Pau (llavors regne de la Baixa Navarra), 1560. Fa 462 anys. Joana III, reina titular de la Baixa Navarra (el territori ultrapirinenc independent que havia escapat de les urpes de la monarquia hispànica), decretava el canvi del culte oficial de l’estat. Navarra, tradicionalment catòlica (si més no les seves elits, perquè les classes humils conservaven la religió ancestral euskàrica) es declarava seguidora de les tesis reformistes de Joan Calví. Joana Albret, que en aquell moment feia cinc anys que s’asseia al tron del petit regne navarrès, esdevindria una de les grans protagonistes de les mal anomenades Guerres de Religió franceses (1562-1598). El seu armorial, que lluïa la senyera quadribarrada, es convertiria en un símbol de terror. I el seu fill i hereu, Enric, es convertiria en el primer Borbó al tron de França.
D’on venia Joana d’Albret?
Joana (Pau, 1528) era la primogènita i única descendent supervivent del rei Enric II; el que, durant la seva infantesa, havia conegut la desfeta de 1512 —a mans de Ferran el Catòlic— i la pèrdua de la Navarra peninsular. I el que, durant la seva joventut, havia combatut Carles de Gant (net i hereu dels Reis Catòlics) als camps de batalla de les penínsules Ibèrica i Itàlica. La trajectòria vital d’Enric II és molt il·lustrativa, perquè explica el posicionament polític i religiós de la seva filla. Joana, quan va assolir la corona (1555), va renunciar a la política peninsular i a ser una “Grande de España” i es va implicar en els afers continentals i va actuar com una veritable “Paire de France”. I , encara, cinc anys després (1560) renunciaria a la fe catòlica dominant a la Península i abraçaria la reforma que tenia milions d’adeptes al continent.
Per què Joana d’Albret tenia la senyera catalana al seu armorial?
Joana seria la tercera monarca navarresa de la dinastia Albret. Però el seu avi Joan III (1484-1516), iniciador de la nissaga, en realitat era el consort de la reina titular Caterina I, de la casa de Foix-Castellbó, coprincesa titular d’Andorra. Els Foix-Castellbó eren coprínceps d’Andorra des de la promulgació del Pareatge (1278). Havien arribat al tron de Pamplona amb el matrimoni de Gastó IV de Foix-Castellbó amb Elionor I, reina titular de Navarra (1436). L’armorial tradicional dels Foix, originaris d’Occitània però històricament vinculats al casal de Barcelona, era molt similar a la senyera reial catalana: estava format per tres “barres de sang”. En canvi, curiosament, no era el cas dels Castellbó (l’altra branca d’aquella nissaga andorrana), originaris de la vall alta del Segre i vinculats al casal d’Urgell.
Els Trastàmara i la senyera
Però els Foix-Castellbó no van ser els introductors de la senyera a Pamplona. Molt abans de l’aparició dels andorrans, els Trastàmara de Barcelona ja s’havien colat en la història navarresa. El 1420, Joan de Trastàmara, fill de Ferran I de Catalunya-Aragó (el d’Antequera) i germà petit d’Alfons IV (el Magnànim) es va casar amb Blanca I, reina titular de Navarra i darrera monarca de la nissaga Evreaux. Joan, que en aquell moment ni tan sols somiava amb asseure’s al tron de Barcelona, va exigir governar en “iure uxoris”, que volia dir que la seva categoria anava més enllà de la d’un simple consort. En aquell excés de testosterona, la senyera catalana es va colar en l’armorial reial navarrès i va passar a ocupar la meitat d’un quarter, juntament amb les tradicionals armes castellanes (la torre i el lleó) dels Trastàmara.
Joana d’Albret i Joan Calví
Joana d’Albret no va conèixer mai Joan Calví, el teòleg que va impulsar una de les branques de la Reforma Protestant anomenada calvinisme. Però sí que va conèixer les mal anomenades Guerres de Religió franceses, que van ser especialment cruentes a Occitània. Aquell conflicte no era més que una disputa entre les famílies aristocràtiques més poderoses del regne per rellevar al tron els decrèpits Valois. Una guerra oberta que, com tots els conflictes, es va vestir i maquillar oportunament amb un component religiós. La diversitat confessional de França, amb una llarga tradició en “heretgies” hi convidava; i ben aviat els Guisa (que tenien una arrel catalana Bel·lònida) es van erigir en els caps del partit catòlic (i candidats a regnar); i els Borbó, en els líders del partit protestant (i, també, candidats a regnar).
Joana d’Albret i Antoni de Borbó
Joana d’Albret s’havia casat amb Antoni de Borbó, duc de Vendome i cap de la casa Borbó, molt abans d’heretar la corona navarresa (o el que quedava d’aquell regne) i molt abans de proclamar la seva confessió calvinista (1548). La conversió de Joana d’Albret (1560) es va produir, molt reveladorament, a la vigília de l’esclat del conflicte pretesament religiós, mentre els combatents “vetllaven armes” (1562). En una de les primeres escaramusses del conflicte, el Borbó navarrès va ser ferit de mort (Normandia, 1562); i Joana va passar a ocupar la direcció política del partit protestant. Durant una dècada (1562-1572) Joana va massacrar les classes populars catòliques occitanes amb una crueltat inimaginable. Les quatre “barres de sang” calvinistes es van convertir en un símbol del terror.
París bé que val una missa
El 1569, l’exèrcit de Joana va assaltar la plaça de Tarba i va exterminar la pràctica totalitat de la població catòlica del burg del Cranc. Un bany de sang de 4.000 persones. Però amb l’altra mà, la que no tenia xopa de sang, va ordenar la impressió i la distribució de centenars de traduccions de la Bíblia calvinista a l’euskera (1571), en la que seria la primera edició d’un llibre de gran mida en llengua basca. Joana va morir poc després, als quaranta-quatre anys (1572), amb la cara escatxigada de sang de les seves víctimes i amb els pulmons corcats per la tuberculosi. I, tot seguit, el seu fill i hereu, Enric de Borbó, amb les mans encara més brutes, va fer acte d’apostasia —física i espiritual— i es va convertir al catolicisme a canvi del tron de París. Aquell Borbó, que regnaria com a Enric IV seria el que proclamaria. “Paris vaut bien una messe”.
Imatge principal: Retrat de Joana d'Albret. Font: Bibliothèque Nationale de France.