Joaquín Sabina canta amb la solvència, l'ímpetu i l'esquinçament del mite que sap que un dia no molt llunyà començarà a dir-li adeu als escenaris i no li dona la gana de pensar en això. Ja té 74 anys i no hi ha mostra de cansament en la seva actitud, tot mestria, la vella escola per solera, encara que se li nota a les espatlles el pes dels excessos. És la rara avis de la seva generació, la punyetera resistència. Dir Sabina també és invocar un poeta sense filtres que no li tem a la pàgina en blanc, perquè a en Joaquín, per les venes, li corre tinta amarga i negra. "Bona nit Barcelona, bona nit a tothom; una altra vegada d'escenari en escenari, d'hotel a dolç hotel, de la canella al cor, una altra vegada acomiadant-me del fòrum canviant d'estació al calendari". La bellesa també pot invocar-se amb veus tosques.
Sabina és com d'un altre segle. Canallisme, espessor de Varon Dandy en l'ambient, les malifetes més perverses estan permeses en la seva presència. Va enamorar el públic en el seu primer concert al Palau Sant Jordi —hi torna aquest divendres 29— presentant Contra todo pronóstico en una nit plena de remembrances, malenconia i vandalisme verbal. Va inaugurar la vetllada amb Cuando era más joven i va seguir amb Sintiéndolo mucho, l'inici i el final, potser fent una picada d'ullet primària a una vetusta trajectòria sent una de les veus més carismàtiques i identificables de la cançó espanyola. Feia tres anys que no girava pels continents amb la seva proposta, i hi havia ganes de plantar la seva presència immunda en un escenari estàtic dinamitzat per una banda d'instruments posada en segon pla. En el centre, impetuosos, un bombí vacil·lant i blanc, una americana blava ratllada i un cantar trencat i profund, de cigarret dur, com la del que troba a faltar l'aiguardent més que a una mare.
Es va moure poc el poeta en la jornada nocturna. En un pavelló atapeït de figurants variats asseguts en perfecta quadrícula, en el qual potser destacaven les camises de cotó i les ratlles al costat, el de Jaén va aconseguir omplir els espais entre butaques amb uns modals irreverents a estones substituïts per la tendresa que donen els anys. "Quan un va complint massa anys, com és el meu cas, el pitjor que li passa és que li van desapareixent amics; m'he anat quedant bastant sol". I Sabina es va arrencar a recordar-los perquè continuem existint perquè algú pensa en nosaltres, i no al revés. Javier Krahe, Luis Eduardo Aute, Pablo Milanés. Serrat, que continua respirant però "es va retirar ningú sap per què". I Chavela, la Llorona, la gran dama del ponxo vermell. Per ella el públic es va posar dret per primera vegada quan van sonar les primeres notes de Por el bulevar de los sueños rotos, el tema que l'artista li va dedicar a la mexicana perquè li va donar temps "a fer-li una cançó i cantar-li mirant-la als ulls". "No per plorar la seva mort si no per celebrar la seva fantàstica vida".
A Sabina se l'adora com s'adora un sant: té llicència per matar
També hi va haver alguna rancietat casposa vestida de bona educació i virilitat servil —la corista Mara Barros primer és molt guapa i després molt bona— que l'afició obviarà de la seva memòria, massa acostumats als matxirulos de barri. A Sabina se l'adora com s'adora un sant: té llicència per matar. Però les seves lletres costumistes, vomitades entre ressaques de mal portar, transporten qualsevol als seus llocs més foscos, més banals i més enyorats. La gent li canta com si es cantés mirant-se al mirall. Per això, després de la cançó Tan joven y tan viejo, el públic de peu va enterrar un Joaquín desarmat entre crits de joia eixordadors: per donar-li les gràcies. "No se li pot demanar més a aquest ofici que tenir a un públic com vostès".
Van arribar Y sin embargo, Peces de ciudad i 19 días y 500 noches, el tema que ha unificat a totes les generacions sabinianes. Va ser un viatge anyenc a una altra època, a un altre fer. Una radiografia d'una trajectòria vital que va marcar una època i de la qual ara queden pocs vestigis. Una crida inconscient a tornar a gaudir de la música sense autotune, a fugir de les floritures, només pel simple fet de revaloritzar la simplicitat de l'estímul únic. Entre els versos desterrats d'una veu cavernosa, el poeta va firmar el que podria ser el seu comiat a la ciutat. Van tancar Princesa i el seu rock'n'roll desencadenat, Contigo, Noches de boda, Y nos dieron las diez i Pastillas para no soñar, posant la cirereta a un concert de dues hores i cinc estrelles, amb el públic reconvertit en cor i un senyor agraït amb barret postrant-se davant d'ell.
