Aquest matí, a l’Arxiu Joan Maragall, s’ha presentat Prosa completa. El poeta de La vaca cega o L’oda a Espanya és també un autor prolífic de l'articulisme de l’època. Són 2.790 pàgines repartides en tres volums. Segons l’editor literari de Grup62, Jordi Cornudella: "Sense Maragall és molt difícil parlar d’un periodisme català". El pes i importància de l’obra periodística de Maragall és vigent perquè és el primer a crear un llenguatge emmirallant-se amb les revistes periodístiques italianes i franceses. També escriu en castellà, però ràpidament troba un to, en català, per fer periodisme en la seva llengua.
El pes i importància de l’obra periodística de Maragall és vigent perquè és el primer a crear un llenguatge emmirallant-se amb les revistes periodístiques italianes i franceses
Un autor prolífic de gran interès en la transformació del país
Maragall viu les grans transformacions del final del segle XIX i l’inici del XX: la Setmana Tràgica, el naixement i evolució d’un catalanisme polític... Els editors filològics Ignasi Moreta i Lluís Quintana afirmen que "Maragall fluctua entre els corrents de pensament de l’època: no podem dir que era un federalista convençut ni un independentista ferm". És a dir, viu en la permanent tensió entre els drets dels pobles ibèrics de governar-se a si mateixos. "Es distancia d’una primera generació de catalanistes com Itxart i Cerdà i es reivindica com la generació que portarà a la pràctica un catalanisme polític que amenaçarà la política espanyola, cosa que haurem d’esperar anys perquè sigui així". Segons Moreta "Maragall discuteix els temes que encara estem discutint avui: Catalunya té dret a exercir les seves competències no per delegació d'un estat que es descentralitza sinó en virtut d'uns drets històrics". Per a Maragall Catalunya és una entitat política, sigui quina sigui la formulació, federalista o independentista. És important destacar que els primers anys dels mil nou-cents és el moment que les teories de l’idealisme alemany arriben a la península per Catalunya: Wagner una noció no només estètica, també política de l’organització federal de l’Alemanya de l’època, ressona en la necessitat de Maragall d’anar a cercar en els clàssics germànics (Novalis i Goethe) models d’intel·lectuals. Segons Lluís Quintana, Maragall no se n’acaba de sortir del tot. Però, en canvi, Maragall és dels primers a parlar de Nietzsche i Ibsen a Catalunya. I segons els editors, la poesia de Maragall és també el nexe les noves fórmules literàries que estan renovant Europa. Lluis Quintana diu que "Maragall fa el canvi poètic per discutir amb Europa: vol fugir del parnassianisme. Buscar una poesia molt més intimista".
El periodisme de Maragall no és el de Josep Maria de Sagarra ni el de Pla, no es farà viatjant per Europa. Maragall, sedentari, no surt de Barcelona. Per això, el seu gran gènere no és la crònica sinó l'article d'opinió
En la presentació d’avui a la premsa s’ha posat accent en la importància de Maragall com el creador d’una llengua per al periodisme. Però, quins referents podia tenir Maragall? Quintana condensa que "només podia llegir autors com Emili Vilanova, d’un costumisme interessant, però que no permetia parlar de la construcció de la Sagrada Família ni de la crisi de Cuba". És interessant el que diu Ignasi Moreta: "El periodisme de Maragall no és el de Josep Maria de Sagarra ni el de Pla, no es farà viatjant per Europa. Maragall, sedentari, no surt de Barcelona. Per això, el seu gran gènere no és la crònica sinó l'article d'opinió". No hem de llegir Maragall com algú que defensa uns interessos de classe, "amb els textos sobre la Setmana Tràgica és molt clar i no agrada als sectors catòlics del moment". Joan Lluís Marfany, diu Ignasi Moreta, se’n riu de Maragall perquè està fent cròniques de la Fira de Chicago des de Barcelona: "Arriba a fer-ne fins a quatre entregues, a partir de textos que llegia en altres revistes internacionals».
El Maragall que ara es presenta és una oportunitat per descobrir un autor prolífic i de gran interès en la transformació del nostre país
Per llegir els textos de Maragall el lector català no ho tenia fàcil. La viuda de Maragall, poc després de la mort de l'escriptor, va publicar una edició, en 11 volums, prefabriana i en la qual falten moltes coses. Entre els anys 1929 i 1936, els fills fan una edició magnífica però en 25 volums. Posteriorment, es distribueixen les edicions que l’editorial Selecta va publicar, però que es fan molt difícil de llegir. Pels editors, l’edició definitiva és la que es presenta avui, però encara hi ha moltes incògnites: "El Maragall periodista necessita moltes investigacions acadèmiques". Segons Moreta, s’han incorporat textos inèdits, que corresponen a textos periòdics anònims: cròniques de tota mena. Textos que sabem del cert que va escriure ell perquè en la correspondència així ho indica, però "que poden representar un 1% o un 99% dels textos sense signar que va arribar a publicar". El Maragall que ara es presenta és una oportunitat per als lectors catalans que podran descobrir un autor prolífic i de gran interès en la transformació del nostre país.