Els ha agradat el titular? El que és segur és que els ha interessat, prou per clicar sobre ell, prou per començar a llegir aquesta crítica literària. Algú pot pensar que es tracta d’un exercici de clickbait, un concepte, amb certa mala fama, contra el qual acostumaven a predicar els professors de la Facultat de Periodisme. Lamento dir-los que no és el cas. “Tant de bo que hi hagués feixistes que fossin bons catalans” és una frase literal, escrita, amb aquestes paraules exactes, en una carta que Joan Coromines va enviar el 21 d’octubre de 1946 i que Joan Sales va afanyar-se a publicar a Quaderns de l’exili, la revista que aleshores dirigia des del barri de Coyoacán. L’afirmació, amb qui Sales deia estar “plenament d’acord”, va ser eliminada de la seva versió pública –coses del context polític d’aleshores–, però serveix per entendre el punt de vista que el filòleg i l'escriptor tenien sobre la guerra del 36, en concret, i sobre Catalunya en general.
La virtut de parlar clar i català
Exiliats a les Amèriques (un a Chicago i l’altre a Mèxic), Coromines i Sales inicien la seva correspondència de forma contundent, amb quatre paraules que desmunten l’èpica de les lluites compartides republicanes, encara avui inserida en el mainstream progressista nostrat. “La República no és més que una forma el valor de la qual depèn del contingut que se li doni —avui és bo i demà pot ésser dolent” diu Coromines, resumint, en mitja frase, la tesi sobre la qual Sales acabarà bastint Incerta Glòria, és a dir, aquella que afirma que, a l’anomenada Guerra Civil, Catalunya va ser víctima dels dos bàndols i que, republicans o franquistes, els castellans són sempre castellans i actuaran seguint interessos que no són els nostres. Aquesta mena de comentaris, que es van repetint en les epístoles que tots dos homes van enviar-se durant la resta de les seves vides, són, probablement, el més interessant de Cartes 1946-1983: A la recerca del català usual, el recull epistolar amb què Club Editor ha donat la benvinguda als mesos més calorosos de l'any.
La República no és més que una forma el valor de la qual depèn del contingut que se li doni —avui és bo i demà pot ésser dolent” diu Coromines
Entre discussions sobre l’etimologia dels topònims nacionals (qüestió que obsessiona a Coromines i que el durà a passar-se dècades preparant l’Onomasticon Cataloniæ), els autors de les cartes tracten temes com el de la immigració dels anys 30 i 40, a la qual (encara aliens a la retòrica de Paco Candel i Jordi Pujol) anomenen “invasió”. “El que hi ha hagut (com ja us deia) és una invasió castellana massissa”, diu Sales, afirmant que aquesta “va començar en ‘època roja’ (...), quan els bonifacis de la Generalitat tenien la llagrimeta prompta als tangos dels ‘republicanos españoles’ sobre les tragèdies dels ‘hermanos’ que volien fugir del domini franquista”. Per a acabar-ho d'adobar, afegeix que, “des del moment que el domini franquista va arribar a Catalunya, es veu que les tragèdies d’aquests ‘hermanos’ ja es van acabar, perquè no van fugir més, i ara estan molt ben avinguts amb els ‘hermanos’ franquistes que han anat venint després”.
Opini el lector el que vulgui opinar sobre aquest plantejament, és absurd negar-li la seva profunda capacitat polèmica. Qualsevol persona amb visió comercial, per limitada que sigui, l’hagués anunciat a la contraportada, o en la mena de fullets informatius que les editorials envien a les seccions culturals per tal d’estalviar-nos feina. No és el cas. Un xic de recerca els permetrà adonar-se que aquest llibre, que podria omplir les més feroces columnes dels diaris nostrats, és anunciat (i ressenyat) a tot arreu com una forma d’endinsar-se en debats tan efervescents com el de si, en “català correcte” (o usual), és oportú emprar paraules com “barco”, “puro” o “tonto”. No seré jo qui negui l’interès que això pot tenir per a aquells que treballem amb la llengua com matèria primera, però anunciar-ho com a pilar fonamental d’aquesta correspondència em sembla quelcom que només és atribuïble a una falta de sentit comercial o a la clara voluntat d’eludir qualsevol mena de conflicte.
Se'ns diu d’ells que, per damunt de tot, “estimaven la llengua i el país”, sense incidir gaire en els elements més conflictius d’aquest amor
El to del pròleg, firmat per Maria Bohigas, Josep Ferrer i Joan Pujadas, em porta a inclinar-me vers la segona opció. Tot allò que en Sales i Coromines és convicció i fermesa, aquí es transforma en hipòtesi, en suggeriment. Se'ns diu d’ells que, per damunt de tot, “estimaven la llengua i el país”, sense incidir gaire en els elements més conflictius d’aquest amor, contraris a la moral victimista de la catalanor, ja que passen per l’afirmació de valors forts, d’Estat. “El dia que se’m convencés que per ser català és obligatori ser antimilitarista, anticlerical, antiuniversitari i antiestatal deixaria de preocupar-me pel nostre país, donant-lo per irremissiblement perdut”, diu Sales el 1949, proposant un debat infinitament més actual i infinitament més transcendental que les qüestions filològiques que comencen a guanyar protagonisme a partir de la carta 44 i sobre les que Enric Gomà ja ha parlat extensament en el seu article a la revista Núvol.
Les discussions en aquest sentit poden ser tan il·lustratives com es vulgui, però incidir excessivament en la seva importància ens duria a cometre el mateix error que va impedir Xavier Pla fer d’Un cor furtiu el gran llibre que podia haver estat. Qualsevol text, fins i tot els reculls de correspondència, necessita un fil que el lligui, un relat, que en aquest cas seria el de dos homes que, amb un país destrossat, miren de salvar el que poden per tal de tirar endavant i construir alguna cosa sòlida. Que un (Sales) vulgui flexibilitzar la llengua i l’altre (Coromines) vulgui fer-la més rígida no ha de servir per camuflar allò que fa, de les seves cartes, un document historiogràfic de primer ordre, és a dir, imprescindible per indagar en la concepció del món d’aquestes dues figures. Qualsevol martingala intel·lectualoide només servirà per allunyar-se de la forma de fer de gent com Joan Sales i Joan Coromines, gent que, tot i que algú pugui pensar que s’equivocaven, tenien la virtut de parlar clar, clar i català, que ja és molt.