En un món dominat pel soroll i el vòmit visceral sense reflexió prèvia, Joan Miquel Oliver és l'excepció que confirma la regla. La seva veu és subtil i pausada; el seu to, del qui no vol destacar per sobre dels altres. Com els bons pensadors, parla només quan creu que té alguna cosa interessant per dir. I és la paradoxa vivent del que se suposa que és un líder de banda: sobta que el compositor i lletrista d'Antònia Font, un dels grups més venerats de les últimes dècades a casa nostra, possiblement és el que passa més desapercebut damunt l'escenari. Fa pocs dies que la formació mallorquina va anunciar que faria una gira de concerts per sales petites després d'haver tornat als escenaris fa poc més d'un any, una notícia que coincideix amb la publicació d'Electronic Devices, el setè àlbum en solitari d'Oliver i un espai on experimenta amb sons electrònics sense perdre la seva essència particular. Des de l'habitació de l'hotel on s'allotja per fer la promo, i acompanyat de l'artista Stefania Lusini —qui li fa les veus en un parell de cançons del disc—, filosofem una estona sobre la vida, la seva banda, la lluita de classes, les xarxes socials o l'estat de la llengua catalana. Una conversa per consumir a poc a poc, sense pressa, i per intentar rumiar una mica.
Antònia Font és un èxit inclús per a persones que abans no us escoltaven. Us esperàveu que tornés amb tanta força?
Jo m'ho imaginava, però no m'ho esperava. Sí que sabíem que hi hauria gent, però no estàvem segurs que n'hi hagués tanta. El que sí que m'ha sorprès moltíssim, i que a tots ens ha pillat molt per sorpresa, ha estat la velocitat en què s'han venut les entrades dels concerts de teatre que s'han anunciat. Aquests dos dies de Palma, en un quart d'hora, estaven ja pràcticament plens.
Tot i això, heu dit que no hi haurà nou disc. Quant fa que podeu triar dir que no?
Tots els discs els hem fet quan els hem volgut fer, i quan no els hem volgut fer, no els hem fet. És igual que siguis Antònia Font. Ningú ve darrere a dir-te: feu un disc.
No us heu sentit mai pressionats?
No. És que si no és Antònia Font, n’hi ha un altre. De grups que tenen èxit a part d'Antònia Font, n'hi ha. No som únics. Els promotors de concerts, els oficials de management o les discogràfiques tenen material de sobres per publicar. I encara menys fent discos, perquè ara n'has de vendre molts, molts, molts per guanyar diners. Una de les coses que tothom em demana sempre, que m'han fet moltes ofertes, és per fer un llibre amb les lletres d'Antònia Font. I jo dic: "Uf, però si són als discos". A part que estan pensades per ser cantades i per anar amb aquella música.
No hi trobes el sentit?
No. Imagina't, és com publicar discos d'Antònia Font amb el canal de la veu en mute. No m'interessa això.
La gent no té una necessitat de sentir cançons noves d'Antònia Font
Potser és que la indústria es vol aprofitar d’una cosa que funciona per capitalitzar-ho tot.
No es guanyen diners. Antònia Font som un grup normal i corrent. A nivell de venda, d'escoltes a plataformes... hi ha molts grups així, no? No tenim un superfiló.
Normal i corrent... parlem-ne.
Tu dius que som un referent, però això ja està fet. Saps? La gent no té una necessitat de sentir cançons noves d'Antònia Font. Un minut estroboscòpica o Amants perfectes són cançons que han agradat molt, que es toquen als concerts i que tothom les canta igual que les antigues. Però no hi ha una supernecessitat de material nou. Jo no ho percep, saps?
Per què fer ara una gira per sales petites?
Perquè se'ns va fer molt curt. Això ha estat curtíssim. Jo tenc la sensació d'haver fet quatre bolos solts, grossos, però que han estat molt puntuals. Em fa ganes, una altra vegada, de tenir una mica de rutina amb Antònia Font, que és una de les coses que ens feia por com a grup. A mi no, però a altres membres sí. És molt compromès que de cop es faci una gira, sobretot per temes de dates i tot això. El bateria d'Antònia Font és capità de barco i du catamarans. Té el seu calendari. (Riures).
Com ha sigut tocar en grans formats?
Tot és diferent. És tocar com si estiguessis dins d'una catedral. El públic se sent moltíssim, quan es foten a cridar 15.000 persones, et puc assegurar que se senten.
Els grans formats prostitueixen el gaudi de la música?
Cada cosa té el seu què. El darrer concert que vam fer a Girona la setmana passada era a un pavelló. Segurament no era el millor so possible, però les emocions que es creen allà dins, d'aquella massa de gent, 6.500 persones, que quasi no hi cabien, absolutament entregades durant més de dues hores... això és una experiència antropològica, humana, emocional, social, generacional, que no la pots viure en un teatre de 500 persones. És una altra dimensió. Clar, quan hi ha tanta gent, és difícil que tothom ho senti bé.
I això no és contraproduent?
Objectivament, purament, el que és en la puresa del so, clar que va en detriment. Però com quan penses de manera olímpica per l’altra banda. És una experiència que s'ha de viure.
A què sona el teu nou dic?
No en tenc ni idea, al que m'ha sortit. No tenia una intenció de poder sonar de manera determinada.
Sona diferent de la teva música anterior.
Sí, però tampoc ho consider un risc. És simplement per variar, per no avorrir-me, per intentar dir coses diferents.
Hi ha cançons, almenys jo les he interpretat així, bastant costumistes, i algunes que fan alguna crítica. Hi ha denúncia social en les teves lletres?
Com, en quina cançó?
Robot Mayordomo, per exemple, m'ha sonat a crítica del temps i a la voràgine en què vivim constantment: la robòtica constant aplicada als sentiments i la consciència de classe.
El tema del robot jo l'identific amb el tema social i de les classes socials. I això al videoclip es veu molt bé. Hi ha dos senyors, i hi ha els criats —que som el Robot Mayordomo i jo, que soc el músic contractat per amenitzar la festa—, i els convidats. Hi ha aquesta diferència d'igualtat entre les capes socials, que és una cosa que sempre m'ha molestat moltíssim, que hi hagi senyors que estan per amunt i criats que estan per sota. Això no ho puc suportar.
No puc suportar que hi hagi senyors que estan per amunt i criats que estan per sota
Ets de classe treballadora?
El meu pare era electricista i la meva mare, costurera. Jo m'he espavilat sol i a mi ningú m'ha comprat una guitarra.
Hi ha sempre aquesta aura que envolta la figura de l'artista, com si fóssiu éssers superiors allunyats de la realitat.
T'he de dir que si algú em considera un ésser diví i superior, ja em va bé (riures). No sé en quin punt és així i si hi ha algú que ho senti així, però no és una cosa desagradable (riures). No tinc cap consciència del jo, en absolut. Jo vaig a tocar i no em sent especial. Jo vinc d'una família de músics d'hotel. I mon pare em va dir: per tot on vagis, procura quedar bé. I jo procur quedar bé quan vaig a l'Oncle Jack de l'Hospitalet i hi ha 25 persones i quan vaig al Palau Sant Jordi. I sé que el que faig és entretenir, i prou. No em guany la vida perquè tingui unes altres habilitats que pot ser que tengui; em guany la vida perquè la gent s'ho passa bé i es diverteixen perquè tu procures que es diverteixin. És per això que et guanyes la vida, no perquè siguis especial.
A la cançó 50 euros experimentes amb un àudio de WhatsApp. La Rosalía va fer-ho i recentment també la Maria Hein. Què tenen els àudios de WhatsApp que atrauen l'artista?
Un tall de WhatsApp és com una espècie de microbi. Com una espècie de bacteri i d'organisme ultrainfectat d'humanitat. És com si agafes un microscopi i hi trobes milers d'organismes d'una riquesa increïble. El tall de Whatsapp és això.
Amb un àudio de Whatsapp desxifres la persona que el fa?
Entre moltes altres coses. Al final és un disc que només pretén que hi hagi coses que generin interès. Interès musical, estètic, poètic, interpretatiu, humà o emocional, que tot el que hi ha allà t'interessi i ho escoltis. De cop, un amic m'envia un tall d'àudio que està carregat d'interès, que és un tall d'àudio que tots els meus amics l'havien sentit abans de fer el disc, perquè és boníssim. I vaig pensar: "Hòstia, què puc fer-ne?". També et diré una cosa, i és que de cop et penses que estàs amb gent i estàs sol. L'únic que fas és mirar Instagram, contestar missatges, i en realitat no estàs amb gent.
Tu ets de fer àudios llargs?
No. A mi em costa parlar. Tenc una veu que perquè se'm senti sempre he hagut de fer un petit esforç. I normalment estic callat.
Quina és la teva relació amb les xarxes socials?
Com a generador de continguts he de dir que he creat aquesta espècie de xarxa social. Molta gent m'escriu i jo procur contestar missatges, i tinc una relació amb la gent que hi ha ficada al meu Instagram. És molt guapo això. Hi ha molta gent que té la sensació que només per haver escoltat els meus discos ja em coneixen. Té sentit. I jo, a aquesta gent, en part també la conec només per xerrar per Instagram. Però a nivell de consum és horrorós. Et poses a mirar xorrades i és superaddictiu. Perds molt de temps. I sobretot et canses, et fatigues, i jo crec molt en la imaginació i la creativitat, i això te la treu tota.
Creus que són excloents les noves tecnologies de la cultura, sobretot per a les noves generacions?
Jo el que conec de les generacions actuals i joves són els meus fills. El meu fill gran, que ja té 20 anys, té el mòbil al costat i, quan pita, no el mira. Jo, si no el vull mirar, l'he de tenir silenciat. I el meu fill petit té 12 anys, ha començat l'institut, i ens ha dit que vol tornar caminant amb els seus amics fins a casa. Sa mare vol que tingui mòbil i ell no en vol.
Deixa'm dir-te que són excepcions.
Sí? (riures)
Cada cop hi ha més por al silenci i no ens escoltem, i la societat ens colla perquè estiguem constantment estimulats i consumint.
Això em molesta molt. A mi m'agrada pensar. I quan algú parla, no em deixa pensar. Hi ha gent que parla sola i que pensa en veu alta. Tio, si tu penses en veu alta, els altres no poden pensar en les seves coses. Calla un poc. A la ràdio està superprohibit quedar-se callat, i a vegades l'he d’apagar perquè em posa nerviós; jo quan vaig a fer una entrevista de ràdio, m'ho prenc amb calma i veig que es posen nerviosos. Quan xerres i algú t'interromp —hi ha artistes o periodistes molt famosos i cotitzats, i no diré noms, que ho fan— fa molta ràbia. I he arribat a la conclusió que em fa ràbia perquè me'n vaig a fer proves de so, estic tocant sa guitarra, i de cop un altre músic del grup es posa a tocar. I es crea una cacofonia brutal. Hi ha músics que això no els molesta, però a mi em molesta moltíssim. I amb el parlar, crec que em passa el mateix. Tenc una amiga alemanya que em va explicar que en alemany el verb és al final de la frase, i això ho utilitzen per escoltar-se més, perquè fins que no diuen el verb, no s'entén res del que diuen.
Un tall de WhatsApp és com una espècie de microbi, com una espècie d'organisme ultrainfectat d'humanitat
Ets el mateix amb Antònia Font que tocant en solitari?
No, perquè les feines que faig són completament diferents. Estar al costat tocant la guitarra no té res a veure amb estar cantant al mig. Són dos oficis completament diferents i em sent completament diferent. Amb Antònia Font, si em pos malalt o perd l'avió, no se n’adonarà ningú.
Ets un cas de líder bastant paradoxal.
El Pau Debon [cantant del grup] m'ha explicat que algú li va anar i li va dir: "Tu ets en Joan Miquel Oliver?". I en Pau m'ho contava així. I li dic: "La pròxima vegada que et diguin això, has de dir: 'És impossible que algú capaç d'haver escrit 400 cançons coincidesqui que tengui una veu superdotada com la meva'" (riures).
Canvio de tema. Com és viure amb Vox en el Parlament del lloc on vius?
No he notat res de moment perquè no he anat al metge. Ara m'he canviat de consulta, vaig a Palma. Em van deixar triar metge i vaig demanar un metge que entengui el català. Tota la resta és qüestió de sort.
Com està la situació del català a les Balears?
El català és una cosa que està desapareixent. A tot el món. Cada vegada hi ha menys catalans i hi haurà un moment que no n'hi haurà. I si a sobre tens 150 individus cabrons que t'odien a mort i que et volen exterminar, i que inverteixen diners, recursos i diners en exterminar-te, això no fa més que accelerar el procés.
Vull ser com Lou Reed i escriure com em rota
Hi ha sentiment de comunitat lingüística allà?
Sí. Això és una cosa que ens l'hem reservat sempre molt els mallorquins, però a Mallorca no se li diu català i castellà; se li diu mallorquí i foraster, aquest últim com a sinònim de castellà. La llengua de Mallorca, el mallorquí —que és el català— o la llengua de fora, que és el foraster. I no es diu amb un to despectiu. Què passa? Que avui en dia ja pràcticament només sents parlar foraster.
Antònia Font us heu sentit expropiats pel Principat?
No. Jo em consider català, i ja està. Quina diferència hi ha entre un català i un castellà? Duc les mateixes sabates, els mateixos pantalons i la mateixa camisa. Som iguals. L'únic que et diferencia entre dues persones és l'idioma. Abans hi havia una cultura completa, gastronomia, agricultura, hi havia de tot, però tot això s’ha anat uniformitzant i l'únic que t'identifica com a membre d'una tribu és el teu idioma. El meu idioma és el mateix que es parla aquí i jo em consider d'aquesta tribu. I no especialment, perquè jo no tenc la necessitat de formar part d'un país. No la tenc. No soc un patriota de mena, són coses que no m'interessen. Però si em fas dir amb què t'identifiques a nivell cultural i històric, és amb Catalunya.
Creuries en la fórmula dels Països Catalans?
Té sentit. Clar que té sentit: és la comunitat de catalanoparlants. Euskal Herria significa "país de la llengua basca": no vol dir res més que el lloc on es parla basc. No és una frontera física o una comunitat autònoma, és allà on hi ha gent que parla basc. Doncs això té molt de sentit: allà on es parla català és el país català.
I amb tota aquesta situació de la llengua, t'ha suposat un hàndicap utilitzar trossos de cançons en castellà?
No. En absolut. Ho dius a nivell del públic?
Ho dic perquè hi ha gent purista que pot dir-ne alguna cosa.
Bé, sí. Jo tenc tot un arsenal, tot un escamot —a qui jo li dic la policia lingüística— de gent que ha estat tota la vida dins d'un departament i no ha sortit mai al carrer. En Bob Dylan escriu com li dona la puta gana, ell es va inventar un idioma. Els anglesos no tenen una gramàtica. No hi ha ni una Real Academia Española ni un Institut d'Estudis Catalans, ells fan el que volen. I jo vull ser així també. Jo vull ser com Lou Reed i escriure com em rota. I s'ha acabat. És que ho trob absolutament ridícul, espantós i depriment.
Jo em consider català; el meu idioma és el mateix que es parla aquí i em consider d'aquesta tribu
Es busca el vessant pedagògic en l'artista.
Jo estic molt convençut de com escric. Tenc el meu criteri lingüístic, i quan escric un llibre sempre tenc superclar quin és el meu registre. M'ha costat molt arribar-hi i aprendre a fer-ho bé, però el tinc claríssim. L’Enric Casasses no diu res, diu re; doncs escriu re. Sí que hi ha coses que em fan molta ràbia: el ser i estar, que la gent ho confongui, perquè hi ha expressions que estan molt arrelades dins la manera de pensar. Un idioma està enganxat amb la seva idea. Hi ha una manera de ser, una manera de comunicar-se i una manera d'entendre el món. I amb això sí que soc molt escrupolós, em fa molta ràbia quan hi ha faltes d'aquesta casta. Però a nivell d'inventar-me paraules...
Se't gira feina. Seguiràs creant?
Quan era més jove sempre estava amb un quadern. Ara ja pas. Estic cansat. Escriure t'absorbeix. Quan estic en mode escriure, m'abstrec. La meva parella em diu: et posaré un cartell de no molestar perquè te’l vagis girant. Quan estic escrivint em puc tirar una setmana sense xerrar amb ningú. A la meva família sempre els he dit: vosaltres em veieu i em podeu tocar, però jo no soc aquí. Per això em vaig separar, perquè això no ho aguanta ningú (riures).