Joan Esculies: "Ernest Lluch mereixia una biografia encara que no l'haguessin matat"

Joan Esculies és escriptor i historiador, especialitzat en el catalanisme polític del segle XX. Entre d’altres llibres, és autor de sengles biografies de Josep Tarradellas, Josep Andreu Abelló, Prat de la Riba i Josep Solé i Pla i d’un estudi sobre els voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial. Ara ha publicat Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador (edicions La Magrana / RBA), el llibre que va guanyar el XVII Premi Gaziel de Biografies i Memòries.

Ernest Lluch el 1975. Imatge cedida pel PSC Comarques Gironines.

Va tenir alguna relació personal amb Lluch? Com arriba a decidir-se per escriure aquesta biografia?

No el vaig arribar a conèixer. Però abans de posar-me a escriure aquest llibre ja tenia un interès pel personatge. L’obra és fruit d’un encàrrec de la Fundació Ernest Lluch. Em van trucar perquè els interessava una biografia d’Ernest Lluch i els vaig dir que sí. Vaig estar treballant-hi un any i tres mesos.

Què el motiva d’Ernest Lluch?

Lluch és un intel·lectual agitador, com dic al subtítol del llibre. És una persona que pren consciència, durant el franquisme, que calen figures que despertin el país i que el facin rutllar per acabar amb el franquisme i per portar-lo endavant després de la dictadura. Ell es concep com a intel·lectual i usa la seva figura per agitar el debat sobre aquestes qüestions. La seva faceta d’intel·lectual la desenvolupa en múltiples fronts: com a historiador del pensament econòmic, com a professor a tots els centres on ensenya, com a polític reformista, com a diputat del PSC a Corts, com a ministre de Sanitat i, finalment, com a “intel·lectual il·lustrat” a través dels mitjans de comunicació, amb articles als diaris i amb la participació en debats i tertúlies a la tele i a la ràdio. Cadascuna d’aquestes facetes formen part de la seva activitat com a intel·lectual.

Ernest Lluch tenia una àmplia cultura que el feia especial

Joan Esculies. Foto: RBA.

Què tenia d’especial Lluch al món polític català?

Lluch tenia d’especial, sobretot, el seu coneixement, la seva àmplia cultura... És una cosa que s’ha anat perdent amb el temps. Els polítics d’ara tenen més títols que els d’abans, però probablement tenen menys cultura. Una de les coses més particulars de la seva trajectòria és l’experiència que li dona el pas pel País Valencià del 1970 al 1977. Hi està com a professor de la facultat d’Econòmiques de València, després de ser expulsat del sistema universitari català per la seva participació en la Caputxinada. El seu pas per València li ajuda a entendre que la creació del socialisme valencianista, amb gent com Vicent Ventura, s’ha de lligar al PSOE, que és qui té més vots i militants obrers... L’experiència de la impossibilitat d’unir aquestes dues tendències al País Valencià, el fa conscient que a Catalunya cal unir les dues tradicions, perquè l’imaginari catalanista no en surti perdent.

Lluch va entrar al món de la política de la mà del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), front al majoritari PSUC, com el va condicionar això?

Ell comunista no ho era, des de l’inici ho tenia clar. Per això, sense estar-hi afiliat, forma part de l’entorn dels “músics”, de la gent del MSC de Raimon Obiols. Amb Obiols es coneixen des de molt joves en unes xerrades i tenen molt bona entesa, tot i que Lluch no es va treure el carnet de militant de l’MSC. Lluch tenia clar el pensament socialista, que s’havia introduït a nivell de pensament econòmic a Catalunya i a Espanya a través de Fabià Estapé.  Va tenir contactes amb el PSUC, però sempre en va estar distant.

Lluch no tenia un origen benestant, a diferència de molts dels seus companys de militància. Això va influir la seva forma de fer política?

El pare de Lluch tenia un taller, i en Lluch era molt conscient dels seus origens. No era com els dirigents benestants, adinerats, que ho tenen tot fet. Era un home fet a sí mateix, i sempre va tenir molt present la seva extracció social. Per això sempre va tenir molt contacte amb l’obrerisme i amb el PSC del Baix Llobregat.

A desgrat de tot, des de molt aviat Ernest Lluch va fer contactes importants, sobretot mitjançant el Cercle d’Economia...

El principal contacte per a ell és el Fabià Estapé, que va venir a fer unes xerrades a Barcelona, com a catedràtic d’Economia de Saragossa, quan en Lluch era estudiant. A la conferència va mencionar que a la Universitat de Saragossa hi havia una gran biblioteca sobre Economia, més gran que la de la Universitat de Barcelona. Lluch va decidir anar a veure-la, i per a Estapé va ser molt revelador que un estudiant tingués tanta iniciativa. A partir d’aquest moment va establir una gran connexió amb ell. I quan Estapé comença a treballar a la Universitat de Barcelona, 2 anys després, tenen una relació molt estreta. Gràcies  a l’Estapé, Lluch entrarà en contacte amb el Cercle d’Economia i coneixerà molts empresaris i fills d’empresaris. A meitat de la carrera, al “pas de l’Equador” enlloc de fer una festa, com se solia fer, ho celebra convidant personatges importants del món de l’economia de Madrid per fer unes xerrades a la facultat... Ell se n’encarrega d’establir contacte amb aquests personatges, és qui el truca, qui els acull... I més tard aquests li seran molt útils, a Madrid, a València... En ser Lluch més gran que els seus companys de promoció, tenia cert ascendent sobre els altres estudiants. Tenia una faceta extravertida, de persona que sabia relacionar-se amb els altres, sabia establir contactes... I això li va permetre fer una gran xarxa de contactes. Fa d’ajudant de diversos professors i per als altres estudiants es converteix en un referent. I a través del seu germà, Enric Lluch, que és més gran, tindrà contactes amb el món de Montserrat, amb Serra d’Or, amb Max Cahner...

En algun moment defineix Lluch, sobretot, com algú ambiciós, amb molta ambició tant acadèmica com política...

Era ambiciós. En Lluch és algú que vol estar en política, no tant per a un guany personal, sinó per reformar la societat. Com a intel·lectual, vol portar les seves idees a la pràctica: vol ocupar càrrecs perquè això pot canviar la societat. Per qüestió d’ego vol estar a la premsa, als mitjans, a la tele... Per fer tot el que va fer, cal ambició... Per ser catedràtic o per ser ministre, cal ambició... Ambició no vol dir res negatiu. El seu germà, en canvi, no és ambiciós en aquest sentit, es passa la vida de Professor No Numerari perquè no vol passar oposicions. És un gran professor de geografia i tothom ho reconeix, però ell no té l’ambició de tenir càrrecs, ni acadèmics. ni polítics.

Lluch, amb Trias Fargas, van ser els primers en fer balances fiscals catalanes

Ernest Lluch a la Universitat de la Pau de Sant Cugat del Vallès, estiu del 1987. Foto: Lluís Salom.

Lluch va ser el primer en fer balances fiscals catalanes?

Sí, juntament amb el Ramon Trias Fargas... Era una cosa que no s’havia fet fins aleshores, aquest tipus de balances regionals. A les trobades d’intel·lectuals Catalunya-Castella, el 1965, es presenta amb una ponència molt contundent on diu que hi ha molts diners que surten de Catalunya i que no tornen. I això impacta molt a Vicent Ventura, vingut de València a les trobades, i aquest ho trasllada a Joan Fuster... Ventura i Fuster decideixen que cal un estudi de l’economia valenciana, i pensen amb en Lluch... I li ofereixen de desplaçar-se al País Valencià per fer-lo...

El pas de Lluch pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV) no va ser plàcid...

El que hauria agradat a Lluch és que el PSPV incipient (el moviment dels socialistes valencianistes) s’hagués aliat amb el PSOE, tal i com va haver-hi el pacte PSC-PSOE. Lluch pensava que en la transició s’havien d’ajuntar forces de l’esquerra i que calia fondre imaginaris. Això era molt difícil al País Valencià. Al PSOE li faltaven líders; de fet el PSOE li proposa a Vicent Ventura de liderar aquesta formació a València, però ell no ho accepta, perquè vol liderar un projecte valencianista. I fins i tot hi ha dirigents del PSOE que acusen els socialistes valencianistes de nazis. Però quan s’apropen les primeres eleccions del 1977, Lluch ja va veure que això era un desgavell i que el socialisme valencianista no se’n sortiria. I ell aprofita els seus contactes amb Obiols i amb Reventós, i quan li proposen d’anar a la llista del PSC per Girona accepta i marxa d’un dia per l’altre de València. Això dol molt al PSPV. En Ventura diu: “aquest fill de puta d’en Lluch ens ha deixat penjats”. El triangle Fuster-Ventura-Lluch és malaltís, s’intercanvien idees, s’admiren, però la marxa de l’Ernest Lluch provoca una sensació de buit molt important.

Quan en Lluch coneix en Felipe i en Guerra pensa que s’hi podrà entendre...

Lluch va ser un gran admirador de Felipe González... Va deixar de ser-ho en algun moment?

L’admiració per González no és tant a la persona com al polític. Felipe en aquell moment, a principis dels anys vuitanta, representa un PSOE jove... La gent del PSC no vol l’antiga direcció del PSOE de l’exili, i quan en Lluch coneix en Felipe González i l'Alfonso Guerra pensa que s’hi podrà entendre... Creu que volen reformar i transmet al PSC la idea que el pacte amb el PSOE funcionarà bé. I en Felipe González també confia en Lluch. Quan el tria com a ministre de Sanitat i Consum pensa en portar algú que durà l’esperit reformista no extremista al govern del PSOE, que és el que necessita. A partir del 1986, quan el Lluch no repeteix com a ministre, aquest amor es va diluint.

Perquè Lluch deixa de ser ministre?

Lluch no repeteix de ministre perquè durant els 4 anys que ocupa el Ministeri s’ha cremat molt, perquè s’ha hagut de barallar amb les posicions més extremes. Per una banda, amb el sector més radical dels socialistes, que defensava l’aplicació del programa sanitari del PSOE, que era molt car. Per altra banda, es baralla amb els laboratoris, amb els metges, amb les comunitats que tenen Sanitat pròpia (catalans i bascos)... I mentre discuteix amb catalans i bascos, es baralla amb alguns dirigents del PSOE que volen un sistema sanitari més centralitzat... Té molts fronts oberts... A més a més, Lluch, als consells de ministres, hi apareix amb llibres, i això no acaba de convèncer als seus companys. Se’l veu com algú que passa pel Ministeri de forma transitòria... Ell anava a fer recerca acadèmica a la Biblioteca Nacional d’Espanya quan sortia del Ministeri, tenia una vida paral·lela a la política, i per a certs polítics això costava d’entendre...

Lluch arrossegarà durant tota la seva vida la imatge de defensor de la LOAPA. No se la traurà de sobre

Lluch va ser l’home que va colar la LOAPA a Catalunya?

És un tema encara controvertit... Després del 23-F, Lluch considera que no es pot erosionar la implantació del PSOE i el seu futur triomf a nivell estatal amb reivindicacions catalanistes. Ell pensa que la posició dels socialistes catalans ha de ser recollida pel PSOE en els pactes amb la UCD. Però creu que els socialistes catalans no poden fer esmenes diferents de les del PSOE, perquè no tenen possibilitats de triomfar i perquè evidenciarà els problemes entre els socialistes. Però el PSC té molta pressió al Parlament, sobretot per part de CiU, que els acusa de no defensar prou el desenvolupament econòmic català i l’autonomia. És un dilema en que els socialistes catalans s’hi han trobat altres vegades. Lluch, en el moment final, essent portaveu del PSC, decideix no presentar esmenes a la LOAPA, com reclamaven alguns sectors de la direcció del PSC, que estava dividida. Un sector de la direcció dels socialistes catalans s’enfada molt amb Lluch, tot i que de sotamà potser ja els va bé que no hagi presentat les esmenes i considerar-lo responsable a ell... A més a més, la postura d’en Lluch poc després té una conseqüència directa: la desaparició del grup del PSC a les Corts. En un acord entre els grans partits, la UCD li demana al PSOE no tenir tantes veus en contra a les Corts... I aquest liquida els grups parlamentaris socialistes català i basc. Aquesta imatge de defensor de la LOAPA Lluch l’arrossegarà durant tota la seva vida. No se la traurà de sobre.

Lluch va ser ministre del govern PSOE en el moment de la creació del GAL i durant els anys més durs de l’organització. Com justificava la seva implicació en això?

Lluch sempre va dir que d’això no n’estava al corrent. Quan més endavant va sortir informació sobre el tema, va argumentar que hi havia persones del govern que hi havien participat, però va dir que ell no en formava part. Abans del seu assassinat, Lluch reclamava que el Ministeri de l’Interior fes una neteja més a fons del llegat del franquisme i lamentava que no s’haguessin “depurat” les forces i cossos de seguretat de l’Estat.

Lluch creia que amb voluntat, a través de la Constitució, es podien resoldre els problemes que anaven sortint

Quin paper va jugar Lluch a Euskadi i en les negociacions del pacte d’Ajuria Enea?

Lluch arriba a Euskadi a través del rectorat de la Universidad Menéndez i Pelayo, que va ocupar del 1989 al 1995. Va entrar en contacte amb els socialistes bascos, perquè des de jove volia tenir un pis a Sant Sebastià. A partir de l’atemptat d’Hipercor s’interessa pel substrat econòmic del terrorisme basc, i comença a publicar sobre el tema. Amb Herrero de Miñón discuteixen molt sobre Euskadi i a la fi treuen una proposta, el que anomenen el “constitucionalisme útil”, basada en una lectura oberta de la Constitució... Lluch creu que s’ha d’establir a Euskadi un bloc majoritari de demòcrates, en què s’ha d’incloure el PNB, i creu que a través dels drets històrics es poden plantejar noves vies de reivindicacions d’autogovern. Ell afirmava que la Constitució s’havia de “llegir”, i no pas “rellegir” perquè en ella ja hi havia elements que reconeixien l’autogovern com un dret, que defensaven la pluralitat lingüística... Creia que amb voluntat, a través de la Constitució, es podien resoldre els problemes que anaven sortint.

Se sap perquè ETA va matar-lo?

No. I jo crec que buscar-ne una explicació és fer el joc al terrorisme, fins a cert punt. ETA tenia llistes molt llargues d’objectius. Respecte als mitjans de comunicació, deia als escamots que es podia matar al director, o a qualsevol periodista que fos fàcil... El terrorisme sempre troba una justificació per haver matat a la víctima. El motiu últim de la mort del Lluch només el sap la gent que va ordenar la seva mort, potser ni tan sols el sap el seu executor. Lluch era, sobretot, un objectiu fàcil...

Estic convençut és que avui, com als noranta, Lluch parlaria des del sentit comú

Lluch havia estat radicalment contrari a l'independentisme... Podem saber on se situaria ell, en aquest tema, ara?

No, això seria una extrapolació del seu pensament. Des de l’any 2000  ha plogut molt; en realitat, la situació política, des de la setmana passada, ha canviat molt. La feina de l’historiador ja és prou complexa per esbrinar què va passar en el passat com per fer extrapolacions cap al futur. Però del que estic convençut és que avui, com als noranta, Lluch parlaria des del sentit comú, el menys comú dels sentits, i això és el que el connectava amb la gent a través de les tertúlies, els articles al diari, les conferències... Ell transmetia sentit comú, al marge que es pogués estar d’acord o no amb les seves posicions. I potser per això el seu assassinat va marcar tant la gent.

M’hauria agradat saber perquè Lluch no portava escolta quan el van matar

Hi ha alguna cosa que no hagi pogut saber d’ell?

El que m’hauria agradat saber, per exemple, és perquè no portava escolta quan el van matar. És un tema que queda irresolt perquè no he trobat documentació que ho esclareixi. El dia abans que el matessin, ell va anar a parlar amb la delegada del govern, la Julia García Valdecasas, que li volia parlar sobre el seu pare, el rector que havia expulsat Lluch de la universitat... Lluch pensava que la Valdecasas l’havia cridat per parlar de la seva escolta. Segons va explicar en Lluch quan va sortir de la reunió, la delegada li va dir que no havia de témer res, que no estava en perill... Però això no se sap si era la veritat o una versió tranquil·litzadora que Lluch va donar a les persones del seu entorn perquè no patissin. A través dels seus coneguts sabem que durant els seus darrers mesos patia per la seva vida...

Perquè escriure ara aquesta biografia?

Encara que a en Lluch no l’haguessin assassinat, mereixia una biografia... S’hagués escrit, més aviat o més tard. És un personatge que va tocar molt a tota la societat catalana i espanyola. L’Ernest Lluch té prou entitat per sí mateix i calia estudiar-lo.

Foto de portada: Joan Esculies. Foto: RBA.