El terra de Barcelona està moll. Fa fred, ha plovisquejat tot el dia i les llums de Nadal es veuen reflectides damunt dels panots. Hi ha fang i sorra amuntegant-se en algunes voreres. Res a veure amb el color marró que va deixar la DANA i que encara taca la vida dels valencians que ho han perdut tot. Joan Carles Girbés ens espera en un xamfrà de l’Eixample. És director editorial d’Ara Llibres i valencià, de Carcaixent, i quan tenia 8 anys va viure el trencament de la presa de Tous del 20 d’octubre de 1982. “Soc fill de la Pantanada i això marca, ens va marcar com a generació”. Porta uns dies de molta feina i la mescla de sentiments se li apilen a la llengua amb una evident implicació emocional. Molta indignació, molta ràbia, molta satisfacció de tanta solidaritat rebuda.
De seguida em desvela com va sorgir Renàixer del fang (Ara Llibres), un llibre solidari exprés parit en menys d’un mes i mig i que té un objectiu purament solidari: donar tots els beneficis a les 11 llibreries afectades per la catàstrofe, a través del Gremi de Llibrers de València. “Conec la gent del sector, les llibreries afectades i molts autors, i tenia la necessitat de fer alguna cosa”, confessa en Joan Carles. Per aconseguir-ho, una quinzena d’autors i autores valencians s'han sumat a la causa, com Núria Cadenes, Vicent Borràs, Manuel Baixauli, Gemma Pasqual, Paco Cerdà o Ferran Torrent. Alguns d’ells, fins i tot, després de patir les conseqüències del temporal en pròpia pell. “Està fet amb una urgència extraordinària i estic meravellat d’aquesta cadena humana; la il·lustradora, per exemple, estava traient fang del seu estudi i només va voler dibuixar per això”.
Quan vas veure clar que havies de fer un llibre?
Quan va passar la DANA jo estava a Barcelona, i durant aquell cap de setmana, que es va fer molt llarg, la llibreria La Moixeranga ens va enviar un missatge que deia: "m'ha desaparegut la llibreria". No tenia ni parets. I vaig tenir aquella sensació de... ostres, és que ha afectat a la meua gent, saps? Llavors va començar aquesta onada de solidaritat tan bonica, i jo pensava en què podia fer més enllà de criticar el Govern i fer tuits, però el problema era tan immens, tan aclaparador, que o el segmentes o t’aixafa a tu mateix, i en una situació així no hi ha res pitjor que no fer res. I jo puc fer llibres i puc ajudar la meua gent del món del llibre. Em vaig adonar que molta gent volia fer coses però no tenia la xarxa que jo tinc. I també de la incomprensió de com funciona el País Valencià, inclús m’he trobat amb gent que no sabia que a València es parlava valencià. Hi ha un desconeixement brutal del que passa allà.
La tragèdia t'ha afectat més com a valencià o com a editor?
A mi m’ha afectat més com a valencià. Tinc consciència del que va passar quan la Pantanada, i jo sé el que van viure els meus pares per reconstruir la seua vida. L’onada de solidaritat és molt bonica, però és efímera, i per això el llibre era tan urgent, perquè els diners els necessiten ja i perquè hem d’aprofitar aquesta onada, perquè després ja no hi serà. I què ens quedarà? La lluita política, els judicis i els deutes que s’han de tornar. La meua família va estar dècades tornant els diners dels préstecs. D’aquí a sis mesos, els que qui no ens ha afectat haurem passat pàgina, i és molt injust. I per això és important deixar-ho per escrit.
És una radiografia multi testimonial; s’explica què va passar, però també aporta molt de context sobre la realitat valenciana.
A mi em preocupaven molt dues coses. Una; que la gent estava patint i l’havíem d’ajudar significativament, tant amb suport moral per sentir-se acompanyats com amb diners per construir parets. I l’altra; combatre el relat i els bulos de l’extrema dreta, perquè em feia pànic que als valencians ens diguessen què ens ha passat des de Madrid. Conec molt bé el cas de l’accident del metro de València. Quan estava a Sembra Llibres, vam publicar el llibre Lluitar contra l’oblit; llavors havia passat tant de temps des de l’accident que només parlàvem de qüestions tècniques. Però és que van morir 43 persones. I moltes van morir triturades perquè els vidres es van desprendre dels vagons del metro, hi havia trossets de carn humana entre les pedretes, i si això no ho explicàvem —sense centrar-nos en la morbositat— no s’entenia que la gent sentís tant de dolor. Perquè la gent no volia cobrar subvencions, volia justícia. El PP en sap molt de manipular i d’intentar conduir les coses cap a una banda que no és, i el 29 d’octubre no es va avisar la gent, no es van evacuar els col·legis, la gent va quedar atrapada i van morir 222 persones. Era evitable. Que no ens colin un relat que no és.
Em feia pànic que als valencians ens diguessen què ens ha passat des de Madrid
Per això tots els relats són d’autors valencians.
Exacte. Són gent que toca el terreny, que ha estat afectada, que està molt sensibilitzada i que sap posar paraules a fets que són molt difícils d’explicar. També volia que això servira per a donar molta difusió als bons autors que tenim al País Valencià i que es desconeixen molt tant fora com dins del territori valencià. I cadascú ha deixat anar el seu relat: Martí Domínguez diu que deixem de negar el canvi climàtic i Vicent Vidal fa un repàs històric de la relació intensa que València té amb l’aigua. O Mercè Climent, que parla del nostre arrelament amb la terra. Diu que a Benetússer, per exemple, no hi ha ni un centímetre quadrat de terra. Ens hauria de fer reflexionar sobre què hem fet amb el nostre propi territori.
L’Associació d’Editorials del País Valencià calcula més de 5 milions d’euros en danys materials. Un mes i mig després, com estan les editorials?
Estan molt, però molt, malament. El punt negre en tot això és que la gran distribuïdora del País Valencià ha quedat arrasada. I moltes editorials feien servir aquell magatzem com el seu magatzem propi, amb tots els seus llibres. Quan et ve una onada com aquesta i et quedes sense els llibres, no pots vendre res, i a sobre ara et ve la campanya fortíssima de Nadal. I el País Valencià és un lloc on la cultura, especialment la cultura en català, està feta d’empreses petites i fràgils per qui és molt difícil reconduir la situació.
Han rebut alguna mena d’ajuda o de suport de l’administració?
La desempara del govern autonòmic de la Generalitat és demolidora, perquè imaginem el desastre unit a un govern que no és que no t’ajude, sinó que està en contra. Una estructura fràgil, que ho perd tot i que té un govern en contra, com es refà, d’això? Partim d’una fragilitat i d’un menysteniment institucional, i ara es veu amb tota la seua cruesa.
La Generalitat Valenciana estima el pressupost per a la recuperació de les indústries culturals en uns 95 milions. Pot passar que hi hagi discriminació ideològica a l'hora de repartir aquests diners?
Bé, jo m'ho esperaria tot. Em remet el que va dir el conseller torero —Vicente Barrera, conseller de Cultura de Vox fins al juliol del 2024— quan va arribar al Govern: manifestament estaven en contra de tot el que fera olor a català i de tot aquell que expressara el territori com a País Valencià. Això és el que tenim governant. Se’n van anar els de Vox però s’han quedat els altres, que són exactament iguals. No tinc ninguna esperança de que aquesta gent siga la que reconstruesca la cultura del País Valencià, i menys la cultura feta en català. Hem passat més de vint anys de govern del PP amb majories absolutes, i ja t’ho podies esperar tot i ho vam veure tot, però ara han anat un pas més enllà. Hi ha aversió i un posicionament contrari a que això passe. S’ha de denunciar constantment: jo em nega a normalitzar tindre un Govern que vagi en contra de la seua pròpia cultura. No ho podem normalitzar de ninguna de les maneres. També crec que al País Valencià falta unió entre sectors culturals, literaris i no literaris, i ara seria el moment de construir el que no s’ha fet abans. S’hauria de fer pinya perquè no són espais estancs: la gent que llegeix en català, també va a veure teatre i escolta música en valencià. Hem de tendir a la normalitat, i m’agradaria fugir de la militància lingüística i valorar que hi ha bona producció en tots els àmbits culturals.
I creus que la catàstrofe pot contribuir a que la gent s’adoni del maltractament que pateix històricament la cultura valenciana? Al final, els que governen han guanyat unes eleccions...
És una gran pregunta, i m’agradaria dir que sí, però no sé si hi ha elements per creure que això passarà. Hem viscut molts governs del PP i hi ha molts ambients en contra de la llengua, també de gent valencianoparlant. Però hi ha hagut una societat reivindicant-se que no s’ha deixat aixafar. Malauradament, després venen les eleccions i passen altres coses. És cert que és una societat molt complexa i molt diversa, amb un territori no uniforme. I encara hem de lluitar molt i batallar molt, perquè si no ens passen pel damunt i ens aixafen.
Si les ajudes econòmiques no arriben, el sector del llibre perilla?
Les llibreries afectades perillen i les editorials corren un perill molt clar de no sortir-se’n, perquè no és només que han perdut els llibres, és que no tenen distribuïdora. Estos dies estan distribuint-los com poden i traient-los d’on poden. Sí que s’estan posant en marxa unes ajudes a la reimpressió des de la Generalitat Valenciana per ajudar a reimprimir llibres i tornar a tenir exemplars. Però clar que corren perill. Per què? Passen unes setmanes reconstruint-se a si mateixos, veient els danys que tenen; després han de posar en marxa noves edicions, avançant uns diners que poden tenir, o no, i després aquell llibre ha d’arribar a través d’una distribuïdora, que ara mateix està destrossada. La campanya de Nadal perilla bastant. I no ens oblidem d’una cosa molt important, que és que els centenars de milers de persones afectades no estan per gaires alegries ni per comprar massa llibres, perquè ja en tenen prou amb el que tenen.
Les editorials corren un perill molt clar de no sortir-se’n, i per la cultura en català serà molt difícil reconduir la situació
Hi ha antecedents de catàstrofes amb pèrdues econòmiques i enormes perjudicis al sector cultural. Com s’ha gestionat en altres ocasions?
És que una catàstrofe com aquesta no ha passat mai. Estem parlant de prop d’un milió de persones afectades. És una zona catastròfica d’una dimensió molt extensa que afecta moltíssima població, i de la gestió que ha fet fins ara el Govern de la Generalitat Valenciana se poden dir moltes coses, i crec que ninguna bona. Però crec que la pitjor, la que més em dol, m’indigna i que no haguera sigut mai capaç d’imaginar és aquesta supèrbia, aquesta indiferència i aquesta manera de menysprear la teua pròpia població. Com quan li pregunten a Carlos Mazón què feia el dia del ventorro i diu que ja està bé de preguntar-li per això. Senyor, és que a aquella hora estava morint gent. Fins i tot en l’època més dura del PP, això no havia passat.
Arribaran les responsabilitats polítiques?
Clar que arribaran. Espere que sí, vaja. És que no va ser només l’alarma, s’havien d’haver activat moltes altres coses abans. Hi ha gent que se va salvar pels pèls. En el relat de Ferran Torrent diu que li entra l’aigua a casa i ni plovia. Clar que no tens la sensació de perill, perquè no està ni plovent, però el barranc fa hores que s’ha desbordat. I això els polítics ho saben si no estan a una comilona. El Ferran Torrent veu gent morta al seu carrer. Gent que aquell dia va anar a comprar-se un moble a una botiga d’Alfafar i al cap d’unes hores estava veient cadàvers flotant. Hòstia, és que és molt fort. I allà hi havia testimonis. Per això el relat és molt important, per no oblidar-ho.
I què podem fer les persones no afectades perquè això no s’oblidi?
Un dels problemes de la societat actual és la sobre informació que tenim. Ens arriben tants inputs que ja no recordem que hi ha una guerra a Ucraïna, i és molt difícil estar centrat sempre en un problema. El que sí que crec és que hem de prendre consciència que el cas de València no s’acaba quan es netegen els carrers. Llavors comença un altre drama molt intens i molt llarg i que afectarà la vida de moltíssimes persones. I per això el llibre, perquè ho recordem i puguem anar a les fonts i tenir fonaments del nostre relat. I repeteixo un desig: la unió del sector valencià per ser més forts. M’agradaria que arribara també a molts lectors catalans i que descobrissen moltes coses que passen allà. Hi ha moltes editorials fent molt bona feina i molts autors valencians molt bons que no arriben suficientment a Catalunya. Tant de bo això també ens servesca per unir territoris, perquè vivim molt aïllats els uns dels altres, i ho hem de revertir.
Però som "Països Catalans".
A Catalunya la gent s’està perdent tota una riquesa lingüística i literària que també l’enriqueix, i si el problema valencià no el sentim com a propi, no anem bé. Qualsevol atac a la llengua que passa allà també hauria d’afectar aquí, i a l’inrevés. O que un autor valencià guanye algun reconeixement ens ha d’enorgullir aquí, i es fa molt poc. I jo ho he vist: he sigut president de La Setmana i he vist que hi ha determinats flaixos en què sí que recordem que hi ha uns Països Catalans, i que queda molt bonic en un discurs, però no és així en la pràctica. I si no entenem que tenim un espai cultural i una llengua compartida, no anem bé.
Vols dir que Catalunya es mira massa el melic?
Crec que les metròpolis tendeixen a mirar-se el seu melic, també València se’l mira, i València no és el País Valencià. Tampoc Catalunya és Barcelona. Està bé mirar-se el melic i reconéixer-se i pensar que som molt guapos, però no estem complets si no mirem el país sencer. Si no mirem el país sencer, sense compassió ni paternalisme, ens empetitim.
Com has vist la cobertura informativa que s’ha fet de la DANA?
En la cobertura que s’ha fet des dels mitjans públics de Catalunya, en general, he vist una sensibilitat de creure’s que el que estava passant allà era una cosa que ens afectava directament. I crec que TV3 i Catalunya Ràdio han fet molt bona feina, francament, d’estar allà i preocupar-se. També és cert que tots els mitjans hi han anat, però òbviament no és el mateix el que ha anat a fer-hi l’Ana Rosa Quintana que l’Abraham Orriols. La sensibilitat canvia, i em fa l’efecte que alguns hauran descobert coses del País Valencià que no haurien d’haver descobert en aquell moment. La cobertura de Televisió Espanyola també ha sigut bona, i el que fa ElDiario.es és una feina superbona. En seu parlamentària, Mazón va dir que no va arribar al CECOPI perquè hi havia molt de trànsit i plovia, i els d’ElDiario.es van buscar específicament si hi va haver retenció i pluja. I ni una cosa ni l’altra. Això és un periodisme meravellós, algú que es preocupa i que no en deixarà passar ni una. I em dona esperança. Quan l’accident del metro de València, eren poquíssims mitjans els qui informaven; bàsicament el Levante, que cada dia 3 ho recordava. I en el cas de Guillem Agulló també parlem de manipulació: ens volien fer creure que Guillem era el nazi quan l’havien assassinat a ell.
Han actuat com a polítics inútils, i no vull que em perceben com una societat ridícula i de pandereta
I s’ha fet bé des dels mitjans valencians?
Un dels grans problemes que vam tenir en l’anterior època del PP, amb Canal 9, va ser la no cobertura de l’accident del metro de València. Van aconseguir tapar-ho. Fixa’t com era de potent la xarxa que tenien els mitjans de comunicació. Ara estem en una altra època, i els valencians hem aprés que això no ho podem tornar a consentir. L’À Punt ha fet una cobertura per estar al costat de la gent i per dir coses que mai a la vida s’haurien dit en l’època de Canal 9. S’han sentit crítiques al Govern, s’han sentit veritats com a punys i no he vist un intent de tapar res. També val a dir que a València tenim un sistema mediàtic molt espanyol, la gent s’informa a través de la SER, TVE o Telecinco i no tenim uns mitjans públics forts. El sistema mediàtic valencià és molt propi i està molt empobrit.
Parles molt de l’accident del metro de València.
És que trobe que, si poguessen, haurien tapat tot el que ha passat. Però no poden. Al metro hi havia 43 persones i 47 ferits, però aquí hi ha 222 morts i moltíssimes desenes de milers de persones afectades. No pots tapar una cosa tan immensa, però intenten despistar i desviar-te l’atenció. Aquesta gent no ens salvarà ni ens ajudarà, no sabran resoldre-ho, i han actuat com a polítics inútils i com a persones de sang freda distants al dolor de la gent, i aquest còctel fa que no servisquen. I un problema que ja és molt gros ho serà més. Jo no vull que em perceben com una societat ridícula i de pandereta. Per què tenim uns polítics tan ridículs que ens avergonyeixen? No me facis fer sentir vergonya de ser valencià, que és l’últim que s’hauria de permetre i és el que provoquen amb la seua incompetència i la seua fredor. És moment d’arremangar-se, i si això no ho tenim, tot anirà a pitjor.
