L’escenari està pràcticament buit, només hi veiem un piano vertical de fusta i una cortina de tires negres de cristall. Al voltant, les estructures i els focus del teatre estan al descobert. Una estètica austera que recorda als locals de varietats més tronats del segle XX, l’espai que una drag queen desafinada ens omplirà amb tot el seu carisma. Parlo de Jo, travesti, l’espectacle que, estrenat a La Model dins del Festival Grec 2023, ara podeu tornar a trobar en cartellera fins al 9 de febrer al teatre La Villarroel.
Travestisme amb accent obert
Efectivament, la nostra protagonista és La Diva, figura hereva dels lluentons, els talons d’agulla i les plomes vermelles, a què, des de fa anys, dóna vida el coreògraf, director i artista multidisciplinari Roberto G. Alonso (Ponferrada, 1970). Un personatge desvergonyit, intel·ligent i divertit. L’acompanya, en un paper secundari, una mena de pubilla nostrada, Jazmine Verdaguer, l’alterego del músic i compositor Jordi Cornudella (Terrassa, 1989), qui se suma al joc performatiu amb aquesta fusió entre la princesa Disney i el poeta català (pura fantasia). Facetes poc habituals en el músic, que tenim la sensació que no acaba d’encarnar amb prou comoditat (tot i que l’exercici està en consonància amb el que demana l’espectacle: que tots ens alliberem i provem de transvestir-nos).
Aquest parell d’artistes s’interpreten a ells mateixos i a la seva versió transformista, però des de la mirada i el bolígraf de Josep Maria Miró, l’autor i director de l’espectacle. A través del ball, el monòleg, el diàleg i la música, Jo, travesti recorre amb humor i tendresa la història d’algunes de les transformistes i imitadores d’estrelles del segle XX més famoses del territori català i espanyol. Un viatge interessant, però que en alguns moments adopta un aire de documental informatiu.
Una bonica manera d’homenatjar l’art del transvestisme que, amb una llarga tradició a casa nostra, en aquest espectacle es reivindica com una pota més de la cultura catalana
La Diva, que inicia l’espectacle amb cotilla, calces, talons i una còfia com si tot plegat l’hagués agafat desprevinguda, encarna i recupera shows d’artistes com Ocaña, Edmon de Bries o Carmen de Mairena, i ens transporta a sales mítiques com el Wuli-Chang, la Criolla o la Cúpula Venus, per deixar pas, finalment, a la seva història personal. A mesura que avança l’espectacle, la protagonista s’afegeix una peça més a l’outfit, per acabar interpretant el seu propi número amb un vestit cenyit brillant i els cabells blancs al descobert. Meravellosa. Com si el seu “jo, travesti” es construís, precisament, a partir de tots aquests referents artístics, com si La Diva fos el resultat de totes elles i la seva memòria. Una bonica manera d’homenatjar l’art del transvestisme que, amb una llarga tradició a casa nostra, en aquest espectacle es reivindica com una pota més de la cultura catalana. “Persones que van sortir al carrer amb els talons posats i disposades que els partissin la cara per defensar la diferència”, recorda La Diva.
Però abans no arribem als moments més divertits i emocionants, la peça passa per massa introduccions, algunes bromes fàcils i diàlegs irrellevants. Li costa arrencar i el temps escènic se’ns fa espès durant una bona estona. Un problema de ritme que va i ve, però que es manté fins a gairebé la meitat de l’espectacle (desapareixent pràcticament al tram final). El piano i el clarinet que Cornudella toca en directe i que fan lluir la peça, per exemple, triguen a ser utilitzats, mentre que l’espectacle demana música des del primer instant.
Tot i això, Jo, travesti millora progressivament i té moments molt bons. A vegades ens atrapa amb un fragment de text esplèndid, quedem hipnotitzats amb els balls de La Diva o somriem amb les picades d’ullet a la indústria escènica catalana. Riem amb els moviments de la protagonista, que barregen els gestos de les mítiques transformistes amb els de les dives del pop actual. Ens sorprenem de la riquesa del vocabulari català en el món de les varietats. I ens emocionem amb les veritats que amaguen les seves paraules i recorden el dolor de qui ha desafiat les normes per defensar la llibertat. Així, l’espectacle acaba en el seu punt àlgid, deixant-nos, al final, un bon sabor de boca.
Ens sorprenem de la riquesa del vocabulari català en el món de les varietats. I ens emocionem amb les veritats que amaguen les seves paraules i recorden el dolor de qui ha desafiat les normes per defensar la llibertat
Jo, travesti és una proposta amb un potencial que cal polir. Alguna cosa divertida, poderosa i bonica s’està coent, només falta arrodonir-ho més. En funció dels interessos i el gust dels espectadors, els retrets quedaran compensats (o no) pels seus encerts.