Ser un artista emergent i no firmar una bona oferta discogràfica pot semblar un suïcidi laboral, però també un acte revolucionari. O, si més no, anticapitalista. Aquesta falsa concepció de que sense discogràfica no es pot viure dignament de la música ve implementada per un sistema capitalista que s'ha vist trontollar amb l'entrada d'internet, on molts artistes independents han pogut publicar les seves cançons sense invertir-hi gaire.

És contradictori per a molts artistes fer música de carrer – com el trap – en un mercat underground i firmar amb una multinacional. Yung Beef declara en la seva última entrevista que firmar amb una discogràfica és com deixar de treballar en un forn de pa del teu barri, amb clients que coneixes, per fer pa de 90 cèntims que es ven a multinacionals. I afegeix que, si sents amor per la gent, procuraràs que mengin el millor pa encara que tu generis menys diners. Aquest equivalent - molt ben trobat - ens fa recordar que defensar el mercat local és una cosa que s'ha posat sobre la taula en els últims anys, però la defensa dels artistes independents encara ha d'arribar.

En el trap tot això s'intensifica molt més que en altres gèneres musicals, ja que costa de creure's una música que parla de marginalitat i carrer però que està gravada des d'un estudi de milions d'euros dirigit per persones amb traje i corbata, on es perd pràcticament tota la seva essència. I el mateix passa en el mercat underground - entenent aquest com l’alternativa no comercial a la cultura dominant – considerant que, en la indústria musical, la cultura dominant són les grans discogràfiques.

Una música que parla de marginalitat i carrer però que està gravada des d'un estudi de milions d'euros dirigit per persones amb corbata costa de creure's

El patró que se segueix dins dels gustos musicals és molt simple; com més popular i com més ho escoltem, més ens agrada. I aquí indiscutiblement surten guanyant les discogràfiques, ja que tenen molt més poder econòmic i adquisitiu que qualsevol artista. Sones a les ràdios amb més audiència, estàs als festivals més populars i a més a més, inverteixen en publicitat i en comprar visites.

Ara bé, tot això també es pot aconseguir de forma independent. El procés segurament és molt més llarg i complicat, sobretot si ets un artista emergent, però és el poder popular l'encarregat de donar visibilitat a aquests artistes; proposant-los per les festes majors, demanant la seva música a les ràdios, compartint les cançons que els agraden i apostant per segells autogestionats. Sembla molta responsabilitat per la ciutadania, però aquesta també obté un benefici; música pura, sense filtres, al marge del sistema, en un mercat lineal i underground autodirigit per persones a qui simplement els agrada la música, generant una quantitat de diners lògica pels artistes i no enriquint a qui ja és multimilionari.