Joan Escrivà va saber que ell i la dona havien de marxar de casa quan va veure passar el tercer contenidor flotant des del balcó. Gràcies a la furgoneta de Camacuc van poder sortir del poble, però els hi va anar d’un pèl: la DANA a Paiporta va deixar una cinquantena de morts i una imatge postapocalíptica i desoladora. Però abans que arribés la riuada al municipi no plovia i en Joan estava treballant a la seu de la revista per enviar el número de novembre a la impremta. “Vaig acabar de fer l’última correcció quan ja era fosc i vaig pensar que ja ho enviaria l’endemà”, explica. Hores després, els quaranta anys de la publicació s’havien perdut sota l’aigua i el fang, i la furgoneta amb què havien fugit cames ajudeu-me va ser dels pocs cotxes del municipi que no va fer-se malbé. No se’n va salvar res més.
⚫ El món del llibre, indignat quatre mesos després de la DANA: "No hem vist ni un duro públic"
🔴 L’impacte de la DANA al sector editorial valencià: la sèrie d'El Nacional sobre el terreny
Camacuc és l’única revista infantil íntegrament en valencià i una de les peces clau en la difusió de la llengua entre els més menuts. Va néixer l’any 1984, quan dinou socis van aportar uns diners inicials —a més d’una quota mensual de 3.000 pessetes—, per tirar endavant una publicació didàctica en format còmic amb la idea de fer-la de subscripció i posar-la a la venda en algunes de les llibreries progressistes i compromeses amb la llengua. De les 3.000 subscripcions que necessitaven per subsistir només van arribar a les 1.000, i, després de treballar gratis i trobar-se en la més absoluta misèria, la majoria dels socis va decidir plegar. Només dos van apostar per dur-la endavant, després que la Conselleria d’Educació els assegurés que comprarien exemplars per a les escoles. Un d’aquests socis era Joan Escrivà pare.
És aquesta història la que va quedar sepultada sota el fang aquell dimarts 29 d’octubre. “El primer que vaig pensar va ser que quasi tot el que teníem ací i havíem perdut era irrecuperable; hi teníem molts records, érem molt artesanals i solíem fer les coses a mà, i en pensar-ho se te’n va l’ànima, perquè són coses que ja no tornarem a vore”, explica l’ara editor i únic treballador de la revista. Però ni el desastre va fer que tirés la tovallola: dies després van netejar el local entre vint o trenta persones, molts de la colla Jove Muixeranga de València, i en tres o quatre hores van veure com un camió s’ho enduia tot. S’havia de tornar a començar.
Les pèrdues que va patir l’editorial Camacuc ascendeixen a uns 25.000 euros, sense comptar els originals dels autors que s’han perdut i que són impossibles de calcular. I a banda d’haver rebut alguna aportació econòmica en forma de premi a la trajectòria després de la DANA, encara no ha arribat cap injecció de diners públics que pugui ajudar a reparar les destrosses i reconstruir el local, tot i haver sol·licitat un parell d’ajudes a l’Administració. “Tota pedra fa paret, però són ajudes molt xicotetes i distribuïdes, ninguna cosa significativa”, subratlla en Joan. Sí que ha notat l’enorme allau de solidaritat de la societat civil, associativa i cultural en forma de donacions, que Camacuc ha volgut convertir en subscripcions solidàries per poder continuar enviant llengua i cultura. “En cap moment hem pensat a tancar, al revés, hem augmentat les subscripcions i ara tenim més ganes que mai de continuar amb el projecte”.
Quasi tot el que teníem ací i havíem perdut era irrecuperable, però en cap moment hem pensat a tancar
De fet, l’impacte de la DANA ha reforçat més el múscul de la revista: 800 subscripcions noves han propiciat que arribin a les 3.000, la xifra que sempre ha somiat la revista per poder ser sostenible. “Camacuc era un projecte molt precari i sempre ha necessitat ajuda, i aquest serà el primer any que tindrem una editorial digna que es pot sustentar per ella mateixa”, exclama, emocionat. Diu que s’ha habituat a portar ell sol la cabina d’un avió complicat de portar com Camacuc, però que li agradaria compartir-lo amb més gent treballadora que també gaudisca del projecte. Tot i que el local ja ha tornat a obrir, continua en fase de muntatge i encara es preveuen uns tres o quatre mesos fins que sigui un lloc còmode per treballar. També aspira a fer que el futur local sigui com una espècie d’oficina-museu on els més petits puguin experimentar; tot per continuar lluitant per promoure la lectura, la llengua i la cultura.
Un símbol de resistència contra la censura de la llengua valenciana al País Valencià
“Mai hem tingut un camp adobat i tot sempre han sigut problemes, però mai ens hem quedat enrere; ja pot ploure i diluviar que continuarem igual i endavant sempre”, assegura Escrivà. I és que la patacada de la gota freda, i la forta resposta ciutadana, només és un altre dels exemples que ha impactat al cor i la butxaca d’aquesta publicació, acostumada a la censura i els pals a les rodes. El juny del 2023, el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Borriana —Jesús Albiol, de Vox—, va censurar la revista, i es van anul·lar les subscripcions de Camacuc i altres publicacions catalanistes de la biblioteca municipal. Tot i que finalment la decisió no va prosperar per l’onada de crítiques i protestes, la publicació d'Escrivà va augmentar-ne les subscripcions, i el desembre passat va guanyar la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts per la seva tasca en pro de la llengua valenciana. “Tinguérem molt de ressò mediàtic i molts xiquets i xiquetes començaren a rebre el Camacuc; d’un acte de censura política en què volien acabar amb la llengua els va eixir el tir al revés per acabar sent una campanya de foment de la lectura genial”, reivindica en Joan.
A més, aquest pols entre els poders polítics valencians i la revista venen de lluny. Ho explica el seu editor. "El primer que va fer el PP quan va arribar al poder fa trenta anys va ser treure el Camacuc de les escoles, i nosaltres vàrem quedar ofegats, però ací estem; per a qui vulga acabar amb el valencià, continuem sent un referent", matisa, i remarca que, durant la vintena d’anys que va governar el partit conservador, la gent va acostumar-se a veure un “desert cultural”, que va canviar amb l’arribada del Govern del Botànic, nom que va rebre el pacte entre els socialistes, Compromís i Podem el 2015 després que el PP perdés la majoria absoluta.
“A fer una revista infantil de còmic en català a València no li pots posar més ingredients perquè sigui una bomba de problemes”, diu Escrivà, referint-se sobretot als estralls que està patint la llengua, amb cada cop menys presència al carrer, a les institucions o a les biblioteques. “El català va en retrocés; cada vegada veus menys llibres en valencià i encens la televisió o qualsevol pantalla i et parlen en castellà”. I apunta: “Volen relegar la llengua a una cosa de quatre iaios i els molesta, no volen saber res del valencià ni del català”. Tot aquest caldo de cultiu en contra de les polítiques lingüístiques del Govern de la Generalitat Valenciana, ara liderada pel president Carlos Mazón, se suma a la indignació per la mala gestió de la DANA. En Joan, com la majoria de la societat valenciana, no oblida que l’avís per alarma no es va enviar quan calia i que la responsabilitat per les morts s’ha acumulat a la taula dels despatxos sense que les autoritats moguin un dit. Tampoc creu que hi hagi gaires responsabilitats polítiques. “No sé com ho fan, però tenen la societat en Bàbia, i la gent de dretes vota les dretes com els fanàtics d’un equip de futbol”, remuga l’editor de Camacuc Editorial.
Volen relegar la llengua a una cosa de quatre iaios i els molesta, no volen saber res del valencià ni del català
Ja han passat quatre mesos, però Paiporta encara no ha pogut tornar a la normalitat. Els supermercats estan disseminats pel poble, molts ascensors no funcionen i, a vegades, encara es pot olorar l’impacte de la riuada pels carrers. “El dia a dia és complicat, és lent, i hem patit una etapa pràcticament de dol”, reflexiona en Joan, i no s’oblida d’aquells que tenen menys recursos i que encara continuen patint els efectes de la tempesta d’una forma més ferotge. Perquè, d’alguna manera, ell és un afortunat. Podrà continuar lluitant perquè les criatures puguin llegir i aprendre en català, sabent que hi ha perills molts més durs de batallar que l’aigua. “Amb les lleis que estan fent, la retirada de les ajudes al sector del llibre i el no ús de la llengua per part de l’Administració, i la deixadesa que tenen aquests de Vox obrint la boca per a censurar, ja en tenen prou per anar fent camí; no els fa falta el desastre per acabar amb el català”.