Del dinamisme neix l’emblema de les escales de Joan Miró, escales de la fugida i de la inquietud a la manera de Marcel Duchamp, escales d’una impossible ascensió al paisatge estel·lar. L’escala del passatge del Crèdit, núm. 4 on va néixer l’artista ens convoca per entendre les noves formes de la pintura contemporània que fan de l’escala un signe ple de sentit. Són les típiques escales burgeses de finals del segle XIX, les de la ciutat metropolitana que Walter Benjamin estudià al seu llibre dels Passatges a propòsit de les passeres de París. Abans d’esdevenir el pintor de les constel·lacions, feliç pastoret de les formes còsmiques en les darreres etapes de la seva producció, Joan Miró pinta les escales de l’evasió com una manera de proclamar el seu rebuig al drama de la guerra civil, els conflictes obrers i l’enorme carnatge de les guerres mundials.
L’escala és una bandera de dissidència. Gos bordant a la lluna, (1926, Fundació Joan Miró, Barcelona) o L’escala de l’evasió (1939, Chicago, col·lecció privada) són proclames pacifistes contra les formes industrials de la violència. Els objectes es deformen quan són observats, quan el pinzell de l’artista vol desentranyar la vertadera identitat del que són les coses. No som lluny de les inquietants escales que poblen alguns dels poemes del seu amic J.V. Foix, de la irònica prevenció sobre el propi domicili —el poeta advertia a les visites: “carrer de Setantí, 5 (ara 9), 3r 2a. 64 graons!— o de l’evocació desconsolada a la mort de Gabriel Ferrater de Tots hi serem al port amb la desconeguda, escrit sobre el darrer graó de l’escala de la casa del Port de la Selva. Joan Brossa, que portava les sabatilles a retaló, ensopega i es mata quan cau per les escales, pel territori de la contingència. Pere Miquel Carbonell, el gran escriptor de Barcelona, també va morir quan relliscà a l’escala, anava a menjar a la cuina i s’hi va quedar. Era l’any 1517.
A l’autoretrat de 1937 Miró es presenta deformat, indicant els monstres que amaguen l’aspecte habitual dels éssers vius. L’escala solitària de les seves pintures simbolitza l’esforç per sortir del fangar i del món gris ofegat pel tedi i la indiferència. El desig d’evasió és tan fort que només la pujada a l’escala li permet de retrobar-se amb la nit estelada, amb la callada música dels cossos celestes que conjuren l’instint de la mort, el torbament per l’esfondrament de tot un món que era el seu. L’arquitectura de la grisa Barcelona de la postguerra, mancada, en general, de la protecció estimulant de la creativitat i de la bellesa, reflecteix l’angoixa existencial de la ciutat, un cop més atrapada per unes muralles, en aquell cas tan invisibles com fermes.