Barcelona, 10 de maig de 1840. Fa 183 anys. Joan Muns, obrer de la indústria tèxtil catalana, fundava la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona, que en alguns documents apareix, també, com a Associació de Teixidors de Cotó, i que va ser el primer sindicat obrer i la primera societat mutualista obrera de la història peninsular. Joan Muns va crear i va desenvolupar una caixa de cotitzacions (de resistència, en la terminologia obrerista) que havia de cobrir les contingències per desocupació, malaltia, accident, invalidesa, viudetat, orfandat i mort. Un projecte pioner i revolucionari de garanties socials que s’avançaria quasi un segle a l’actual sistema públic de cotitzacions i prestacions.
Qui era Joan Muns?
Tenim molt poques notícies del passat de Joan Muns, entenent com a tal la seva trajectòria vital abans de la creació de la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona. Només sabem que va néixer a Vic cap al 1819, en una família de condició humil, i que cap al 1833, amb tan sols catorze anys i coincidint amb l’esclat de la primera guerra Carlina, va seguir el camí de l’emigració que, en aquell moment, ja feien milers de cabalers catalans. Per la naturalesa del seu projecte, podem intuir, sense por a equivocar-nos que a la capital catalana, Joan Muns es va revelar com un líder obrer amb una extraordinària capacitat per llegir els grans problemes socials de l’època. Joan Muns va ser un visionari.
Com era la Barcelona que va conèixer Joan Muns?
La Barcelona que va conèixer Joan Muns, era una ciutat dominada per les desigualtats i per la precarietat. Aquella Barcelona dels primers anys de la primera Revolució Industrial, continuava reclosa a l’interior de les muralles per imposició del règim borbònic. Era el càstig per la revolució de 1705 i per la resistència de 1714. En aquell moment, aquella ratera ja concentrava 200.000 habitants. Però, la minoritària classe privilegiada vivia a la Rambla i al pla de Palau, en grans i luxosos pisos. I les majoritàries classes humils, malvivien als barris populars del Raval i del Born, en habitatges que actualment catalogaríem com a “pisos-pastera”: cada família disposava, únicament, de l’ús d’una habitació, i compartien certs espais com la cuina o la comuna.
Les fàbriques de Barcelona
Quan Muns va arribar a Barcelona, les fàbriques de la ciutat —com les de qualsevol altra ciutat industrial del món— no tenien les més mínimes mesures de seguretat. Els obrers i obreres treballaven en unes condicions lamentables, jugant-se les mans, els braços o la vida cada dia. Però això no ho era tot. Les fàbriques de Barcelona estaven situades a l’interior del clos murallat, distribuïdes arreu de la trama urbana, però especialment a la zona més propera al port (carrer Ample). La ubicació d’aquelles fàbriques, competint amb el terreny dedicat a habitatge, incrementava notablement la pressió sobre l’espai, i feia de Barcelona una ciutat insalubre, i a la seva societat la feia especialment exposada a les malalties i als contagis epidèmics.
Els accidents laborals i la ruïna de les famílies obreres
Un accident laboral greu (la pèrdua d’una mà, d’un braç, d’ull) comportava, automàticament, la pèrdua de la feina. El patró estimava que aquell obrer nafrat ja no tenia la mateixa capacitat de producció i el substituïa per un altre en millors condicions físiques. Per tant, un accident laboral (per altra banda, tan freqüents en aquell context) representava una autèntica tragèdia per a la família. El sistema de prestacions per accidents (baixa temporal o definitiva) no existia, i aquella contingència, provocada per la falta de mesures de seguretat de la fàbrica, es traduïa en la ruïna de la família. Aquesta casuística era, perfectament comparable, a la mort per accident o per malaltia de l’obrer o de l’obrera. També, en aquest cas, la família quedava totalment desemparada.
El model que va inspirar Muns
Muns era una persona amb una gran preocupació pels problemes socials i un autodidacte que s’havia format devorant llibres. A través de les seves lectures, va tenir notícies de l’existència d’un sistema privat de prestacions, per cobrir les contingències, que s’havia creat i posat en pràctica en algunes fàbriques britàniques i alemanyes. Aquest sistema s’inspirava en un model creat, al segle XV, per les confraries baleneres basques, per cobrir l’altíssima sinistralitat que es produïa al sector. A les fàbriques del segle XIX, a diferència dels baleners del segle XV, els patrons ja no aportaven res a la caixa de prestacions, però amb les quotes obreres s’aconseguia evitar que les famílies obreres afectades per una contingència caiguessin en la misèria.
El primer sindicat i la primera mútua
A partir de l’experiència que havia conegut, Muns va agrupar els treballadors de la seva fàbrica, i després va ampliar el col·lectiu al conjunt de treballadors del tèxtil de Barcelona. L’èxit va ser absolut, i no tan sols va aconseguir pagar les prestacions per contingències dels associats, sinó que, fins i tot, va assolir finançar la creació de diverses cooperatives obreres de producció tèxtil. El projecte de Muns es va començar a esberlar, quan el govern liberal del general Espartero va legislar contra aquest sindicat primigeni i contra aquesta mútua pionera (1843), amb el pretès argument que atemptava contra la llibertat de treball. Espartero i els seus ministres van proscriure l’obra de Muns, però no van fer res per a crear un sistema públic paral·lel.