Avui Joan Carles I s'ha quedat sense plaça a Barcelona. Les plaques dedicades al rei emèrit ja s'han retirat i a partir d'ara aquest espai s'anomenarà oficialment "Cinc d'Oros", el nom pel qual ja és conegut per molts veïns. D'aquesta manera, l'equip dirigit per Ada Colau vol deixar ben clar el seu distanciament envers la monarquia. Simptomàticament, l'alcalde de Santiago de Compostel·la, Martiño Noriega, ha volgut ser present a l'acte. En el marc d'aquest esdeveniment també s'ha col·locat als Jardinets de Gràcia una placa on s'explica la història del Cinc d'Oros.

El tinent d'alcalde Gerardo Pisarello, el comissionat de Programes de la Memòria Ricard Vinyes i l'alcalde de Santiago, Martiño Noriega, contemplen la placa del Cinc d'Oros. Foto: Twitter Ajuntament de Barcelona.

Festa i reivindicació

El to dominant de l'acte ha estat el festiu. Tot i això no han faltat els parlaments. Maria Salvo, de l'Associació Dones del 36, ha obert l'acte, però també hi han participat diferents càrrecs del consistori. S'han sentit crits de "Visca Catalunya" i "Visca la República". Però Gerardo Pisarello, primer tinent d'alcalde, que ha tancat els parlaments, ha recordat que avui ha de ser, sobretot, un dia festiu, perquè "la República és alegria, perquè és l'esperança que es pot construir un món contra el privilegi". Pisarello ha recordat la Primera i la Segona República i les figures de Francesc Macià i Lluís Companys, i ha volgut recordar la riquesa de la diversitat del republicanisme. Pisarello, malgrat tot, ha assegurat que el republicanisme no s'acaba al segle XX, sinó que s'ha d'inventar un republicanisme del segle XXI, "per als nostres fills" (un republicanisme que s'hauria de construir "sense demanar permís a ningú" i, òbviament, "sense monarquia"). I allò que ha dominat ha sigut la festa, amb gegants, castellers i actuacions musicals de Quico Pi de la Serra i Joan Pau Cumellas. "Ens alegren el barri", ha dit, senzillament, una veïna de mitjana edat que passava pel lloc, quan se n'ha assabentat que havien canviat el nom a la plaça. La festa continuarà aquest vespre a Nou Barris amb una botifarrada emmarcada dins de les festes de la "primavera republicana".

Parlament de Maria Salvo. Fotografia: Twitter de l'Ajuntament de Barcelona.

Les queixes

Alberto Fernández Díaz, president del grup municipal del PP a l'Ajuntament de Barcelona, quan es va acordar el canvi de nom, va criticar la decisió de l'equip municipal tot argumentant: "L'extrema esquerra, l'independentisme i els republicans coincideixen a menystenir el paper que va tenir el Rei en la recuperació de la nostra democràcia i els valors de convivència i concòrdia de tots els espanyols".

El Cinc d'Oros

Quan es va urbanitzar l'Eixample, a la confluència de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia hi va quedar un espai buit, que en si no és una plaça, sinó una simple confluència de carrers. De fet, aquesta "plaça" no té cap veí: cap edifici té numeració aquí. A principis de segle XX a la confluència de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia hi van col·locar quatre cercles al voltant d'una plaça central. La gent, irònica, va començar a anomenar-lo el "Cinc d'Oros" per la seva similitud amb aquesta carta de la baralla (que va donar nom fins i tot a una cèlebre llibreria que era a la Diagonal, no gaire lluny de l'obelisc). Quan va arribar la República va ser anomenada plaça de Pi i Margall (per primera vegada tenia un nom oficial).  A l'octubre de 1936 s'hi va inaugurar un gran obelisc presidit per l'estàtua de la República, obra de Josep Viladomat. La gent, a partir d'aquest moment, anomenaria també a l'espai "el Llapis". Quan va arribar el franquisme el lloc va passar a nomenar-se "Plaza de la Victoria". S'hi va retirar l'estàtua de Viladomat, però es va mantenir el monòlit. S'hi van gravar alguns eslògans franquistes, com «A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida». A la base de l'obelisc s'hi va col·locar una estàtua al·lusiva a la Victòria franquista, obra de Frederic Marés. Durant algun temps també va lluir al capdamunt una àliga de ressonàncies nazis (coneguda com "el lloro" pels graciencs), però després de la derrota de Hitler va ser retirada. El 1981 es va decidir canviar el nom de la plaça, i va ser aleshores quan se li va posar el nom de Joan Carles I (era després del 23-F, els moments de màxima popularitat de la monarquia). Malgrat la transició, el monument a la Victòria de Marés es va mantenir al centre de la ciutat fins al 2011. La figura de la República no es va recol·locar al Cinc d'Oros, sinó a un lloc més allunyat del centre, més discret: a Nou Barris, a la nova plaça de la República. La figura de la Victòria va ser exhibida el 2016 al Born, junt amb una escultura eqüestre de Franco feta per Viladomat (el mateix que havia fet el monument a la República del Cinc d'Oros), en record de la complicitat del món de l'art català amb la dictadura. L'estàtua eqüestre de Franco va ser tirada a terra per ciutadans indignats. La Victòria, que havia estat als peus de l'obelisc, va retornar als magatzems municipals.

Temes pendents

L'Ajuntament està actuant en l'àmbit del nomenclàtor. Ahir mateix la plaça de la Hispanitat, de l'Eixample, va perdre el seu nom i es va convertir en Pablo Neruda. Però queden denominacions polèmiques. En primer lloc, els Borbons tenen diverses vies més, que Esquerra Republicana reclama que canviïn de nom, amb l'objectiu de "desborbonitzar" el nomenclàtor. Entre elles hi ha el passeig Joan de Borbó, a la Barceloneta, i l'avinguda Maria Cristina, a Montjuïc. Un cas especialment sagnant és el del carrer Sant Domènec del Call, que rep aquest nom en homenatge a Sant Domènec, perquè el dia de Sant Domènec, esperonats pels dominics, els barcelonins van assaltar el barri jueu i van organitzar un pogrom. Algunes associacions llatinoamericanes reclamen també que es retiri el nom dels carrers dedicats a colonitzadors d'Amèrica (i també el monument a Colom). També hi ha diversos carrers dedicats als sanguinaris colonitzadors de Marroc: el carrer Fernando Primo de Rivera (a Pedralbes), el carrer Tinent Flomesta (a Sants), el Capità Arenas (a Pedralbes), el Comandant Benítez (a les Corts), el González Tablas (a la Zona Universitària) o el General Vives (a Sarrià). Joan Prim, protagonista de nombroses barbaritats bèl·liques a Catalunya, a Puerto Rico, a Mèxic i al Marroc, té una rambla, un passatge, una plaça i un monument. Hi ha un destacat sacerdot franquista que té un carrer a la Trinitat: el Pare Pérez del Pulgar, i també el té un dels tres fundadors de la Falange, l'Aviador Ruiz de Alda. També hi ha una via dedicada, a la Marina del Port, a l'Aviador Franco, el germà del dictador que va participar en els bombardeigs a Barcelona. 

L'esclavatge i Antonio López

Però en aquests moments el cas més candent és el de la plaça Antonio López, perquè aquest empresari era un reconegut negrer. Té una plaça al davant de Correus, presidida per un monument dedicat a ell. Va ser destruïda pels anarquistes el 18 de juliol del 1936, però va ser reconstruïda. Sembla ser que es vol actuar aviat sobre aquesta designació. Per altra banda, també dos notables negrers, Josep Xifré i Miquel Biada, tenen noms destacats a Barcelona.

Minimitzar molèsties als veïns

L'Ajuntament intenta evitar un nombre de canvis de nom de carrer excessius, perquè aquests suposen molèsties i despeses, no només per a l'Ajuntament, sinó també per als particulars: cal modificar tots els documents del registre de propietat, però també el material corporatiu, la propaganda... Totes les suggeriments de canvi de nom passen per la Ponència del Nomenclàtor, l'organisme d'assessorament tècnic del mateix Ajuntament. Aquest organisme consultiu valora la conveniència del canvi, l'oportunitat de la substitució, el futur nom i, també, el cost de l'operació, tant per a l'Ajuntament com per als particulars. Si durant la transició la Ponència va donar llum verda a un gran canvi de noms, ara la seva posició és més restrictiva. L'Ajuntament prioritza també la perspectiva de gènere: ara per ara només el 7,5 % dels personatges que tenen un carrer dedicat a Barcelona són homes. S'intenta que quan es trien nous noms de carrers, aquests corresponguin a personatges femenins.

Canvis de nom o reinterpretacions?

Si fins fa uns anys la majoria dels polítics i historiadors eren partidaris d'esborrar tots els noms de carrers vinculats amb el passat més vergonyant (dictadures, feixisme, esclavatge...) en els darrers temps cada cop són més les veus que es decanten per la reinterpretació. Al·leguen que esborrar els noms és, en certa mesura, un intent d'esborrar una història que resulta incòmoda.  Alguns destacats historiadors, com Paul Preston, apunten que allò que cal és presentar la història al complet, fins i tot amb els episodis més desagradables. Ara bé, apunten que no es poden exaltar determinats episodis, i que per tant caldria contextualitzar fets i personatges, per exemple, col·locar plaques explicatives. De la mateixa forma no consideren adequat retirar monuments i guardar-los en les foscors dels magatzems municipals, sinó que apunten que caldria reinterpretar-los, de tal forma que la persona que el vegi sigui conscient de la dimensió negativa d'aquell personatge o fet. Aquesta és actualment la tendència majoritària entre els especialistes en el camp de la memòria, com els que estan inclosos a l'Observatori Europeu de la Memòria. També el Comissionat de Programes de la Memòria de l'Ajuntament, l'historiador Ricard Vinyes, té tendència a afegir-se a aquest corrent.