Dos llibres i una canya sobre la taula d'alumini d'un bar de xinesos del barri de Gràcia. Fuma tabac d'embolicar mentre fa temps. Havíem quedat a un altre lloc, però el malparit s'ha confós d'ubicació i ens espera on no toca. És en Joan Ferrús (Flix, 1985), humorista i escriptor. Després de treballar com a guionista en programes com Ahora Caigo —redactava les preguntes, no els els abjectes acudits de l'Arturo Valls, puntualitza—, actualment dirigeix la versió digital de El Jueves. Un acudit sobre la violència policial de l'1-O publicat en aquesta revista el va dur a judici, però va acabar guanyant.
L'humor cínic i punyent que exhibeix sense por l'ha convertit en l'estendard de la Catalunya surenya i en un habitual de l'escena stand-up del país. La seva última obra, signada conjuntament amb la lingüista Míriam Martin Lloret i l'il·lustradora Olga Capdevila, és Curset: mètode de català per a tothom (Blackie Books), un llibre humorístic que serveix per aprendre el nostre idioma. En aquesta conversa, parlem sobre el futur del català, la nostra idiosincràsia i els perills de cultivar un sentit de l'humor com el seu a Catalunya i Espanya.
Joan Ferrús / Sergi Alcàzar
El català és una llengua difícil d’aprendre?
El català és víctima de moltes llegendes urbanes i llocs comuns als quals tots ens hem acabat adaptant. Té certes complexitats i moltes vegades s’ha hagut de contraposar a la llengua veïna —i imposada— amb la qual gairebé mai ha tingut una relació òptima. Té coses complicades com totes les llengües, però és romànica, així que no hi ha cap gran obstacle que s’hagi de superar per aprendre’l. Els pronoms febles, per exemple, són complexos però no inabastables.
Curset: mètode de català per a tothom. (Blackie Books)
Al llibre queda demostrat que els catalans som uns mestres dels insults i l’escatologia.
Estic molt en contra de la idea que el català no serveix per insultar. Els ‘imbècil’, ‘idiota’, ‘fill de puta’, ‘subnormal’ o ‘cabronàs’ tenen sonoritat i sonen greus. És un idioma amb un registre d’insults potents que són l’hòstia, però el problema és que a vegades han quedat eclipsats per insults com ‘tros de quòniam’ o ‘baliga-balaga’. Els insults d’en Vegeta, de Bola de Drac. El català serveix perfectament per insultar.
Dieu que és un llibre adreçat a tothom.
El llibre és per a gent que té certes nocions de català i de cultura catalana. Jo mateix tinc un bon nivell —tot i que qui senti el meu accent es pensarà que soc de Càceres— i he après moltes coses amb el llibre. El gaudirà molt la gent que coneix el català i la nostra societat, però com que està il·lustrat i s’explica de manera desenfadada, qui no el parli també hi podrà entrar.
També està adreçat als espanyols?
Jo no poso la mà al foc per ningú, hi ha espanyols que el gaudiran i d’altres que resaran un Ave María quan sentin la paraula ‘català’.
Foto de Alcàzar
Ens hem de seguir creient que a les espanyes interessa el plurilingüisme o ho deixem córrer?
L’estat espanyol és bastant hereu del francès, de manera que la idea del centralisme sempre ha existit. El què passa és que als espanyols, a diferència dels gavatxos, que són bastant eficients amb el tema d’erradicar llengües, els hi ha sortit regular l’estratègia d’acabar amb el català, el basc i el gallec. Evidentment, a partits com PP o Vox aquests idiomes se’ls en foten, però ells són els mateixos que diuen que el català i el valencià són llengües diferents. És una complexitat difícil de gestionar i ens hauríem de preguntar per què. Al món hi ha molts estats plurinacionals on la situació es viu amb molta més naturalitat.
Als espanyols, a diferència dels gavatxos, els hi ha sortit regular l’estratègia d’acabar amb el català
A Barcelona, només el 15% dels habitants parlen català habitualment. Què et diu, aquesta dada?
És una dada poc afalagadora sobre el futur del català, però jo tendeixo a ser optimista. Crec que el català s’ha venut de forma positiva com una eina d’enriquiment de la persona. El model d’immersió lingüística que tenim s’adapta a la realitat social, però hauria de permetre que totes les persones surtin de les aules amb competències dels dos idiomes. I la realitat és que amb competències de català no en surt tothom.
Però ets optimista.
Ara hi ha formes d’oci com YouTube que s’escapen de l'administració pública. Ni donant pasta a youtubers perquè parlin català es podrien igualar les xifres que guanyarien fent-ho en castellà. D’altra banda, la quantitat de gent que es comunica en català per Twitter, Facebook o WhatsApp és acollonant. La comunitat lingüística està hiperviva, la gent es comunica i crea conflicte amb la norma.
El llibre no només parla del català, sinó també dels catalans. Com som, nosaltres?
Al llarg de la nostra història, els catalans ens hem qüestionat molt qui som, què implica ser i parlar català, si som una llengua sotmesa i quina actitud hem d’adoptar —ploramiques, censors o paladins— per defensar-lo; però jo crec que som esquizofrènics. Veig amb bons ulls que hi hagi un cert punt d’indeterminació, d’esquizofrènia, perquè les identitats nacionals molt marcades a vegades et porten a idees amb les quals no congregaria.
Foto de Sergi Alcàzar
Potser a vegades som massa ingenus i benvolents.
El català porta malament la victòria. Quan algú ha de manar en qüestions de política o llengua, per exemple, les coses se’ns en van de les mans. La part idealista i retòrica hi és, però a vegades, potser perquè durant molts anys no ens han deixat fotre res, gestionem malament els llocs de comandament. Mira Guardiola. Sempre m’ha semblat que allà hi havia quelcom molt espartà, molt dur, de dir les coses a la cara i trinxar qui no entrava dins dels seus esquemes, però tot vestit amb un ideari d’hereu de Catalunya, de cunyat perfecte.
A vegades, els catalans gestionem malament els llocs de comandament
Al Curset no passa per alt la guerra nord-sud de Catalunya. Què us hem fet, els del nord?
Hi ha un greuge comparatiu bastant gran, tenim unes connexions per carretera i ferroviàries que són una puta merda. L’estiu passat vaig anar a Flix i hi havia un incendi a banda i banda del tren. Passen coses així. És evident que la imatge de Catalunya que s’ha potenciat va de Barcelona cap amunt. Nosaltres ens hem menjat molta indústria contaminant i molta merda, en general. A més, aquest sentiment de greuge s’accentua amb el fet que a TV3 hi ha hagut una marginació absoluta dels accents en pos d’un estàndard unificador que entenc, en el context d’una llengua que no pot estar per hòsties, però que ha estat contraproduent. Per sort, aquesta situació s’està començant a revertir, hi ha molt més interès per la riquesa dialectal del català. És molt positiu perquè es comencen a destruir mites com que a Girona es parla un català més pur. Filològicament, parlar de puresa és una aberració.
A TV3 hi ha hagut una marginació absoluta dels accents que ha estat contraproduent
T’has encarregat de donar el toc humorístic al llibre i, de fet, et dediques a la comèdia. La meva tesi és aquesta, corregeix-me si m’equivoco: als catalans ens agrada l’humor destraler i, en canvi, als mitjans mainstream del país només hi trobem contingut family-friendly.
Faria una puntualització: als catalans volem que ens agradi l’humor destraler. Però sí, a una bona part dels catalans sí que ens agrada, és quelcom que ve del barroc. Sempre hi ha hagut un humor català molt escatològic, sagnant i sobretot autocrític. Ara faria una comparació molt xunga.
Fes-la, home.
És que m’estic llegint un llibre sobre els còmics jueus que seguien actuant dins dels camps nazis (La risa nos hará libres, Antonella Ottai). El poble jueu sempre ha fet humor càustic sobre la seva situació, ha treballat el fatalisme com una forma d’humorisme i ha fet de l’automenyspreu una forma de supervivència. L’humor t’ajuda a establir una distància entre el fet terrorífic i l’acudit. Els catalans, en certa manera, hem cultivat aquest tipus d’humor.
Però hi ha altres realitats.
Hi ha una altra Catalunya, la del “no ens passem”, “no fem mal”, “vigilem amb tothom”. El poble català són les persones que demanen acudits ultrasagnants però també els oncles i les tietes ofeses. De fet, el català segurament va ser un dels primers pobles preconitzadors de la figura de l’ofès.
El català va ser un dels primers pobles preconitzadors de la figura de l’ofès
Per què no pot existir un Jueves o una Sotana a TV3?
És complicat que una televisió pública pugui assumir certs discursos humorístics. No ho defenso, però TV3, amb els seus encerts i no-encerts, intenta fer cohesió, no disrupció. TVE, per exemple, tampoc té apostes arriscades en aquest sentit. La disrupció és molt positiva i necessària, però les televisions públiques tenen una idea de la nació massa romàntica —del romanticisme—, amb cert idealisme arnat. Les propostes d’humor salvatges no les promocionen.
En els últims anys ha florit una nova escena d’stand-up en català. És l’últim reducte de la Catalunya punk en clau humorística?
Catalunya té un mercat molt petit per fer humor en català, només pots fer-ne a TV3 o a alguns diaris digitals. I si et passes, és probable que no et tornin a trucar. A més, a Catalunya tenim una tendència que admiro i que em fa por a la vegada: posem les persones al cim en un moment i després els deixem caure de forma miserable. Devorar compulsivament els ídols m’agrada, però és una mica fotut per les persones que en formen part.
A Catalunya posem les persones al cim en un moment i després els deixem caure de forma miserable
A tu et vam poder veure a El Soterrani.
Vas a El Soterrani i els acudits que fas allà es queden allà. Tot i així, la gent es pensa que allò és un festival d’acudits sobre paralítics o retardats, i no. És un humor que ha begut molt dels blocs, de Twitter, de còmics nord-americans. És un sentir que connecta molt amb el de la gent jove. L’altre fet que provoca que tingui tants fans és que et permet tenir una mena d’encontre amb la gent d’Internet que admires. És una mena de concert de rock de l’humor català.
Foto de Sergi Alcàzar
I sinó, sempre ens quedarà Twitter.
El fet que la gent pugui respondre els acudits que poses a Twitter és una merda, però també és positiu. És com un concert de punk, t’enfrontes al teu públic i al seu rebuig. S’ha d’estar preparat, però és molt guay. A vegades, però, hi ha un humor negre tontíssim —molt fàcil de fer— que és falsament polèmic. Si fas una broma polèmica i només provoques un jiji-jaja, has fracassat. Una broma polèmica té conseqüències.
Si fas una broma polèmica i només provoques un jiji-jaja, has fracassat. Una broma polèmica té conseqüències
"La contínua presència d'antiavalots acaba amb les reserves de cocaïna a Catalunya". Com es porta, això d’haver d’anar a declarar per un acudit sobre els antidisturbis i la cocaïna?
Soc bastant inconscient, normalment tinc ansietat clínica i sempre estic preocupat per merdes. Per això, quan surt una cosa seriosa que sí que m’ha de preocupar, se me’n van les altres neures i ho visc com un procés de catarsi i d’alleugeriment. Haig de dir que RBA (l’empresa propietària d’El Jueves) em va dir que em pagaria la multa en cas que fos necessari, de manera que jo estava molt tranquil.
La bola es va fer molt més gran, però.
El problema és que la policia anava embalada —com si haguessin pres una mica de cocaïna— i es van passar tres pobles. Ens van acusar d’injúries però també de delictes d’odi, que es paguen amb pena de presó. La llei de delictes d’odi la van crear els socialistes amb tota la bona intenció del món, però és una mesura creada per gent suposadament d’esquerres que la dreta ha acabat aprofitant. En teoria havia de servir per protegir col·lectius en risc d’exclusió com discapacitats, homosexuals, dones o disminuïts psíquics —aquí la policia potser sí que s’hi podria acollir—, però en el meu cas la van utilitzar com a estratègia d’intimidació.
Foto de Sergi Alcàzar
I no vas ser l’únic que va llepar.
La majoria de denúncies que hi va haver quan Fernández Díaz era Ministre d’Interior tenien aquest objectiu: durant dos anys no saps què passarà. Jo tenia RBA, però gent com Casandra Vera (una noia transsexual que va fer un acudit sobre Carrero Blanco) no tenen ningú. Viure dos anys amb aquesta incertesa és molt fotut. Pels policies, en canvi, no hi ha cap mena de represàlia, encara que hagin interposat una denúncia passada de voltes.