Salamanca (corona castellanolleonesa), 4 d’octubre de 1497. Fa 525 anys. Joan de Trastàmara i de Trastàmara, fill i hereu dels Reis Catòlics, moria prematurament i inesperadament a l’edat de vint anys. Amb la mort de Joan, oficialment a causa de la tuberculosi i extraoficialment a causa de la seva passió pel sexe, es perdia l’únic plançó mascle de la catòlica parella i s’enfonsava tota l’estratègia de Ferran i d’Isabel, construïda per convertir els Trastàmara hispànics en la nissaga més poderosa del planeta. No obstant això, la monarquia hispànica acabaria convertida en la primera potència del globus terraqüi, però no seria governada pels Trastàmara, com ambicionava, sobretot, Ferran; sinó pels Habsburg, la nissaga del seu gendre flamenc Felip (“el Bell”) i de la vídua del seu difunt hereu Joan.
D’on venia i qui era Joan?
Joan era el segon fill de Ferran i d’Isabel, però quan va néixer (1478) ni era el primogènit ni era l’hereu als trons de Barcelona i de Toledo. La catòlica parella ja tenia una nena, Isabel (1470), que havia estat proclamada princesa d’Astúries, quan la mare havia estat coronada reina de Castella i de Lleó (1474). I a Barcelona l’horitzó encara es perfilava més llunyà: Joan II, pare de Ferran, als seus vuitanta anys —una edat absolutament extraordinària a l’època— es mantenia inalterable amb les natges al tron. No obstant això, en tan sols dos anys (1478-1480), les expectatives de Joan van canviar radicalment: el seu avi patern moria i el seu pare assolia el tron de Barcelona (1479) i s’imposava la tradició patriarcal —d’influència netament catalana— de nomenar hereu el primer mascle. Joan desplaçava Isabel en la categoria d’hereu.
Què va passar amb Joan?
Sorprèn la gran diferència d’edat entre els dos primers plançons dels Reis Catòlics: Isabel (1470) i Joan (1478), sobretot perquè el tercer, quart i cinquè van venir pràcticament seguits: Joana (1479), Maria (1482) i Caterina (1485). Aquesta diferència s’explica per les dificultats que van tenir la futura reina catòlica i els seus partidaris (guerres incloses) per desbrossar el camí fins al tron (1469-1474). Però amb la mort de Joan II (1479) es completava un llarg camí iniciat una dècada abans en les negociacions matrimonials de Cervera (1468). Joan, l’hereu, era la personificació del triomf d’un ambiciós projecte polític: la unió dinàstica dels dos principals estats peninsulars. I es volia que fos la pedra fundacional d’un projecte encara més ambiciós: elevar els Trastàmara a la categoria dels nous carolingis de l’Europa del Renaixement.
El casament de Joan... i de Joana
Isabel, que havia guanyat el tron castellanolleonès amb l’ús de les pitjors armes, era conscient que la dissidència silenciosa li podia rosegar les potes del tron; i per eliminar la possibilitat de qualsevol tipus de conspiració es va despenjar amb una proposta relativament conciliadora: el matrimoni del jove hereu Joan (1478) amb Joana la Beltraneja (1462) —la neboda a la qual havia usurpat la corona (1474)—. Però Ferran, extremadament ambiciós i radicalment polític, va confiar la liquidació de la dissidència a la nova policia política del règim: la Inquisició. I va imposar el seu criteri: va negociar el matrimoni del jove Joan amb Margarida (1480), la filla de Maximilià d’Habsburg i de Maria de Borgonya, els sobirans més poderosos de l’Europa central. I de retruc, el de la seva filla Joana amb del fill dels Habsburg, Felip (“el Bell”).
El matrimoni de Joan
L’estratègia de Ferran era claríssima: consistia a entrellaçar Trastàmara i Habsburg i convertir aquelles dues nissagues en una sola que lluiria arreu el patrònim hispànic. Per aconseguir-ho, es comptava amb el fet que Joan i Margarida tinguessin, com a mínim, un fill mascle. I es confiava que Joana i Felip tinguessin, com a mínim, una filla femella. La futura unió d’aquells dos hipotètics cosins-germans hauria representat la concentració del patrimoni polític de les dues cases en les mans d’un futur Trastàmara. Però aquella jugada tenia un important component de risc. Maximilià, que no era ruc, jugava amb les mateixes cartes; però amb els pals invertits. Maximilià comptava que Margarida i Joan només tindrien nenes, Felip i Joana, només nens; i la concentració d’aquell immens patrimoni polític es materialitzaria en les mans d’un futur Habsburg.
El tret de sortida
El 12 de novembre de 1496, Felip d’Habsburg i Joana de Trastàmara es casaven al temple parroquial de Lies, una petita vila prop d’Anvers, als Països Baixos borgonyons dels dominis de Maria, l’esposa de Maximilià. En la tria d’aquella modesta parròquia hi va intervenir un sospitós personatge: Hendrik van Bergen, secretari i conseller del nuvi; que en les seves armes familiars lluïa una reveladora senyera de tres barres de sang i que, poc temps després de les noces, seria acomiadat quan va transcendir que mantenia correspondència secreta amb Ferran el Catòlic. I, cinc mesos més tard, el 3 d’abril de 1497, Joan de Trastàmara i Margarida d’Habsburg es casaven a Burgos, capital històrica de Castella i centre de negocis dels comerciants flamencs que importaven la llana castellana de la Meseta als telers dels Països Baixos borgonyons.
Margarida, una nimfòmana?
Segons la investigació historiogràfica tradicional, Joan sempre va ser una persona amb una salut trencadissa que explicaria la seva prematura desaparició. Però, en canvi, la investigació moderna es fa ressò d’una brama que va circular insistentment durant les setmanes i mesos posteriors a la mort de Joan, i que relaciona la pretesa tuberculosi que, oficialment, constaria com la causa de la seva mort, amb un estat de debilitat molt acusada provocat per un abús desenfrenat del sexe. I aquesta mateixa brama, que tenia molta traça de veracitat, va assenyalar Margarida, la jove esposa del difunt Joan, com una nimfòmana que hauria estat la responsable d’aquell inesperat decés. Sigui com sigui, després del funeral, els sogres (Ferran i Isabel), totalment decebuts, no la van voler veure ni un sol instant més i la van facturar amb ports pagats a Flandes.
Maximilià guanya la partida
Trenta mesos després d’aquell decés (24 de febrer de 1500) naixia Carles, el primogènit de Felip el Bell i Joana, mal anomenada “la Boja” (germans, respectivament, de la nimfòmana Margarida i del difunt Joan). Carles, reveladorament nascut a Gant (Països Baixos borgonyons), es convertiria en l’hereu del projecte i en el successor dels dominis dels Reis Catòlics (1516). Amb la mort de Joan, la partida havia quedat quasi resolta: guanyava Maximilià i perdia Ferran. I el Catòlic —tot i que, posteriorment, va enverinar el seu gendre Felip (1506)— no podria evitar el desenllaç final. Amb la mort del Catòlic (1516), els Trastàmara passaven definitivament a la paperera de la història. I els Habsburg governarien el conglomerat hispànic durant dos segles (fins al 1700 amb Carles II i fins al 1714 a Catalunya i a Mallorca amb Carles d’Habsburg).
Imatge principal: Joan de Trastàmara i de Trastàmara / Font: Museu del Prado