Joan Colomo és el revers alternatiu d'aquesta extensa nissaga de cantautors galàctics nostrats que es va iniciar amb Pau Riba i Juame Sisa i que amb el temps anirien ampliant deixebles com Quimi Portet, Albert Pla o Joan Miquel Oliver. Format als marges independents dels nostres corrents sonors, a la trajectòria de Colomo trobem capítols tan fascinants com els que va escriure amb projectes com Zeidun, Mokshka, La Célula Durmiente o The Unfinished Sympathy a més d'una prolífica carrera com a productor de bandes com els icònics Surfing Sirles o Fetus. En solitari, el músic del Baix Montseny publica discos des de 2009, havent donat llum a treballs tan interessants com Producto Interior Bruto vol. I i II (2011-2012), La fília i la fòbia (2014), L'oferta i la demanda (2018) o Disc trist (2021). Cantautor protesta de melodies naïf, ara amplia el seu catàleg amb Tecno realista, nou i molt notable tractat de pop lluminós i lletres crítiques amb el sistema.
Dius de Tecno realista que és la teva resposta al tecno-optimisme imperant que hi ha avui dia a la societat.
Sí, aquesta era l'arrel, la idea primigènia del disc. Al final, sempre faig el mateix disc, que és una mica de crítica al sistema capitalista, però cada cop buscant-li una nova lectura depenent de per on ens porten els temps en aquell moment.
I a què t'ha portat el moment actual?
Aquesta conjuntura de canvi climàtic, d'una crisi ecosocial terrible que ens porta a aquest sistema de consum. Hi ha tota aquesta moda de grans companyies: Tesla, Amazon, Meta, que generen milions d'euros, que consumeixen recursos sense parar, i ens diuen que no patim, que seguim consumint, que ja trobarem alguna màquina o algun invent per capturar el diòxid de carboni. Aquest és el motor del disc.
Hi ha tota aquesta moda de grans companyies: Tesla, Amazon, Meta, que generen milions d'euros, que consumeixen recursos sense parar, i ens diuen que no patim, que seguim consumint, que ja trobarem alguna màquina o algun invent per capturar el diòxid de carboni. Aquest és el motor del disc
Com a artista, sents que tens responsabilitat per transmetre aquest missatge de consciència o és una inquietud totalment personal?
A mi m'encantaria ser com el jovent i parlar de moure el cucu i el bailoteo. Tant de bo poder tenir només aquestes inquietuds a la vida i no preocupar-me per temes com els que parlo. I em sembla molt bé i molt lícit cantar el que vulguis i el que puguis. Jo, el que passa, és que sempre he tingut aquesta manera de fer i aquesta manera d'utilitzar la música. Perquè vinc d'on vinc.
Vens del hardcore i del punk, una escena amb uns valors associats. Com més gran et fas, més radicals es tornen aquestes idees?
No sé si d'una manera més radical. Potser sí que desenvolupo les idees d'una manera més conscienciada o més sàvia. Tot i que em considero un ignorant total: llegeixo poc i m'informo malament. Però sí, vull pensar que em vaig fent gran i amb l'edat em vaig cultivant. Així i tot, sempre he tingut por de fer-me gran i fer-me conservador. No vull acabar sent un Andrés Calamaro qualsevol.
Sempre he tingut por de fer-me gran i fer-me conservador
No crec que sigui el cas.
Sempre s'ha dit això que quan et fas gran, et vas aburgesant i amb els anys acabes tenint una ideologia més reaccionària.
Un Calamaro qualsevol. O un Loquillo. El rock era una cosa transgressora, però n'hi ha que han acabat virant cap al populisme neoliberal.
Hi ha aquesta cosa del lliure pensador. Però passa que ets tan lliurepensador que al final acabes virant cap al costat fosc. I no acuso a ningú, perquè suposo que en alguna cosa també m'he aburgesat una mica.
No m'ho crec.
Continuo utilitzant un cotxe amb combustibles fòssils. I ara tinc un pàrquing. Aparco sota de casa i, de cop, em sento com un senyorito.
No sé si per coherència amb el concepte, però Tecno realista és un disc que has fet amb els mínims recursos possibles: tu sol fent tots els papers de l'auca.
La idea del concepte de Tecno realista també partia d'aquest rotllo d'intentar, amb la meva tecnologia més bàsica, que és el meu ordinador i els meus quatre micròfons, fer jo sol el disc sense anar a un estudi, sense requerir l'ajuda dels meus amics. Sí que és veritat que la bateria l'ha tocat en Pau Albà i el Guillem Caballero ha fet alguns teclats. Però tota la resta, des del principi i fins al final, ho he fet jo sol entre el garatge de casa ma mare i el meu pis, amb els meus mitjans. Era una mica el repte i també era el concepte d'aplicar aquest decreixement: estalviar el màxim, gastar el mínim en temps, en feina i en recursos. I ha sigut així.
Portes tota la vida fent discos i...
30 anys. Justament l'altre dia ho pensava, perquè ara he començat a tocar de nou amb el Mau Boada d'Esperit, i amb el Mau vam començar plegats quan ell tenia 12 anys i jo, 13. I això vol dir que ja fa 30 anys que toco amb bandes i gravo discos. Quan vam començar amb en Mau, ens gravàvem les cançons amb una gravadora de casset. Després ja vaig conèixer en Santi Garcia (figura rellevant de l'escena hardcore punk catalana, productor de bona part dels discos més importants de la discogràfica BCore i cantant i guitarrista de No More Lies), i amb ell ja vaig gravar els discos dels diferents grups amb què he tocat: Zeidun, La Célula Durmiente, Unfinished Sympathy, Mokshka... Porto un fotimer de discos.
Justament la pregunta era que si amb una discografia tan extensa, necessites trobar una motivació nova per tornar-te a tancar a gravar cançons. Com ara, que has gravat un disc amb els mínims recursos, tornant d'alguna manera a l'esperit original de quan començaves.
No és que ho necessiti, però sí que agraeixo els canvis en processos que al final es converteixen en rutines. Ara he passat de gravar de manera professional amb l'Iban Puigfel a Arenys de Mar o amb el Santi Garcia tota la vida a fer-ho a casa. A més, he gravat el disc amb un tap a l'orella.
!!!??
Sí, soc molt aprensiu i no vaig al metge fins que no puc més. I he gravat el disc amb un tap a l'orella. Estava totalment sord. No va ser fins que vaig dur el disc a fàbrica que me'l vaig treure, el tap. I ja sense el tap va ser una mica com: "Merda, què és el que he fet?". Va ser una mica un ensurt. Crec que si hagués fet el disc amb la capacitat total de la meva audició, ho hauria fet millor. Però bé, també és això. I com tinc moltes ganes de seguir fent discos, no m'importa fer un que sigui una mica mediocre.
Fer un disc amb els mínims recursos també era rebel·lar-te contra aquesta tecnologia que ens sobrepassa avui dia?
Doncs sí, però no sense contradiccions, perquè la democratització de la tecnologia és la que m'ha permès tenir un miniestudi a casa, cosa que anys enrere era impensable.
En l'era de la intel·ligència artificial, de la perfecció, que amb una aplicació tens una megaimatge, un megavídeo, una megacançó, buscar la imperfecció ja és rebel·lar-se
Avui en dia som nosaltres i les nostres contradiccions.
Jo soc molt defensor de quasi tots els invents de la humanitat. Després t'adones que molts són fruit d'estudis per a finalitats militars. Vaja, que rere tots els avenços tecnològics hi ha una cosa xunga. Però sí, en l'era de la intel·ligència artificial, de la perfecció, que amb una aplicació tens una megaimatge, un megavídeo, una megacançó, buscar la imperfecció ja és rebel·lar-se. Avui el jovent ja no pot aparèixer a les xarxes socials sense posar-se un filtre, és aquesta cerca d'una perfecció que no existeix. Sí, amb aquest disc buscava deixar veure les imperfeccions.
Ara que parlem de joves... T'has preguntat mai per què la teva música agrada tant a les criatures?
És cert i no sé per què passa. Suposo que tinc un punt entre tenebrós i juganer que segurament capta l'atenció de la canalla. M'agrada que sigui així. I si parlem de gent jove, no tinc cap mena d'ambició d'intentar arribar a nous públics, tot i que per fer negoci suposo que has d'anar pel públic jove. Però també és veritat que mai m'ha interessat fer negoci.
Mai?
No, ja fa temps que aquesta idea no em passa pel cap. Jo segueixo amb el meu objectiu, que és el d'intentar anar fent això que faig durant molt de temps.
La teva trajectòria s'ha caracteritzat perquè sempre t'has mantingut als marges de tot.
Suposo que és per aquesta perseverança una mica inconscient de dir: "Joan, no et canses de fer el panoli pels puestos"?
T'has cansat mai?
No. A veure, ara, amb l'edat, cada cop em costa més anar a fer concerts. Em costa marxar un diumenge a un poble perdut. Però a la que estic dos mesos sense fer concerts, em comença a picar el cuquet. Igual que pateixo cada vegada que faig un disc. Perquè en el procés de gravació d'un àlbum hi ha moltes parts de patir. Però al cap d'uns dies d'haver acabat, començo a sentir la necessitat de posar-me amb el següent. De fet, he patit molt amb Tecno realista, però ara ja estic pensant com fer el següent.
Com és el teu procés de creació?
La veritat és que no sé com va, no tinc un mètode clar. Sí que quan acabo una gravació, de seguida començo a treballar en una idea de guitarra. Vaig gravant notes i a partir d'aquí vaig fent. Ara, per exemple, tinc una base de dades bastant gran d'un projecte que es va quedar a mitges. Així que ja tinc unes quantes cançons començades. I un cop tinc unes cançonetes, unes músiques, intento pensar en el concepte. Necessito una idea central que em porti a treure la resta de cançons.
M'he adonat que a la vida vas evolucionant fins que arriba un moment que et quedes allà. Jo ja fa temps que vaig arribar a aquest punt
Tens por de repetir-te a tu mateix?
Ja no tinc por d'això. M'he adonat que a la vida vas evolucionant fins que arriba un moment que et quedes allà. Jo ja fa temps que vaig arribar a aquest punt. He sigut un paio autodidacte i fa anys que no descobreixo nous acords o noves inflexions. Sí que és veritat que van apareixent noves influències que et van donant nova matèria per evolucionar una mica. Però sí, m'adono que hi ha cançons noves en què repeteixo lletres o músiques de cançons antigues. Però vaja, en cada disc estàs en un moment vital i cada moment et dona uns recursos. Espero poder evolucionar una mica de disc a disc, encara que sigui una miqueta.
Què és l'últim que t'ha flipat, ara que parlaves de noves influències?
De cop, el meu grup preferit des de fa un parell d'anys són els Lemon Twigs, que és com una cosa molt de revival entre Beatles, Beach Boys... No és una proposta que m'aporti res nou, però sí que intento estar al dia amb les coses més noves. La música comercial sempre m'ha apassionat. Si surt un nou disc de Dua Lipa, me'n vaig corrents a escoltar-lo.
Amb el projecte de versions Joan Colomo & La Radiofórmula ja explores aquesta faceta teva d'amant de la música mainstream.
Me'n recordo que a la meva època més hardcoreta ja era megafan de Britney Spears.
A la meva època més hardcoreta ja era megafan de Britney Spears
Sempre a la contra dels dogmes.
Sí, potser també era una mica això. Ara em passa el mateix amb el reggaeton. Tothom diu que el reggaeton no és música, i a mi hi ha coses que m'agraden molt. També n'hi ha de molt dolentes, com algunes de les lletres, que tenen missatges terribles, però això passa a tots els gèneres. Aquesta idea d'intentar no tenir prejudicis sempre m'ha acompanyat.
Més enllà del teu projecte en solitari, sempre has estat Implicat en infinitat de mogudes paral·leles. Fa una estona, per exemple, explicaves que tornes a crear amb en Mau Boada d'Esperit.
Acaba de fer un disc i en Mau, que sempre ha anat per lliure tocant ell sol, ara vol tenir una banda. M'hi he sumat per tocar el baix. M'agrada poder participar d'altres projectes que no siguin el meu, que, al final, és el que menys m'interessa. També m'agrada produir altres grups i artistes.
M'agrada molt més treballar amb cançons d'altres, les meves sempre les acabo odiant
A qui has produït últimament?
He fet els discos dels Fetus. Potser n'hem fet cinc, plegats. De fet, tot just acabem de gravar un nou disc. Ara estic gravant uns temes de Les Creuet i també estic treballant amb Chaqueta de Chándal. Una de les coses més importants del meu currículum que mai me'n recordo de dir, és que jo vaig gravar els dos primers discos dels Surfing Sirles. Realment, m'agrada molt més treballar amb cançons d'altres, les meves sempre les acabo odiant.
Podries compondre i no publicar mai discos i series igual de feliç o necessites el fet de donar a conèixer públicament la teva música?
És curiós, perquè soc un paio molt vergonyós i, per exemple, aquest disc, fins que no el vaig acabar no l'hi vaig ensenyar a ningú. Però sempre hi ha aquesta necessitat de tenir el feedback de la gent per saber si el que has fet està bé o malament. Tot i que quan el feedback és negatiu tampoc mola massa. Suposo que si no em dediqués a això, ho seguiria fent igualment. Estic enganxat al moment de la troballa en què apareix una tornada que flipes. Tot i que, com deia, quan acabo una cançó, no em suporto a mi mateix (riu).
Després de 30 anys publicant els teus discos amb el segell BCore, Tecno realista l'has tret amb Montgrí, que és la discogràfica de Cala Vento.
D'alguna manera forma part d'això que parlàvem de buscar coses diferents per sortir de la monotonia. Amb el Jordi (Llansamà, fundador de BCore) portem tota una vida junts publicant coses, tenim un catàleg conjunt que aquí estarà per sempre. Però vull pensar que no és pas un adeu, sinó un fins després. Cap dels dos es jubila i tenim possibilitats de seguir treballant junts en el futur. Però amb Cala Vento som amics i això era una oportunitat interessant per treballar amb altra gent. Això sí que ho tinc sempre clar: el que em mola és currar amb coneguts i col·legues. I aquesta ha estat una bona oportunitat per fer un petit canvi.
El que trobo a faltar és la joventut i com vivíem tot aleshores. Aquells dissabtes que anaves a l'Ateneu de Vallcarca i aquella nit podia ser el millor moment de la teva vida
Ets, amb Nueva Vulcano, l'últim supervivent d'aquella generació de BCore d'inicis dels 2000 de què també van formar part Standstill (que ara tornen), No More Lies, The Unfinished Sympathy... Uns anys en què tot el que publicava el segell sonava excitant.
Uns anys que enyoro. Tot i que molt probablement el que més enyoro és la joventut. Amb tot, penso que actualment a Catalunya estan passant coses molt excitants. Potser no en l'estil que practicàvem nosaltres, però crec que ara hi ha molta més música i moltes més oportunitats. Però sí, el que trobo a faltar és la joventut i com vivíem tot aleshores. Aquells dissabtes que anaves a l'Ateneu de Vallcarca i aquella nit podia ser el millor moment de la teva vida.