El meu tiet Jorge era el putu amo. Només es va equivocar en dues coses en la vida. La primera: "Mai muntis un restaurant", em deia cada vegada que anàvem a veure'l al Bar-Restaurant del carrer Nàpols, un lloc de menús que jo recordo molt sofisticat perquè tenia les cadires entapissades. Tota una aposta per a l'època, tenint en compte que les cantines del Besòs, el nostre barri, tenien terres radioactius i totes les cadires de plàstic. El meu tiet Jorge, segona cosa –i definitiva– en la qual es va equivocar: era un fumador empedreït. Dels que s'encenia un cigarret amb la burilla de l'anterior. En això, mai no va poder deixar enrere el barri.

El meu tiet Jorge mai no va veure les seves filles. Quan el negoci va prosperar, també va incorporar la meva tieta Carmen. Les meves cosines, Iris i Eva, es van criar sense pares. Sempre a les cuines del Bar-Restaurant Múrcia, com es deia el lloc. "Les millors migas de tot Barcelona". Amb el temps, el meu tiet Jorge, que a part de fer trucs amb el cigarret tenia moltíssima traça per cuinar, va anar incorporant plats cada vegada més fins a la carta. Feia salsa de boletus, quan encara tothom els anomenava bolets. Ell mai no va viure això que els cuiners fossin xefs. Ni tota la revolució culinària que semblava emparentar als –es cridava a si mateix– "currelas" amb els artistes més que, això, amb persones lligades a uns fogons, a un treball de tantíssimes hores.

El meu tiet no podria participar en un format com el de Joc de cartes, per motius obvis: al final no el va matar la cuina, va esquivar amb certa elegància fins i tot la crisi de 2008. Però al cigarro no el va poder torejar. El meu tiet hauria odiat el programa de Marc Ribas, que ha arribat a la seva vuitena temporada amb els vímets intactes: "currelas" arrencant-se els ulls per les engrunes, una plaqueta per ser "El millor restaurant de...".

5.000 euros i una plaqueta

En l'episodi d'ahir, l'amant dels ferros, Marc Ribas, se n'anava al Penedès a ficar a la batedora a quatre –autodefinits, i convençuts– xefs. Només començar deixaven clara de què anava la cosa: "Vinc a buscar la perfecció". "Vinc a competir, amb tot", deia un altre d'ells, el més yuppie, el propietari Julià Vernet, polo blau i cabell curt, gerent de Vilagut. "M'encanta el treball i l'estrès". A partir d'aquí, la lògica de sempre: criticar fins a l'infinit els espais: taules molt juntes, criticar les cuines: no veig les marmites, soc més partidari dels fogons. I sempre la mateixa lògica, agafar cuina tradicional i barrejar-la una mica, només una mica, amb l'alta cuina. Aquesta que el meu tiet no va viure. I, entremig, Marc Ribas alimentant sempre amb un somriure l'enganxada entre els contendents.

Quatre persones que s'han deixat els estalvis o estan hipotecats fins a les celles, per després criticar el del costat, que té les mateixes penes

Com sempre el millor del programa continua sent quan es tanquen tots els participants en plató a puntuar-se. A arrencar-se els ulls. Quatre persones que s'han deixat els estalvis o estan hipotecats fins a les celles, per després criticar el del costat, que té les mateixes penes. En quin moment van deixar de considerar-se "currelas" com per poder malparlar tant a la valenta de col·legues de professió? No dic que la cuina no hagi avançat, el meu tiet Jorge fumava en un pati al costat dels fogons. Però d'allà a tractar a puntades de peu a un igual, ell no ho hauria permès. Va guanyar en el Penedès, per si se'l volen estalviar –o anar–, el Vilagut. 5.000 euros i una plaqueta. "Guau", va exclamar, Julià.