La història que avui t'explicaré és cent per cent real, però mantindrem el seu protagonista en el més absolut anonimat. Si et sembla bé, ens referirem a ell com a El Meu Amic i començaré a explicar-te la seva aventura pel final. Situem-nos a finals d'estiu de l'any 2011, un dia d'agost com avui. L'endemà d'una nit boja d'amor i sexe en un hotel de Londres, El Meu Amic, acabat d'aterrar a Barcelona, rep el primer correu electrònic de la noia argentina amb qui ha compartit la nit. El text, amarat d'aquella intensitat digna d'algú a qui bressolaven amb contes de Borges, conté una última frase que El Meu Amic mai no ha oblidat: "Para mí, Barcelona ya no sólo será un nombre asociado a Messi o Serrat, sinó también a vos". L'explicació de tot plegat era senzilla: s'havien conegut gràcies a Messi, s'havien tirat la canya parlant de Serrat i ell, després del fornici i del cigarro pertinent per sentir-se més a to en el paper d'amant ocasional en un hotel de King's Cross, li havia estat explicant a ella que Barcelona no era Espanya.


Joan Manuel Serrat i l'antiga presidenta d'Argentina, Cristina Fernández-Kirchner. (Presidencia de la Nación Argentina)

Tot havia començat quan la noia, que era de Rosario, havia entrat al pub on El Meu Amic, uns quants amics més i jo mateix estàvem passant la nit bevent Guiness i fent brindis a la memòria de Bobby Sands. De sobte, un de nosaltres va fixar-se que una de les noies argentines que estaven a la taula del costat portava una xapa amb l'escut de Newell's Old Boys, l'equip on va debutar Messi, i en un rampell més patètic que elegant, El Meu Amic va apropar-s'hi, va explicar que érem de Barcelona –i del Barça-, i les va convidar a jugar una partida al billar. Va ser allà, entre tacs i boles de colors, quan la noia de la xapa va confessar a El Meu Amic que li encantava Joan Manuel Serrat. "Yo he hecho pipí con él al lado en el descanso de la final de París, en 2006", va respondre ell fent gala del seu carisma espontani mentre pretenia fer una carambola digna del mestre Valerià Parera, al cel sia. El cas és que era veritat, ja que jo també era a Saint-Denis aquell 17 de maig del 2006 -per sempre més dia de Sant Belletti- i recordo com El Meu Amic va tornar del lavabo excitadíssim i dient-nos que havia pixat amb el Serrat i que "el Joan Manuel diu que patirem, però que guanyarem!".


Recital en directe de Joan Manuel Serrat a l'Olympia de París. 

M'agrada explicar la història d'amor londinenca d'El Meu Amic per parlar de Joan Manuel Serrat, ja que conté tots els elements quotidians, populars i tanmateix poètics que també tenen les cançons en català del Serrat. Anar a Londres i conèixer algú la nit abans de tornar a casa és ja de per si poètic, però també loser, com aquells versos irònics del Serrat en els quals et dibuixa un somriure parlant dels perdedors. Un amor d'estiu d'una sola nit és, per nassos, un amor que s'idealitzarà pels temps dels temps, i més quan t'escrius correus electrònics amb l'altra persona -que viu a 15.000 quilòmetres de tu- amb una prosa intensita digna de qui ha rebut una transfusió de sang del mateix Julio Cortázar. La història d'El Meu Amic és popular i poètica, però sobretot casolana, ja que no hi ha res més casolà que dos culers desconeguts dient-se "avui patirem" mentre pixen l'un al costat de l'altre, però a mi el detallet que més m'agrada recordar sempre de tot plegat és quan El Meu Amic, després que marqués Eto'o i tot comencés a veure's una mica més clar, va tornar a dir "el Joan Manuel ja ho deia!". Recordo que plovia i que vaig preguntar-li de quin Joan Manuel parlava. "Del Serrat, collons, de l'únic Joan Manuel que existeix!".

Sempre he pensat que tenia raó i que mai no ho diem prou. Que reivindicar la catalanitat tel·lúrica del Serrat és una cosa que no està de moda i que genera controvèrsia si es gosa dir en un tuit. "És un traïdor!", "va fer el vídeo de la cella amb el Zapatero, "és dels de 'Hablemos'" i tantes altres coses més he arribat a llegir cada cop que algú, desinteressadament, publica un enllaç amb Conillet de vellut o Barcelona i jo de torn a Twitter. Serrat crea trinxeres, sí, qui sap si perquè la seva obra és com l'herència política de Pasqual Maragall, de la qual ara tothom sembla voler-se'n apropiar. La gràcia del Serrat és ser un català universal que va començar a ser algú volent ser universalment català, explicant amb la seva llengua allò que veia al seu voltant, fos la mort de l'avi, el seu carrer poeta Cabanyes o un simple cirerer florit. Va ser després, molt després, quan va aconseguir esdevenir allò que tots coneixem: l'únic gran cantautor capaç de ser igual de bo escrivint en català que fent-ho en castellà. Per això per El Meu Amic és l'únic Joan Manuel que existeix, i per l'amant fugaç del meu amic és un mite del qual coneix tota la discografia en castellà.


Placa a la paret de la casa del Poble-sec on va néixer Serrat.

Dir-se Joan Manuel no és el mateix que dir-se Joan Manel o Juan Manuel, això salta a la vista, però és que la Catalunya contemporània és portser precisament això, no? Un país fet d'aquells que tenen un arbre genealògic amb vint-i-tres generacions de catalans nascuts a Catalunya i dels que van arribar fa cent anys, cinquanta anys, trenta anys o abans-d'ahir. Ni tots els primers són burgesos supremacistes com tant li agrada dir a les Paoles LoCascios que campen pel món, ni tots els segons són només obrers txarnegos -amb tx- dels quals tant parlen sempre les Briggittes Vassallos de torn. Que del Serrat persona que exigia cantar en català a Eurovisió ja no en quedi ni rastre en podem parlar en un altre article, però si alguna cosa denota la seva obra en català, sobretot la dels inicis, no només és que a un barri obrer com el Poble-sec dels anys cinquanta on va criar-se Serrat tothom parlava català, sinó que aquell país plena de referents populars profundament catalans és part d'allò que som. Tots hem tingut por de l'home del sac d'El drapaire. Tots hem tingut una tieta que li regala un palmó al fillol i li obre una llibreta d'estalvis. Tots hem pensat en Menuda quan no ens ha arribat el sou o ens han arrambat en el metro a quarts de nou. Tots hem parlat del Kubala com si fos conegut nostre, malgrat no haver-lo vist mai. Tots hem plorat la mort de la nostra àvia o la nostra mare escoltant Saps. Tots coneixem poemes de Joan Salvat-Papasseit i sabem que res no és mesquí, ni cap hora és isarda. Tots, per desgràcia, sabem encara que patim viure amb la llengua al cul.

L'endemà d'aquella nit a Londres, El Meu Amic –per a qui, com a la cançó, podria vendre'm l'ànima al diable o jugar-me l'esperança al 'set i mig', però no pas aquest article volador i petit- ens va explicar que la seva amiga argentina li havia confessat, amb llàstima, que no coneixia les cançons del Serrat en català perquè no entenia la nostra llengua. Al meu amic allò li va fer més mal que la titularitat de Van Bommel en aquella final contra l'Arsenal, per això va passar-se la nit amb l'Spotify obert, escoltant junts entre "carícies, besos i arraps" cançons com Cremant núvols, Me'n vaig a peu o Com ho fa el vent. Sense sospitar-ho, sentint aquelles cançons que per a ella eren gairebé com un fòssil, la noia de Rosario estava descobrint també com era el país d'El Meu Amic, que és també el país on Messi s'ha fet persona, i el país que el Serrat va saber retratar tan bé, amb les seves misèries i les seves bondats, amb els seus mites i els seus personatges quotidians. Per això les seves cançons en català són més que cançons, ja que són un patrimoni tan valuós i ple de pols com aquelles fotos antigues que tenim entaforades a les golfes: hi sortim nosaltres, de petits, al costat de persones que ja han mort, i malgrat no assemblar-nos a allò que mostra la imatge, som indiscutiblement allò.

Una història com aquesta mereix acabar amb un final de pel·lícula, però desgraciadament no serà així. O sí. No, El Meu Amic no va tornar a allitar-se mai més aquella noia argentina, tampoc va agafar mai cap avió amb destí a Buenos Aires i tampoc és ara un reputat empresari que fa vacances a la Patagònia, té tres canalles i és soci de la Penya Barcelonista de Rosario. No, res d'això. Certament es van veure més cops, després, i va ser a Barcelona, però com a simples amics. El final feliç, però, és que abans que això passés, El Meu Amic i aquella mossa van seguir escrivint-se durant un bon temps, i que al cap d'un parell de mesos ella va escriure-li un correu on per primera vegada li escrivia coses en català. Li deia que havia començat a escoltar les cançons en català del Serrat, que li encantaven i que llegia webs per aprendre la llengua i entendre-les millor. "Tinc desig de venir a Barcelona i te extranyo molt", va escriure-li, redactat així, sense apostrofar i amb un verb que a nosaltres ens estranya llegir. Tant hi feia, però. Messi, Barcelona i sobretot el Serrat ho havien aconseguit: sens dubte, eren paraules d'amor, senzilles i tendres.