Diuen que mai no estem prou preparats, a la vida, per afrontar les veritats que dolen, i a fe de Déu que així és. Dimecres passat, quart aniversari del dia que vam-ser-república-sense-despenjar-la-bandera-espanyola-de-la-Generalitat, també va ser el dia que el meu heroi holandès d'infantesa, Koeman, s'immolava definitivament a Vallecas. Però és que a més, també va ser la nit en què vaig corroborar que JOAQUIM MOLAS no escrivia bé. En efecte, resulta que el professor en majúscules i un dels personatges més importants de la historiografia literària catalana trenava paraules en la seva intimitat de la mateixa manera que Memphis Depay juga a futbol: sense substància i amb aquell parell de tocs de més que ens treuen de polleguera.

El més curiós és descobrir-ho tot llegint, per exemple, que per a Molas fer de jurat al Premi Josep Pla era "una tortura i una pèrdua de temps", tal com confessa en una entrada de 1993. És dolorós, més que curiós, ja que l'any 2021 molts hem descobert que llegir El mirall de la vida, Dietari 1956-2015 (Edicions 62) és una tortura lectora d'igual calibre. Per sort, com a mínim suportar-la no és ben bé una pèrdua de temps: literàriament els dietaris no valen res, però el safareig literari que desgranen permet jugar la mar de bé al Sálvame Deluxe versió literatura catalana, un programa que televisivament seria molt més interessant que el 90% dels partits del Barça de Koeman i evidentment que el 100% de programes culturals de TV3.

Si aquests dietaris fossin matèria televisiva, per exemple, tindríem un beef entre Molas i Pere Calders, amb el segon recriminant al primer que sense fer realisme històric també és pot escriure lluitant contra l'opressió franquista. També tindríem a Molas, veu distorsionada i cara pixelada, dient pestes de Narcís Garolera, Jaume Medina, Lluís Bonada o Carme Arnau i afirmant que la seva obsessió per Verdaguer, Riba, Pla i Rodoreda els ha despersonificat. Llegint el llibre, és impossible no desitjar un cara a cara presentat per Marc Giró entre Molas i Jordi Llovet, amb el primer dient-li al segon que "llegeixes poc, i el poc que llegeixes ho llegeixes sense llegir, amb ulleres cegues". Fins i tot jo voldria ser tertulià i poder-li recriminar, a part de l'ús terrorista de les comes, el fet d'haver deixat fora de les seves antologies de poesia Brossa, Vinyoli o Palau i Fabre, així com d'haver prestat poca atenció acadèmica a l'estudi de l'obra de Joan Sales o del meu estimat Sagarra, a qui el títol d'aquesta columna ret homenatge. Tot això hi és, al dietari, però escrit amb un estil que fa difícil pair-ho de manera agradable i entretinguda, és a dir, d'una manera popular i que interessi més enllà dels cercles estrictament literaris.

Una mena de sintaxis interruptus permanent que dificulta la lectura, impedeix entrar al fons i acaba convidant a abandonar el llibre.

Per entendre'ns, el professor, per escriure, era capaç, sovint, o millor dit, desgraciadament, de redactar, així, amb pauses, una frase, densa, amb mil comes, pesadíssimes, cada dos mots, tal qual, indiscriminadament. T'ha agradat aquesta oració escrita a la manera de Molas? Doncs El mirall de la vida és majoritàriament així, amb aquesta mena de sintaxis interruptus permanent que dificulta la lectura, impedeix entrar al fons i acaba convidant a abandonar el llibre. Tota una llàstima, des del meu punt de vista, perquè si alguna cosa gran va fer Molas és pretendre apropar la literatura catalana al poble i a gairebé totes les capes de la societat, construint en ple franquisme un cànon literari inexistent fins aleshores i erigint un monument cultural del nostre país com és la MOLC, la col·lecció de llibres que tots els catalans haurien de rebre a casa el dia que complissin divuit anys, de forma gratuïta i a càrrec de la Conselleria de Cultura.

En aquella Barcelona ocupada i vençuda en la qual Manuel Lara requisava a punta de pistola ―medalla de la Legió al pit― paper per imprimir llibres i aixecar Planeta, o en aquella Catalunya en la qual Martí de Riquer escrivia l'any 1940 a Escorial que "al desaparecer en el siglo XVI la literatura catalana y cumplir su destino, dejó valiosa herencia que recogió la literatura española", Molas ―alumne i deixeble de Riquer, així com amic de Lara― va saber liderar juntament amb noms com Max Cahner, Josep Massot o Josep M. Castellet una reivindicació, recuperació, ordenació i dignificació de la nostra literatura. Sí, la que el mateix Riquer havia afirmat que havia mort feia segles, i la que gràcies també a Molas avui està ben viva.

Tan viva que encara aixeca debats a Twitter, picabaralles en algun col·loqui i fins i tot polèmiques en alguna aula, malgrat viure en un sistema literari que encara està a anys llum de ser el d'un país normal. Un país on la crítica no s'entengui com un escarni i on la premsa cultural no sigui esclava de l'amiguisme sectorial, per exemple. Un país on es pugui dir ben alt que un mite com Molas escrivia fatal, igual com diem que un mite com Koeman entrenava com el cul. Un país on no faci mal dir que el 27 d'octubre del 2017 vam començar a perdre, en comptes de seguir dient que vam començar a guanyar. Un país sense tantes farses ni mitges mentides emmascarades de simbolisme, sinó amb veritats dites a la cara. Un país on entenguem que abraçar la nostàlgia i construir panteons és sa, però que saber fer revisionisme dels ídols no només és encara més sa, sinó necessari. 

Un país, en definitiva, que no escrigui la seva història amb comes, arrossegant el pes de la por, sinó amb oracions on els punts i seguits signifiquin avançar amb més força. Però encara som on som, i en aquest país en el qual una notícia al diari sobre una picabaralla entre carnerians i maragallians a punta de navalla al Born encara tindria vint vegades més clics que una ressenya sobre Nausicaa o La paraula en el vent, el llegat de Molas, fins i tot ple de textos amb més comes que anuncis de publicitat en un diari digital, és precisament aquest: haver treballat per baixar la literatura catalana al carrer, convertint-la en el fil cultural que entronca la història d'un país normal. Un miracle sovint poc valorat en aquest país nostre tan tristament anormal.