És difícil no sorprendre’s en sentir parlar Joan Font Pujol. "Sí, perquè nosaltres vam crear el carnaval de Venècia tal com ara el coneixem", et pot etzibar sense ni pensar-s’ho. O bé: "vaig entrar a les oficines d’un gran productor de Nova York i tenia una imatge d’un espectacle de Comediants, impresa en gran, la de tot de capgrossos a la platea d’un teatre". Una continuació d’anècdotes infinites, cadascuna supera l’anterior. Joan Font Pujol és director escènic i un dels fundadors de Comediants, ara viu a València però segueix dirigint espectacles. Conjuntament amb la companyia, van fundar la Fira de Tàrrega. Allà hi va estrenar l’espectacle El venedor de fum. Ens ha citat a la seu d’Annexa i parlem de la producció d’espectacles, de les tendències al teatre català, de la vida i dels records.
Què estàs fent? Estàs jubilat?
Fa poc que he dirigit un espectacle al Palau de les Arts de València, La ventafocs de Pauline Viardot. Una òpera. En un camió mitjà que entra a les places dels pobles. Ha voltat moltíssim, però inicialment ho vam estrenar al Palau de les Arts, a l’òpera.
A l’estil Carles Santos.
Exacte. També he dirigit Vació amb la Rous Teatre. Potser fa gira per Catalunya. És una obra sobre el suïcidi juvenil. La filla de Rosa Díaz va estar a sis minuts de suïcidar-se i vam fer un espectacle molt brutal. També ha sortit un llibre, que porta per títol el meu nom. Són converses amb un gran amic, amb Piti Español, publicat per l’Institut del Teatre. També estic vinculat a La Màquina, un teatre molt petit a València. Ajuda a gent necessitada, inserció, projecte social i educacional.
I ara estrenes El venedor de fum? Em vas dir que això ho volies fer al Teatre Lliure.
Sí. Bé, al Lliure hi he acabat fent una xerrada. De fet, també en faig moltes, de xerrades. He fet la classe magistral de l’inici de curs de l’Escola d’Art Dramàtic de València. Al Teatre Lliure els vaig convocar al Lliure de Gràcia, tot d’anècdotes. Era només jo, xerrant, i van quedar tots parats. Casualment hi havia molt de públic jove, i allà vaig prendre consciència, i així ho vaig dir, de com d’important és la memòria. Potser perds el temps fent una cosa que abans algú ja l’ha feta. Per tant, la transmissió de la memòria et salva de pensar que descobreixes la sopa d’all en cada cosa que fas. Bàsicament. Ara que citaves el Carles Santos, això ell ho tenia molt, molt clar. Hem de tenir l’obligació de saber què fèiem, per anar més endavant.
La transmissió de la memòria et salva de pensar que descobreixes la sopa d’all en cada cosa que fas
L’espectacle són unes memòries?
Em costa respondre-ho, ni tampoc vull fer massa spoiler. La funció l’he fet diverses vegades. En la celebració dels 50 anys de Comediants em vaig proposar endreçar la memòria. Hi ha grups posteriors a nosaltres: La Fura dels Baus neix de Comediants i ja es preocupa per la qüestió de la memòria, sobretot de les càmeres i dels enregistraments. I pensàvem en el llegat. Hem cedit milers de fotos al Museu de les Arts Escèniques, i tot sorgeix de la meva facilitat per xerrar, i del llibre que vaig fer per a l’Institut del Teatre. En transcriure’l, la persona que ho feia, em truca d’immediat i em diu: tu d’això n’has de fer un espectacle. I el vam estrenar a Tàrrega el setembre passat a la Plaça Comediants. Tothom es pixava de riure. Per exemple, parlo d’un espectacle a Venècia. Vam col·lapsar els ponts, va aparèixer l’exèrcit i nosaltres fèiem un espectacle en el qual alguns de nosaltres saltàvem des del Campanile amb unes cordes. I la gent es queda parada. Explico una vida.
Sempre dius una cosa molt potent. Amb l’aparició del Teatre Lliure, i posteriorment el TNC del Flotats, les administracions van apostar-ho tot al teatre de text.
Sí, i en certa manera és normal. Són tendències i nosaltres no paràvem quiets. Ni nosaltres, ni la Fura, per exemple.
Ara ha canviat.
Ara sí. El text ha caigut i ho veurem, perquè ara toca. És un reset estètic. Ara podem crear coses especials i innovadores. Recordo un teatre de titelles i guinyol que s’ha deixat de fer. El teatre de text nosaltres també l’hem conreat, hem partit d’elements textuals. Però això també capgirarà certes tendències. En el fons, tots volem explicar la veritat.
I de quin teatre beus?
Jo defenso que soc de La Passió d’Olesa. A mi m’oferien jugar a futbol o fer funció a la Passió, i sempre triava la Passió. Sempre! M’interessava molt més. Van venir els del Barça, i em van proposar d’anar a la Masia, però jo els diumenges volia fer la Passió. I no em deixaven! A les festes populars, Comediants està en l’imaginari, com la Cubana, perquè treballem amb elements que el públic té molt presents, tot i que capgirem la funció d’aquests elements. Per exemple, una cosa que vaig dirigir amb els castellers de Vilafranca, a dins del Liceu. S’ha enregistrat en vídeo, ja es podrà veure. Va ser impactant, però allà em vaig adonar que estàvem capgirant el sentit social, el castell en un lloc tancat no té cap sentit. Esdevenia una cosa de culte, un ritus fora de lloc i a escala sobredimensionada. A Comediants hem begut de l’imaginari popular, això ens ha connectat amb el públic: gegants i pastorets! A les arrels també de la cultura.
Per acabar, abans que es fundés el Teatre Nacional, el debat plantejava múltiples teatres nacionals repartits per Catalunya. I un havia de recaure en vosaltres. Això va ser un miratge?
Sí, això surt a l’espectacle. Va ser el moment en el qual nosaltres buscàvem una seu. Pensa que nosaltres vam viure junts. Estàvem a la Sala Villarroel, a Barcelona, i vam marxar a Canet de Mar perquè era a prop. I tenien un local brutal, l’Odeon. Aquí fem un pas diferent. Joglars eren a Vic, també amb un funcionament força similar. També va haver-hi un moment en el qual el Mercat de les Flors el volíem els grups. Tots. Crear un centre i programar-lo nosaltres, Joglars, la Fura, la Cubana... Ho vam sol·licitar a l’Ajuntament, i no van voler. Es va perdre una oportunitat d’or. Si la competència és saludable, és bona, i el temps ha demostrat que entre nosaltres ho ha estat. Estic en sintonia amb tots.