Joan-Lluís Lluís, novel·lista de llarga trajectòria, coneix bé el poder de les històries, dels contes i dels relats orals. Amb Junil a les terres dels bàrbars, el primer llibre que publica després de fer el canvi de Proa a Club Editor, va rebre el premi Òmnium de novel·la. Recollint un èxit notable de lectors i havent recorregut gran part del territori català a cop de presentació, l’autor segueix parlant de l’obra amb delicadesa i senzillesa, com un savi que en coneix bé les escletxes, que n’ha visitat tots els racons.
Junil és un llibre sobre escapar per viure, sobre els intríngulis del món romà i sobre el poder i la capacitat transformativa de la literatura. La protagonista, sotmesa a un pare despòtic i trampós, viu perduda, reclosa i amb por, fins que es troba fortuïtament amb la poesia d’Ovidi, el gran poeta romà. L’encontre, com en tants altres adolescents lletraferits, és una porta a un nou univers, incitant i reconfortant a parts iguals que li canvia a trajectòria. “A ella la literatura segurament li salva la vida”, en diu l’autor. A partir d’aquell moment, tot es convertirà en una recerca per poder conèixer el poeta al seu lloc d’exili, en un camí que la farà trobar-se amb un grups de viatgers particulars, somiar en una societat sense esclaus i descobrir-se a ella mateixa.
L'escriptor va guanyar el premi Òmnium Cultural a millor novel·la de l'any. / Sergi Alcàzar
Decorat romà per una faula
“Em fascina el destí tràgic d’Ovidi, com passa de príncep de poetes a exiliat en un no-res”. Ovidi, explica Lluís, va ser la porta d’entrada a la història de Junil. És un episodi de la història clàssica envoltat de misteri: encara avui no sabem realment els motius de la caiguda en desgràcia d’aquest gegant de les lletres romanes. Al llibre, el món romà és un decorat suggeridor i una referència, però no estem davant d’una novel·la històrica en termes clàssics. La narració transcorre més en el terreny de la novel·la d’aventures o de la faula, plena de noms i episodis històrics que són ficcionals, i també plena d’obstacles que els protagonistes han de superar per continuar avançant en el seu camí i que actuen com a motor narratiu.
Joan-Lluís Lluís: "Em fascina el destí tràgic d’Ovidi, com passa de príncep de poetes a exiliat en un no-res"
Els protagonistes busquen, en la seva fugida, no només Ovidi sinó també la tribu dels alans, situada als confins de l’Imperi i de la qual han sentit que viu sense esclaus; una realitat molt diferent a la del món d’on vénen. Lluís va descobrir l’existència d’aquest poble en el procés de documentar-se per la novel·la i de seguida hi va veure un element narratiu que podia ser important. “Hi ha una frase d’un pensador anarquista que diu que l’única autoritat acceptable és la que neix de la competència personal”, explica, “i em vaig adonar que aquest concepte corre per sota la novel·la pràcticament tota l’estona, com un corrent subterrani que irriga el que fan els personatges”. Com en la idea del filòsof, els personatges, alguns dels quals esclaus fugits, avancen sense cabdill ni líder, marcant junts el seu propi pas, sense haver d’establir jerarquies sòlides entre ells. Són un grup en què es barregen tot tipus d’orígens socials i educatius. A l’horitzó, la promesa d’una societat justa. “Això és utòpic, perquè evidentment els humans no vivim així”.
És una novel·la sobre els intríngulis del món romà i sobre el poder i la capacitat transformativa de la literatura. / Club Editor
I dins d’aquesta utopia llibertària en construcció permanent, Junil. És un personatge que barreja la ingenuïtat i la tendresa de la seva joventut amb un caràcter fort i la capacitat d’assumir decisions dures. Abans de la fugida, davant la insistència d’un pretendent de família rica perquè s’hi casi, el denunciarà a través d’un poema que penja pels seus carrers i la còlera de l’al·ludit serà el desencadenant que l’obligarà a marxar. “Els personatges, jo els observo però no sempre aconsegueixo entendre’ls del tot”, diu Lluís de la seva escriptura, “els faig actuar però a vegades no sé ben bé perquè fan una cosa determinada.”
A la novel·la, doncs, la literatura no és només un element positiu. També actua com a arma d’atac o fins i tot un mitjà brut per aconseguir la fama. Si Junil provocarà la ira del seu pretendent humiliant-lo amb un poema, el seu pare es convertirà en poeta famós copiant deshonestament versos escrits per altres artistes. “La literatura pot ser una arma sense cap dubte. Els himnes nacionals serveixen per a què la gent se’n vagi a matar i a morir bàsicament”, posa com a exemple l’autor. I no defuig de parlar de farsants: “en totes les societats humanes hi ha farsants i en literatura tots en podríem anomenar algun o altre, en la catalana també”.