Joan Manuel Serrat posarà fi a cinc dècades de trajectòria amb tres concerts al Palau Sant Jordi de Barcelona: demà 20, dijous 22 i divendres 23 de desembre. Llegenda de la nostra cultura popular, la seva discografia és la banda sonora d'un temps, la segona meitat del segle XX, i un país, el nostre. Autor d'alguns dels millors discos mai publicats a casa nostra, Serrat, el nano que va néixer al Poble Sec per convertir-se en un ídol admirat mundialment, és inexplicable, perquè qualsevol intent per descriure la seva obra quedarà petit davant l'embergadura de la mateixa. Tot i així, recorrem la vida d'una de les més grans llegendes de la Nova Cançó a través dels seus 10 àlbums més essencials.
10. Dedicado a Antonio Machado (1969)
La premsa de l'època va batejar el cas com 'La bomba Serrat'. Era l'any 1968 i Joan Manuel Serrat era l'artista escollit per representar Radiotelevisió Espanyola al festival d'Eurovisió. El noi del Poble Sec, però, es va negar a participar-hi si no era interpretant la cançó 'La, la, la' (composta pel Dúo Dinámico), en català. Denegada pel règim franquista la petició del cantautor, el mitjà públic estatal va enviar a Londres la cantant Massiel, que acabaria guanyant el certamen amb la versió en castellà del tema.
Va ser una decisió arriscada, en temps de dictadura, però lluny d'acabar amb la seva carrera, pocs mesos després Serrat reapareixia amb un dels seus àlbums més sublims: Dedicado a Antonio Machado (1969), treball en què musicava versos del poeta andalús, escriptor, recordem, perseguit per les forces feixistes. Enregistrat als estudis Fonit – Cetra de Milà, es tracta del cinquè elapé en la discografia de Serrat, el segon en què canta íntegrament en castellà. Rebut amb escepticisme pel seu segell fonogràfic d'aleshores, Zafiro, acabaria convertint-se en un dels seus discos més elogiats, amagatall de creacions des d'aleshores imprescindibles al seu repertori com Cantares.
9. Cada loco con su tema (1983)
L'arribada de la dècada dels vuitanta ens va mostrar un Serrat que elevava al seu màxim exponent el seu vessant com a lletrista costumista, el seu 17 treball d'estudi, aquest Cada loco con su tema és paradigmàtic d'aquest exercici de sublim poesia mundana. Segurament més optimista i vitalista que el seu predecessor, tot i que un esglaó per sota, Serrat va enregistrar el disc el maig de 1983 als estudis Eurosonic, de Madrid.
L'acompanyaven els seus col·laboradors habituals de l'època: Josep Maria Bardagí a la guitarra; Jordi Clua al contrabaix, Francesc Rabassa a la bateria i Ricard Miralles al piano i la direcció musical. Obra que destaca per una orquestració més subtil i senzilla que en títols anteriors, Cada loco con su tema té tres composicions bàsiques a qualsevol playlist de grans èxits de Joan Manuel Serrat: Algo personal, De vez en cuando la vida i, molt especialment, la peça que dóna nom al disc.
8. En transito (1981)
Títol més que descriptiu per al primer àlbum de la dècada dels vuitanta de Joan Manuel Serrat. Amb l'arribada de la democràcia molts dels cantautors dels seixanta i setanta van transitar de la cançó protesta cap a estampes més costumistes. Serrat, que mai havia estat una artista de clara implicació política en la seva obra, justament fa el camí a la inversa. Només així s'entén la visió àcida de la societat del moment com A quién corresponda, A usted, Las malas compañías.
Juntament amb aquestes, dos cançons que acabarien reivindicant-se icòniques en el cançoner del Noi del Poble Sec: Hoy puede ser un gran dia, composició lluminosa i optimista en mig d'un àlbum, de to més aviat pessimista, i Esos locos bajitos amb aquell mític vers de "niño deja ya de joder con la pelota, niño que eso no se dice, que eso no se hace, que eso no se toca".
7. 1978 (1978)
Joia oculta en la discografia de Jan Manuel Serrat, potser per haver estat publicat en un any, el 1978, en què la música començava a oblidar-se de les formes de la cançó d'autor per entregar-se a l'efervescència d'altres gèneres emergents, com el punk. Un treball, elaborat en col·laboració del 'mestre' Josep Maria Bardagí, que en les lletres incideix en el vessant més costumista del 'Nano', que malgrat tot, destaca per mèrits propis en el marcador final del llegat de Serrat.
En el seu repertori menció especial mereixen peces com Historia conocida, on Serrat musica un poema de José Agustín Goytisolo; Ciudadano, crònica de l'home gris de l'època; Tordos y caracoles, esput poètic contra les classes conservadores o Qué bonito es Badalona, oda a la ciutat del Pont del Petroli que acabaria versionant Manolo Escobar.
6. Joan Manuel Serrat (Com ho fa el vent) (1969)
Hi ha discos que els justifiquen una sola cançó. És el cas de Com ho fa el vent i Paraules d'amor, que bé podríem erigir en la resposta nostrada al Yesterday dels Beatles. Com ho fa el vent, però, no només és ressenyable per ocultar una de les millors cançons d'amor de tots els temps.
Tercer treball de llarg de Joan Manuel Serrat, Com ho fa el vent, disc que oficialment va ser publicat sota l'homònim títol de Joan Manuel Serrat, és el cim creatiu en la primera etapa de la carrera del cantautor del Poble Sec. Una obra en què, detall important en la seva trajectòria, col·labora per primera vegada amb Ricard Miralles, pianista que estaria al càrrec de la direcció musical d'alguns dels discos més aclamats de Serrat. Un àlbum empeltat d'efervescència juvenil. Vitalitat, llibertat i ganes de viure traduïdes en composicions imprescindibles com Com ho fa el vent, En qualsevol lloc, Marta, Camí avall o l'essencial Cançó de matinada.
5. Mi niñez (1970)
Joan Manuel Serrat torna de la seva primera gira per Amèrica del Sud amb un bon grapat de cançons noves que acabaran donant vida a un dels seus discos més excel·lents. Un àlbum que clausura la seva primera etapa col·laborativa amb el pianista i arranjador Ricard Miralles, amb qui tornaria a treballar anys després, novament amb resultats més que notables.
Mi niñez és un àlbum, en el seu conjunt, introspectiu i autobiogràfic (no mancat d'humor i fina ironia), on sobresurten peces com Cuando me vaya, Los debutantes, Amigo Mío o Fiesta. I al capdavant de totes elles, Señora, la seva particular carta d'amor a la seva (fictícia) sogra.
4. Para piel de manzana (1975)
El setembre de 1975 Joan Manuel Serrat es trobava a Mèxic. A Espanya el dictador agonitzava, però encara va tenir temps per signar les darreres sentències de mort a 11 militants del FRAP i ETA. A 6 d'ells se'ls va commutar la pena. Als 5 restants (tres membres del FRAP: Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz, i dos d’ETA: Jon Paredes Manot Txiki i Angel Otaegi Etxeberria) se'ls va executar. Des de Mèxic, Serrat va condemnar l'atrocitat del règim franquista, acte que el va dur a ser represaliat per les autoritats feixistes, obligant-lo a patir 11 mesos d'exili.
Va ser en aquell període que va aparèixer el seu disc, Para piel de manzana, un àlbum molt injustament oblidat per culpa de l'ostracisme de què va ser víctima, però que mereix ocupar un lloc d'honor en el seu decàleg fonogràfic. Peces com El carrusel del furo, La Casita Blanca o Malasangre, cançó sobre un gos que s'escapa del seu amo (no cal explicar la metàfora, oi?), així ho certifiquen. El 20 d'agost del 1976 Serrat va tornar a Catalunya. Sobre ell encara pesava un ordre d'aprehensió, però no va ser detingut a la seva arribada. "El meu retrobament amb Barcelona van ser uns concerts per diferents barris de la ciutat, acompanyats per Música Urbana", explicaria Serrat sobre una sèrie de sis concerts del 29 d’octubre al 18 de novembre, al Palau Blau-grana 2, el Cinema Favència de Nou Barris, el Cinema Teatre Navarra de Pubilla Casas, el Poliesportiu de Sant Andreu, el Club Esportiu Hispano Francès de la Vall d’Hebron i el Palau d’Esports de Montjuïc, que va oferir en suport a les causes veïnals de diferents barris de Barcelona i L'Hospitalet.
3. Ara que tinc 20 anys (1967)
L'obra fonogràfica de Joan Manuel Serrat es va iniciar l'any 1965 amb la publicació de l'EP Una guitarra, treball modulat per quatre composicions, l'homònima Una guitarra, i amb aquesta Ella em deixa, La mort de l'avi i El mocador. Mesos després apareixia Ara que tinc vint anys, un nou EP, aquesta vegada amb un repertori conformat per Ara que tinc vint anys, Quan arriba el fred, El drapaire i Sota un cirerer florit. Primeres incursions en el món discogràfic sota l'apadrinament del segell Edigsa, llar de la Nova Cançó, que Serrat ampliaria amb un senzill conformat per La tieta i Cançó de bressol.
Tot aquest mostrari iniciàtic del talent de Serrat acabaria recollit en el primer elapé del cantautor del Poble Sec, aquest Ara que tinc 20 anys. Mig segle després de la seva aparició, gràcies a cançons ja icòniques com les citades La tieta, Cançó de bressol o aquest cant a la vitalitat juvenil que és Ara que tinc vint anys, encara ressona com la banda sonora essencial d'un temps i un país.
2. Per al meu amic (1973)
Després de diversos treballs en castellà, l'any 1973 Joan Manuel Serrat retornava al català amb Per al meu amic, disc que culminava la que indubtablement és la millor època en termes de qualitat creativa en la trajectòria del Nano. Segona posició en aquest recorregut per la seva obra, que justifiquen peces com Helena, Menuda i La primera, triada corprenedora en què Serrat ens torna a mostrar la seva visió de l'amor.
Més enllà de l'amor, Per al meu amic -aquest amic a què va dedicat el disc (i la cançó homònima) és el cantautor valencià Marià Albero- un disc amb un sentit compromís ecologista. Consciència expressada a cançons com Els falziots, Caminant per l'herba o Pare, que anys més tard versionarien els emblemes del rock català, Sau.
1. Mediterráneo (1973)
L'any 2004, celebrant el seu 20 aniversari, la revista Rockdelux va elaborar una llista dels millors 100 discos espanyols del segle XX. Mediterráneo de Joan Manuel Serrat va ocupar el número 3, només superat per Veneno de Veneno i La leyenda del tiempo de Camarón. Podria haver estat el número 1 i ningú no s'hauria estranyat. Mediterráneo és una obra plusquamperfecta de principi a fi.
"Mediterráneo és un grapat de cançons que es van escriure entre agost i novembre de 1971 a Calella de Palafrugell (Girona), Fuenterrabía (Guipúscoa) i Cala d’Or (Mallorca). Sempre a la vora del mar", descobria el mateix Joan Manuel Serrat en el llibret de l'edició mexicana del seu disc més sublim. Un mar que representa la tranquil·litat i la llibertat que emanen l'essència de les millors cançons de Serrat. Una tranquil·litat i llibertat que aleshores, convertit en aquell símbol que mai no havia volgut ser, tant anhelava.
Méditerráneo és una obra magna que, de l'amor de Lucía al compromís i la consciència de Vencidos, cançons hereves de la chanson però amb cert aire del pop més delicat, tot embolcallat d'arranjaments orquestrals d'una preciositat gairebé feridora i una nostàlgia que més que fer mal recomforta, conté totes les virtuts de l'estil i personalitat del cantautor barceloní.