“Una de les feines més interessants, el gran repte d’escriure aquest guió, era canviar la mirada, veure-ho tot plegat des dels ulls d’ella, des del punt de vista de la Julie”. Una de les preguntes recurrents que Joachim Trier (Copenhagen, 1974) ha de respondre els darrers mesos té a veure, precisament, amb això: com caram dos paios blancs de 40 i tants han escrit un tan polièdric i complex retrat de les passions i inquietuds d’una dona a les portes de la trentena. Amb La peor persona del mundo, Trier i el seu soci habitual, Eskil Vogt, segueixen la Julie durant aquells anys en els que es busca a sí mateixa, temps d’autoconeixement basat en l’assaig-error emocional, sentimental, vital.
“Si escrivís un guió sobre un boig neonazi ningú esperaria que visqués com ell per entendre'l millor, però és cert que la sensibilitat cap a la representativitat és un tema de debat molt important avui dia, i el segueixo amb respecte. Ara, com a artista, t'has de permetre intentar veure els altres, sentir-los i integrar-hi la teva curiositat, la teva capacitat d'observació, la teva humanitat en les històries que expliques. La meva feina és construir la subjectivitat del personatge. Si hagués escrit una pel·lícula que gira al voltant d'un home hauria caigut en molts clixés, hauria fet una cosa que molts homes ja han fet abans. Així que és fantàstic poder ficar-se a la pell d'algú tan diferent a mi”, explica el cineasta. “Amb aquest guió he estat, al mateix temps, en dos llocs. I he de dir que algunes dones del meu passat han vist la pel·lícula i els ha agradat. Ho hem fet bé!”, diu.
El director passeja donant indicacions als protagonistes de la pel·lícula. / Christian Belgaux
En tot cas, Trier i Vogt no es queden només en aquesta mirada femenina: “Quan la gent escriu que la pel·lícula és un retrat generacional d’una dona que s’acosta a la trentena, suposo que tenen raó, no puc dir que no. Però també és cert, al mateix temps, que amb el personatge de l’Aksel, una de les parelles de la Julie, fem un retrat d’algú que està a la quarantena, com nosaltres mateixos. I aquí sí podem bolcar aquesta sensació de la negociació eterna entre la vida que t’imaginaves tenir i les limitacions que t’ha imposat la realitat. És una lluita que probablement tindrem tota la vida. Per això crec, i espero no sonar pretensiós, que les grans qüestions existencials en realitat no són gaire elevades ni intel·lectuals, i tenen a veure fonamentalment amb aquestes coses que tenim al cap tota l’estona. Hi ha moments en que tens la sensació que te n’has deslliurat, però aquesta lluita entre les expectatives i la realitat sempre acaba tornant i imposant-se”, apunta.
Directe a Hollywood
Nominada a l’Oscar a Millor Pel·lícula Internacional i a Millor Guió Original, La peor persona del mundo s’estructura en 12 capítols, més un pròleg revelador, que dibuixa una protagonista tastaolletes (de nòvios, d’estudis, de feines) que intenta controlar l’atabalament propi de la joventut, i un epíleg que tanca el cercle. I posa el focus en dues relacions sentimentals, en els enamoraments, en els alts i baixos. La pel·lícula parla de l’amor i de la mort, de buscar la pròpia identitat, del pas del temps i del carpe diem, de la llibertat i de les responsabilitats. I acompanya en aquest descobriment constant la Julie, els seus capricis i les seves decisions meditades, els seus cops de puny damunt la taula i les seves tombarelles emocionals, la seva idealització de l’amor i l’adonar-se que de vegades coneixem la persona perfecta en el pitjor moment. I ho fa sempre amb una lleugeresa i amb una lluminositat que juga a favor del film.
Joachim Trier: "El contrast és l’essència de l’art. Crec que els grans temes existencials són sempre producte d’un xoc entre la imaginació, el romanticisme i, d’altra banda, l’ombra sempre present de la mortalitat
“És un gran afalac”, afirma Trier. “Quan escrivíem, omplíem una paret de notes escrites, i segons treballàvem les anàvem traient totes, però sempre n’acabava quedant una, que deia: Recordem el contrast. El contrast és l’essència de l’art. Crec que els grans temes existencials són sempre producte d’un xoc entre la imaginació, les coses que ens fan gaudir, el romanticisme i, d’altra banda, l’ombra sempre present de la mortalitat i de les limitacions del temps. La Julie acaba aprenent algunes coses sobre les relacions: per exemple, que l’amor no només és aquella fascinació, aquella espurna, aquella atracció inicial, que també. Hi ha caos, hi ha mals timings, és difícil que les coses encaixin. I quan ho fan ha d’anar més enllà, i és importantíssim aprendre a mirar-se, a veure’s als ulls de l’altra persona, a comunicar-se, a entendre’s”.
Vertebrada a base de pinzellades vitals, amb un domini envejable de les el·lipsis narratives, La peor persona del mundo juga amb alguns elements de la comèdia romàntica per subvertir-la, amb escenes màgiques com aquella en que la Julie coneix un home en una festa a la que no ha estat convidada, i tots dos, emparellats, decideixen explorar els límits de la fidelitat: fins a on podem arribar mantenint a ratlla la tensió sexual? O aquella altra on el món sencer queda congelat mentre els amants passegen per la lluminosa ciutat d’Oslo. “Fa anys que tenia escrita l’escena de la seducció a la festa. La vaig plantejar com un experiment sobre la monogàmia. Què passaria si tingués un moment de connexió íntima amb algú però tots dos sabéssim que no pot anar a més? Dona peu a reflexionar sobre què és sexual i què no”, reflexiona Joachim Trier.
En qualsevol cas, el cineasta està d’acord quan el periodista li planteja que en absolut estem davant d’una comèdia romàntica: “Tens molta raó quan parles d’anti-romcom, perquè aquesta ambivalència està molt present a la pel·lícula. La bellesa i l’amor estan sempre marcats per la pèrdua d’un mateix i pel pas del temps. Em sap greu ser una mica freudià (deixa anar una rialla), però realment crec que estem sempre lluitant entre l’erotisme i la mortalitat”, raona, abans de reconèixer algunes inspiracions en la construcció de La peor persona del mundo: “Et puc dir que Annie Hall va ser una gran inspiració, i alguns altres clàssics moderns en aquesta línia, formalment molt juganera però amb un sentit i un fons dramàtic. També vaig tornar a les pel·lícules dels anys 30 i 40, a les comèdies de George Cukor, a Historias de Filadelfia, per exemple. Aquest tipus de comèdia romàntica amb grans actors i grans personatges, però portada al meu terreny, passades pel filtre d’algú que viu al racó del món de Bergman”, i torna a riure.
Joachim Trier: "Què passaria si tingués un moment de connexió íntima amb algú però tots dos sabéssim que no pot anar a més? Dona peu a reflexionar sobre què és sexual i què no"
Li preguntem a Trier per Renate Reinsve, la protagonista, una actriu que il·lumina la pantalla, que regala una exhibició de matisos interpretatius, un domini de l’escena i una transformació envejable en el personatge que interpreta, amb una feina que li va suposar el Premi a Millor Actriu al darrer Festival de Cannes. “Vam escriure la pel·lícula pensant en ella. Vaig treballar amb Remate fa deu anys, a Oslo, 31 de agosto, on ella feia un petit paper. Em va semblar que tenia molt de potencial i no entenia com encara no havia explotat. No em sorprén gens que a la gent li entusiasmi la seva feina. Si he tingut algun encert ha estat veure-la abans que la resta de la gent (riu). Ha estat una sort presentar-la al món perquè, hi estic d’acord, és una estrella. Té un sentit de l’humor, de la lleugeresa, de la fisicitat... i alhora també és capaç de mostrar a càmera una enorme vulnerabilitat i intimitat a les parts més dramàtiques de la pel·lícula”.
L'actriu Renate Reinsve interpreta a Julie, paper que li va suposar el Premi a Millor Actriu al Festival de Cannes. / Oslo Pictures
Amb títols a les esquenes com Thelma (2017), El amor es más fuerte que las bombas (2015), Oslo, 31 de agosto (2011) o Reprise (2006), Joachim Trier viu un dels moments més dolços de la seva carrera, feliç amb la pràctica unanimitat que ha despertat arreu La peor persona del mundo. “És la meva cinquena pel·lícula i, en general, sempre he estat ben tractat per la crítica. N’he tingut algunes de dolentes i intento no llegir-les, perquè les males crítiques, com a creador, se’t queden al cap, et ronden, i et fan pensar que podries haver-t’hi esforçat una mica més, podries haver-ho fet millor. Jo escric les meves pel·lícules des d’un lloc molt vulnerable: no m’agrada compartir gaire de la meva vida privada en públic, però el meu art sí surt des d’un lloc molt personal. No puc dir que no m’agradi rebre afalacs, m’agrada, però també sento una mica de vergonya escandinava (riu). Però tinc un bon amic novel·lista que sempre em diu que carregui la motxilla d’aquestes bones vibracions, perquè tard o d’hora m’ajudaran quan em toqui creuar pel desert”, remata, i torna a riure.