El proper dijous, la discogràfica Picap celebra 40 anys amb una festa a La Paloma. Quatre dècades de música que han servit per confeccionar un catàleg espectacular de la música en català. Amb aquest segell han publicat els seus treballs bandes de rock, cantautors, grups folk i de música urbana: Sau, Sangtraït, Tancat per Defunció, Elèctrica Dharma, Blaumut, Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Roger Mas, Adrià Puntí, Tomeu Penya, Al Tall, Gato Pérez, P.A.W.N. Gang, Flashy Ice Cream, 31 FAM, Sexenni… Parlem dels inicis de Picap amb el seu fundador i actual president, Joan-Carles Doval.
Al món de la música, has fet tots els papers de l’auca: has organitzat concerts, has fet programes de ràdio, has treballat al món discogràfic... No t’hauria agradat cantar o tocar un instrument?
No. Vaig estudiar música de jovenet, perquè la mare ho volia, però no he tingut mai aquesta inquietud. Sempre m’ha agradat més donar suport als que feien música que no pas fer-ne jo. Des de ben jovenet he organitzat concerts i he promogut la música que feien els altres. Sincerament, mai no he tingut la necessitat ni de tocar ni de cantar. És a dir, que no soc un músic frustrat. Dec ser d’una minoria en aquest món professional en el qual em moc, perquè la majoria són músics frustrats.
Ara fa 40 anys que vas fundar Picap. Què et va portar a fer aquest pas?
Jo estava molt bé i era molt feliç treballant a Edigsa, tant a l'època de Claudi Martí com a la de Manuel Sancho, que eren dos directors generals dels quals vaig aprendre molt. Quan el Sancho es va quedar com a conseller delegat va entrar un nou director general, Manel Ibáñez. Ens vam entendre bé a nivell humà, perquè era molt bona persona, però professionalment no gaire, per no dir gens. I aquí és quan em va començar a rondar la idea de fer alguna cosa pel meu compte. Però, vaja, tot això només eren pensaments que no anaven més enllà. Quan el desembre del 83 tanca Edigsa i el gener s'obre PDI, el Sancho i l'Ibáñez ens van dir que volien fer coses diferents i jo vaig començar a no sentir-m’hi còmode. Em vaig enganxar amb l’Ibáñez un parell de vegades. Per exemple, vam tenir una guerra perquè jo volia publicar l’Héctor Vila i ell no ho veia clar perquè tenia por que li fes ombra al Santi Vendrell. Al final vaig plegar el 30 de gener. O sigui, que a PDI jo només hi vaig treballar un mes. Vaig pensar que era moment de fer el que tenia al cap i el 2 d'abril vaig obrir una oficina petita al carrer Consell de Cent amb Rambla Catalunya, amb dues taules i un telèfon i prou. Així vaig començar.
Picap va recuperar l’esperit de l’Edigsa inicial?
No del tot, però sí en el referent a donar suport a la llengua. Picap no volia editar exclusivament en català, com havia fet l’Edigsa inicial, però sí que prioritzàvem els artistes catalans. Vaig pensar a donar suport a la llengua, bàsicament, però també als autors, compositors i intèrprets dels Països Catalans que ho fessin en altres llengües.
La història de la música en català i de la música a Catalunya seria una mica diferent sense Picap?
Home, dir això és una exageració perquè la creativitat hauria estat la mateixa i ho haurien editat altres companyies. No és que en aquell moment n'hi haguessin gaires, hi havia Àudiovisuals de Sarrià, Blau a Mallorca i companyies com Belter, que tenien un altre tarannà. Els anys 80 van ser uns anys molt complicats, molt difícils. A partir del moment que recuperem les institucions i per primera vegada tenim una conselleria de cultura, s’ensorra tot. Perquè la visió de Max Cahnner sobre la cultura eren les pedres, reconstruir edificis, museus… i no tenia gens d'interès per la música. Va posar el pobre Lluís Serrahima per parar els cops perquè tots li teníem estima i respecte. Però no hi havia cap ganes de fer res. A més, tot el que era la cançó d'autor estava en liquidació. Els polítics donaven per amortitzats els cantautors i feien el possible perquè desapareguessin. El pop-rock que es feia en el país en aquells moments era funky, que no interessava absolutament a ningú. Va ser una travessia pel desert. Nosaltres ho vam salvar amb el tema de les fans, amb l’Héctor Vila, que no era un cantautor clàssic. Això va ser així fins a finals de la dècada, que surten els grups de pop-rock que ho peten perquè connecten amb una generació diferent, la que ha estudiat en català.
Els 80 van ser molt durs i molts artistes catalans se’n van anar a Madrid
Aquest és el canvi substancial?
Sí. I que teníem la immensa sort del boom de les emissores municipals, que apostaven incondicionalment per tota aquesta música, cosa que les emissores comercials no feien de cap de les maneres. Els 80 van ser molt durs i molts artistes catalans se’n van anar a Madrid, que hi havia la Movida impulsada per l’alcalde Tierno Galván. Imagina, Los Rebeldes, Loquillo, Jaume Sisa...
D’aquests 40 anys, si haguessis de triar un moment bo, quin seria?
Hi ha hagut moltes muntanyes russes, però diria que el moment àlgid va ser a començaments dels 90. Teníem Sau i Sangtraït a dalt de tot, i de seguida vam treure Un pont de mar blava de Lluís Llach…
I el moment més dolent?
Sens dubte va ser cap el 98-99, més o menys. Vam tenir una crisi molt important, que vam estar molt a prop de desaparèixer. I un dels motius va ser una enganxada important que vam tenir amb Hisenda. És una història una mica llarga sobre uns discos que importàvem de Cuba i els quals el govern del PP va decidir posar-hi un aranzel del 25%. Això ho feia inviable. Si l’havíem de pagar nosaltres, el preu de venda d'aquests discos es disparava i no els podríem vendre. I si ho descomptàvem als cubans, els arruïnàvem. Era impossible. Al final, per un error en una transferència vam perdre 150.000 pessetes i Hisenda ens va posar una multa de deu milions de pessetes que, evidentment, no teníem. Vaig haver de demanar un crèdit personal i avalar-lo amb tot el meu patrimoni. Però ens en vam sortir.
La celebració dels 40 anys té lloc aquest dijous 24 a La Paloma. Com anirà?
És una festa amb entrada gratuïta, que qui vulgui venir ha d’entrar a la web de Picap i apuntar-s’hi. La idea de la festa és de l’Albert López, l’actual director general de la casa. Es tracta que els artistes actuals reivindiquin els abans. És a dir, que els artistes que ara tenim fent llançaments d'èxit, i que són els de músiques urbanes o músiques alternatives, versionin cançons de Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Sangtraït, Sau… I també hi haurà un petit apartat amb el Gerard Jofra, que reivindicarà el seu pare, l’humorista Eugenio, que va ser un dels primers artistes de Picap. El presentador serà l'Òscar Dalmau, que també té molt a veure amb Picap, perquè amb ell vam fer els recopilatoris del pop a la catalana, que són molt interessants.