarà de connectar emocionalment amb un fill secret i també de tancar ferides del passat. El detectiu encara és l’epítom del mascle ferit i alcohòlic que adora Bukowski i beu com a teràpia, però l’edat li ha conferit certa maduresa sentimental. L’autor noruec té una explicació senzilla pel canvi: “els homes, a mesura que ens fem grans, tenim més confiança amb els nostres propis sentiments”.
Una amistat de ficció
Nesbø explica que se sent “fortament lligat” a un personatge amb qui ha fet un llarg camí i que diu que també li serveix “per a escriure sobre ell mateix”, encara que a vegades ni tan sols se n’adoni. Però malgrat la importància de la presència de Hole al seu món explica que és capaç de separar-se’n: “hi ha autors que diuen que veuen els seus personatges de ficció pel carrer i que gairebé se’ls creuen al supermercat. Per mi no funciona així la cosa”, afirma.
Hi ha autors que diuen que veuen els seus personatges de ficció pel carrer i que gairebé se’ls creuen al supermercat. Per mi no funciona així la cosa
Com si es tractés d’una amistat, però, sí que diu que el del policia és un univers en què es pot endinsar i que li proporciona un material pràcticament infinit. “Quan et fas gran no t’interessa fer nous amics, sinó conèixer millor els teus amics de tota la vida. Hi ha tant dins d’un ésser humà... I podries dir el mateix dels personatges de ficció”, afirma. Recorda, però, que Hole és només una part de la seva producció com a escriptor, que també inclou novel·les independents d’aquesta sèrie, llibres per a nens i fins i tot “lletres de cançons per la meva banda de música”.
Per què matem?
Coincidint amb la pregunta que ha fet famós a Carles Porta, Nesbø explica la que creu que és la dificultat principal de la seva tasca com a escriptor de thrillers: trobar motius que condueixin els seus personatges a matar. La dificultat, defensa, rau a trobar alguna cosa “que sigui prou fresca i original” però alhora creïble. “Seria molt ingenu pensar que trobaré un motiu que sigui 100% original, però penso que trobar aquell punt dolç en què pots explicar l’assassinat de forma emocional i fer que el lector se’l cregui i l’entengui és el més important”, afirma. Com també aconseguir que ens puguem identificar tant amb el caçador com el caçat, amb l’assassí que mata i el policia que el persegueix.
Els motius de la ficció criminal són els mateixos, però els lectors ara se saben tots els trucs del manual
Nesbø relaciona aquesta dificultat a l’exposició de la societat actual a un bombardeig d’històries i de ficció que creu que no es pot comparar amb la de les generacions anterior. En comparació amb les condicions actuals, diu, “els meus avis llegien potser tres llibres en un any sencer i pràcticament no veien pel·lícules. Ara en una setmana veiem tres episodis d’una sèrie, una pel·lícula i ens llegim una novel·la”. Defensa que “els motius de la ficció criminal són els mateixos”, però “els lectors ara se saben tots els trucs del manual [...] és més difícil sorprendre o impressionar el públic”.
Paràsits i hostes
L’escriptor, que combina la seva activitat literària amb Di Derre, la banda de rock que lidera des del 1992, també explica que va trobar la inspiració per escriure Eclipsi en un article científic. “Vaig llegir que hi havia un paràsit que s’allotja en els ratolins i que fa que l’olor resulti atractiva als gats, tot i que, és clar, aquests els matin”, explica. “Aquest és un dels paràsits més comuns del món i infecta també els humans, tot i que amb efectes diferents”, afegeix. La pregunta de qui és el paràsit i qui l’hoste en les relacions humanes, assenyala, plana per tota la novel·la.
Com escriptor et formules preguntes a tu mateix que no t’atreviries a fer a una altra persona
“Com escriptor et formules preguntes a tu mateix que no t’atreviries a fer a una altra persona”, diu Nesbø en aquesta direcció. “Ho fas perquè tens un públic i estàs convidant aquesta audiència al teu propi univers”, concreta, “i aquest univers ha d’estar format per elements que a tu t’interessin”. També afirma, però, que l’escriptura no li funciona com a teràpia en el seu cas i que, fet i fet, "escriure és produir cap enfora i donar més del que acabes rebent”. En el seu cas, amb Eclipsi sembla haver donat al seu públic una altra entrega exitosa que engrandeix la dimensió de la sèrie de Harry Hole i, per extensió, la de l’èxit literari d’aquest rei del thriller escandinau.