Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'ElNacional.cat, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.
La sèrie s'inicia, justament, el dia de Sant Jordi, Diada del Llibre que enguany viurem en confinament, amb el poeta i arquitecte Joan Margarit (Sanaüja, 1938) que just avui havia de rebre el Premi Cervantes i que ens ha cedit una de les seves darreres creacions en exclusiva.
ES FA DE DIA
Darrere l’horitzó sorgeix la llum d’hivern.
Negres branques de l’àlber. El sol rosat i fred
ha il·luminat el mur de pedra de la casa
amb la seva llunyana veritat.
És una hora innocent i alhora perillosa:
degué ser-ho també pels que encenien foc
a dins les coves amb olor de fum,
excrements i animals esquarterats,
i pels primers que van poder escoltar
alguns hexàmetres de l’Odissea.
Aquesta hora m’imposa com antany,
quan aprenia a construir-ho tot.
Ja sóc un vell que oblido.
La meva última eina és l’oblit.
I el respecte per coses com l’albada.