Joan Miquel Capell (Barcelona, 1960) va ser mosso d’esquadra durant 32 anys. Va començar al cos com a agent i va sortir-ne com a comissari. De fet, va ser el responsable del desplegament dels Mossos per la ciutat de Barcelona en substitució de la policia espanyola. Ara continua treballant dins l’àmbit de la seguretat i ha publicat un llibre, Wad-Ras (edicions La Magrana), en què explica un cas que va investigar quan era al cos. Aquesta novel·la negra ha merescut el IX Premi Crims de Tinta que atorga La Magrana / RBA.

Fins a quin punt el protagonista és vostè?
El protagonista té molt de mi; la seva història familiar té molts punts de contacte amb la meva. La novel·la en bona part té un fons autobiogràfic. Però prefereixo que el lector triï què és veritat i què és mentida. Bona part de la novel·la és certa, però la història està novel·lada.

Per què novel·lar un cas real?
Vull explicar emocions que no podria explicar en un article tècnic. Em prenc llicències literàries que em permeten explicar sensacions i sentiments. Les emocions i sensacions del protagonista són, també, les emocions de qui les escriu.

I fins a quin punt Wad-Ras és la història d’un cas real?
El nucli central de la novel·la és un cas real: la mort d’una dona a la presó de dones al setembre de 1991 a Barcelona. Jo vaig ser a Wad-Ras en aquell moment i vaig participar en la investigació.

Vull explicar un moment concret de la història dels Mossos

Però la novel·la és més que la història d’un crim.
Jo tinc la intenció a la meva novel·la d’explicar un moment concret de la història dels Mossos. I la investigació de Wad-Ras no va ser una investigació com la que farien els Mossos avui, que tenen una unitat d’homicidis, que es dedica només a això. En aquell moment havíem de fer una investigació, però alhora protegir el Palau de la Generalitat, cobrir la Fira del Teatre de Tàrrega... I això a la novel·la es veu. A més del crim en concret, al llibre es veu com es desenvolupa una policia nova per al país.

Quina era la situació dels Mossos, el 1991?
Els Mossos el 1991 vigilaven els edificis de la Generalitat: el Palau, el Parlament... Com es diu en argot, “vigilàvem pedres”. I després custodiàvem algunes instal·lacions de la Generalitat, com unitats mòbils de TV3 o els Ferrocarrils Catalans; alhora fèiem els serveis d’escorta del Govern de la Generalitat; teníem una unitat de menors, pionera a l’Estat espanyol; i es va crear un Grup Especial d’Intervenció (GEI)...  Des del punt de vista de la investigació criminal, només ens dedicàvem a qüestions de menors, de joc il·legal, de frau a la Seguretat Social... Només érem 900 mossos, faltava gent per fer les funcions...

El Ministeri deia que els Mossos només podien ser col·laboradors de la Policia

Feien de policia judicial?
Aquesta possibilitat era molt discutida pel Ministeri de l’Interior. Es deia que només podíem ser col·laboradors de la Policia i de la Guàrdia Civil. L'any 1991 el context competencial dels Mossos era escàs.

És cert que alguns caps del cos procedien de l’exèrcit o de l’armada espanyola?
Era obligatori. L’Estatut de 1979, a l’article 13, exigia que els comandaments dels Mossos procedissin de les Forces Armades...

És cert que els Mossos es formaven fora perquè ni la Policia ni la Guàrdia Civil volien formar-los?
Era una qüestió més política que tècnica. Sorgia més del Ministeri de l’Interior i del govern civil que de la Policia i la Guàrdia Civil. A l’època vam tenir moltes dificultats per convocar la Junta de Seguretat de Catalunya, i per això no es podia avançar en qüestions com el finançament, l’armament, la munició... El Ministeri d’Interior no posava les coses gens fàcils. I fins al 1993 no van acceptar que els Mossos poguessin formar-se a les acadèmies de la Guàrdia Civil i la Policia. Abans d’això la Generalitat ens va enviar, a uns quants, a formar-nos a fora. Jo vaig tenir la sort de poder fer una estada als Estats Units, i de conèixer alguns policies de la DEA, de l’FBI.... Vam portar idees de l’estranger, com la primera fitxa d’identificació de persones dels Mossos, que s’inspirava en la de l’FBI.

Els Mossos són el cos civil policial més antic d’Europa

Hi havia complex d’inferioritat envers altres cossos policials?
Els Mossos faran, l’any que ve, 300 anys. Són el cos civil policial més antic d’Europa. Però hem viscut amb un cert complex d’inferioritat. Es deia que érem una policia amb poques competències, que no podíem ser policia integral... I això quan vam ser la policia més antiga... No sembla que hi hagi tradició policial a aquest país: hem fet famosos els bandolers, però no coneixem grans noms dels Mossos d’Esquadra...

Com va ser que va fer-se mosso d’esquadra?
Jo em vaig fer mosso quan vaig acabar el servei militar. No tenia feina, vaig veure que hi havia una convocatòria per a 280 places i vaig presentar-me. Aleshores feia de taxista i el 1983 vaig entrar a l’acadèmia del carrer Pearson. Vaig ser un dels 263 membres de la primera promoció convocada per la Generalitat.

Quina era la situació de la seguretat, a Barcelona, el 1991?
El 1991 la ciutat de Barcelona tenia un gran problema pel tràfic d’heroïna i per les morts per sobredosi... Es vivien amb una certa quotidianitat les morts per sobredosi. A més, vivíem amb perplexitat l’aparició de la sida... L’heroïna la porten cap aquí grups organitzats de delinqüents, com es reflecteix a la novel·la.

Vivim en un lloc privilegiat, segur i atractiu per a tothom: i això implica els bons i els dolents

En aquell moment operaven moltes màfies internacionals a Catalunya?
Catalunya històricament ha estat un territori de pas, entre Europa i Àfrica, entre Europa i els Estats Units... Aquí es viu molt bé... Vivim en un lloc privilegiat, segur i atractiu per a tothom: i això implica els bons i els dolents. No és casual que tinguem 14.000.000 de turistes... Aquí hi volen venir, també, els mafiosos i els delinqüents. I el nostre sistema jurídic també és atractiu per als delinqüents, comparat amb els del Nord de l’Àfrica, per exemple.

Wad-Ras també fa referència a la presència d’opositors sirians a Catalunya.
La novel·la deixa veure com van ser les relacions amb la dictadura síria... Espanya ha estat terra de refugi per a gent que va fer grans animalades al seu país d’origen, com el germà d’Al-Assad, que és ara a Marbella. Els problemes que hi ha avui són conseqüència del que vam fer als noranta. En aquell moment no podíem veure que Al-Assad podria bombardejar la seva població: es veia la dictadura a Síria, però no podíem imaginar-nos aquesta barbàrie, amb bombardejos a població civil, amb dos milions d’exiliats, amb famílies destrossades... Era impossible de preveure tot això...

La seva novel·la retrata amb duresa la situació de l’antiga presó de dones de Wad-Ras. No sembla molt optimista respecte al sistema penitenciari...
En aquell moment, el 1991, quan els jutges enviaven algú a la presó, eren conscients que a la presó hi havia problemes greus de malalties. Hi havia molts toxicòmans als centres, i hi havia molt poques polítiques adreçades a resoldre els seus problemes de salut. Ara, 25 anys després, amb totes les polítiques que s’han fet, s’ha canviat en gran part la imatge que tens quan entres a una presó. El nou centre de Lledoners no té res a veure amb la Model. Les possibilitats de resocialitzar o reeducar són completament diferents de les que hi havia el 1991. Aleshores no era optimista; avui això ha canviat gràcies a la implicació dels poders públics.

S’han superat la desconfiança i prejudicis del Ministeri cap als Mossos?
Ha anat a èpoques. Depèn molt de les persones i de moments històrics. Hi ha èpoques en què els recels s’han fet més grans i altres que s’han fet més petits. A partir del 1993, quan hi ha el desplegament de substitució, en què els Mossos ocupen el lloc de la Policia Nacional, les circumstàncies canvien radicalment. Però puntualment poden aparèixer persones a un i altre costat que dificulten l’entesa entre professionals.

La policia passa per un moment difícil per les circumstàncies que s’han donat darrerament

En quin moment som ara?
Som en un moment difícil. La policia ha de treballar des del punt de vista de la confiança, tant entre les diferents institucions com amb la ciutadania. És un moment difícil per les circumstàncies que s’han donat darrerament. Els professionals, en el seu dia a dia, van recuperant el seu clima de confiança entre uns i altres... Algun pot tenir dubtes, però quan els mossos treballen dia a dia els dubtes se’n van... Però el pitjor que pot passar a una societat és que els ciutadans, els jutges o els fiscals desconfiïn dels seus policies, de la gent que té dipositada la funció de garantir la seguretat ciutadana.

Però estem en una situació en què la ciutadania desconfia de la justícia, de la que depenen els Mossos...
Els Mossos tenen dos barrets: un com a policia governativa, que depèn del govern, i un altre com a policia judicial, que ha de complir i executar ordres de policies i fiscals. Aquest és el sistema pel que hem optat. Això a vegades pot semblar contradictori quan uns i altres donen ordres contradictòries. Però al final als comandaments dels Mossos, i els mossos i les mosses, acompleixen ordres d’uns i altres, i això és el que els demana la ciutadania. Executen el que els demanen els governs (local, autonòmic i central) i executen també el que els diu el jutge. El que no fa el mosso i la mossa és inventar-se els criteris, tot i que alguns s’ho creuen.

A la novel·la explica que una de les amenaces que combatien els Mossos, el 1991, eren els grups independentistes. Pensava que algun dia aquests grups podrien arribar a estar al govern de la Generalitat?
El 1991 el que estava passant és que hi havia accions més o menys violentes de grups independentistes catalans i bascos. Es va dur a terme una gran operació contra Terra Lliure, però no podíem pensar cap on podien evolucionar les coses. En aquell temps es veia difícil que ETA lliurés les armes, tot i que es pensava que algun dia s’acabaria la lluita armada al país Basc i a Irlanda.

Vostè continua essent expert en seguretat: quines són les màximes amenaces, ara per ara, a la nostra seguretat?
Jo crec que són el crim organitzat, el terrorisme i les conseqüències del pensament radicalitzat d’un i altre costat. No em refereixo només al terrorisme gihadista, sinó també al de la ultradreta i la islamofòbia. És una amenaça molt greu. Tenim la gran sort que Catalunya és un país molt segur i disposa d’un aparell de seguretat molt potent. Però tenim assignatures pendents: la violència de gènere, la violència a la llar, els furts...

Si no ens hi impliquem tots, no millorarem les cotes de seguretat

Catalunya té suficients mitjans per combatre les amenaces que venen?
Sí, però caldria millor coordinació entre tots els mitjans i la coparticipació de tota la ciutadania en la tasca de millorar la seguretat. És la feina principal de les policies, però ha d’implicar tothom... Si no ens hi impliquem tots, no millorarem les cotes de seguretat.

Quina relació té amb la novel·la negra?
En llegeixo molta, sobretot allò que em recomana Paco Camarasa. El meu referent, l’autor en català que m’ha inspirat, és Andreu Martín, però també m’ha influït Vázquez Montalbán i el seu Carvalho... També en González Ledesma, Carlos Zanón, els suecs, els americans... La novel·la negra t’explica com funciona la societat i com funciona la policia.

La novel·la negra, ha tingut relació amb la seva tasca de policia?
El 1999 vam crear al cos de Mossos un club de lectura, que dirigia, i dirigeix, Paco Camarasa. La idea era llegir llibres que ens expliquessin com funcionaven altres cossos policials: a l’Iran, a Mongòlia, al Pakistan.... Quan apareix alguna novel·la en què l’investigador és d’una cultura desconeguda, ens el llegim. La novel·la negra ens ensenya altres formes d’actuar. Però també hem passat pels clàssics del gènere...