Les modes venen i van, però quan un segueix el seu propi camí, pot guanyar a la partida al pas del temps. Si mai has estat a l'última, és impossible quedar-se antiquat. Anar fent camí i gaudir amb qui s’hi vulgui sumar, més enllà de calendaris, tendències i grans explosions de fama. En un moment en el qual la música sembla perdre la seva efervescència abans inclús de sortir, i en el qual l’imperatiu és sempre avançar-se al futur, en una carrera asfixiant per la novetat, sempre és una alenada de llibertat quan veus algú anant a la seva. Això mateix és el que ha fet durant quasi 20 anys Joël Iriarte Parra, més conegut com a Joe Crepúsculo entre amics i simpatitzants. El cantautor, i mestre de festes atemporals, s’ha convertit en una de les bandes sonores de l’underground barceloní, català i estatal, dels últims temps. Aquest vespre presenta el seu dotzè disc, Museo de las desilusiones, al Paral·lel 62.
Ell era la veritable revelació
Potser la clau d’haver sobreviscut a l’onada de l’indie slaze, la caiguda de les guitarres rock, l’arribada del trap, la glorificació del reggaeton, la reapropiació dels clàssics espanyols com el flamenc, el deliri de vendre al mainstream l’hyperpop o l'era de les grans estrelles pop femenines; està en el que ell proclama en l'obertura d’aquest últim disc: “No tinc por a ser jo”. Així ha cultivat una vida d’escenaris entre l’indie pop, el tecno pop i la música per a discoteques a mig omplir, on se serveixen les copes en got de tub, i les sales de festa on les jubilades i els moderns porten les mateixes camises d’estampat felí.
Ha cultivat una vida d’escenaris entre l’indie pop, el tecno pop i la música per discoteques a mig omplir
Quan va debutar el 2008, amb el seu disc Escuela de zebras, intentava encaixar entre melodies lleugeres i fàcils, i adaptar el seu to a una dolçor pròpia de l’indie pop del moment. Però va ser quan va deixar lluir la seva autèntica veu, que les coses van començar a encaixar. Amb influències d’Astrud, sintetitzadors retrofuturistes i una nostàlgia en present que et teletransportava a realitats paral·leles, aquell mateix any va publicar Supercrepus. Un disc que inclou el clàssic instantani La canción de tu vida. Entre teclats, i el que semblen campanetes nadalenques, Crepúsculo diu abans d’entrar a la tornada: “La música és tan frágil, que los recuerdos se quedan impregnados para siempre VAMOS A BAILAR”. Creant d’aquesta manera la banda sonora d’aquells que volguessin romantitzar el seu passat, present, o futur en un món on tot és més fàcil quan es balla. Va ser tal l’eufòria que, mentre Manel era declarat grup revelació de 2008, Supercrepus va ser coronat com disc nacional d’aquell any per la revista Rockdelux.
Mentre Manel era declarat grup revelació del 2008, Supercrepus va ser coronat com a millor disc nacional d’aquell any per la revista Rockdelux
Amb una veu raspada, no apte pel goig de totes les orelles, que a vegades tendeix a la cosa sinistra i fosca, com si d’una mena d’ésser perdut entre llegendes et parlés des del fons d’una cova, o com el teu col·lega que no recorda a quina hora va anar a dormir l’última nit d’un festival i decideix articular les seves primeres paraules abans de demanar el primer café, va seguir conquerint escenaris. Una de les claus per entendre la seva carrera és la seva obsessió per retreballar les seves pròpies cançons. Per això, el seu tercer disc, Nuevos ritmos, presentava autoversions amb altres tarannàs, però amb la mateixa ofuscació per celebrar les petites misèries.
Ballar per oblidar els problemes
No va ser fins a 2013 que va llançar el seu gran èxit, l’himne total de la festa underground. Dins de Baile de magos, un disc fet i gravat íntegrament a Mallorca, trobem Mi fábrica de baile, la cançó que a posteriori més cops regravaria. Amb un videoclip horterament impecable, veiem al de Sant Joan Despí amb una camisa de tigre colpejant un sintetitzador mentre un beat dance, de caràcter castís, ens sacseja imparable. Un tema que genera el que imagino que podia passar amb aquella febre de Sant Vito, imperativament et trobes ballant des de la primera nota.
L'ascens de Joe Crepúsculo semblava imparable, però com a tant altres, la pandèmia va diluir moltes de les seves possibilitats
La seva carrera va seguir amb Nuevos Misterios, Disco Duro i Las Nanas. Àlbums on es creuava el seu vessant més sentimental amb la pulsió frenètica de la pista de ball. Amb aquest va aconseguir, no només reenamorar els seus fidels, sinó que de mica en mica va eixamplar la seva base de fans. Així que, arribats als deu anys de carrera, 2018 es va convertir en una festa infinita de tecno pop. Portant sota el braç el disc recopilatori 10, que només incorporava una cançó nova, però així i tot va aconseguir la celebració de la crítica especialitzada i va recórrer tots els escenaris possibles. Molt probablement, aquell any, si vivies a Barcelona, vas veure més vegades a Joe Crepúsculo que als teus pares. Acompanyat pel seu escuder Aaron Rux, i juntament amb gent com Sergio Pérez, Tomasito o un bàrman que es dedicava a fer còctels durant els concerts, Crepúsculo va fer una d’aquelles gires pels llibres d'història. Ja fos al soterrani de la perduda Sidecar, al Hall del CCCB, en unes taules de dubtosa estabilitat de les festes de Gràcia o en hora punta al Festival Vida, quan sonaven els primers acords de la seva fàbrica, els segurates tremolaven en veure l’allau de persones que es disposaven a pujar a l’escenari. No va haver-hi ni una sola persona que anés a un dels seus concerts, que no gaudís d’una de les festes més despreocupades a què et coinvidarien mai.
El seu nou disc és una invitació per deixar anar els problemes i ballar com si ningú et mirés
En aquell moment, l’ascens de Joe Crepúsculo semblava imparable, però com a tant altres, la pandèmia va diluir moltes de les seves possibilitats. El 2020 va aparèixer Supercrepus II i, amb aquest, el ball es va retirar en pro de la introspecció. Tot i això, no va perdre l’oportunitat d’encapsular per sempre una realitat que ara resulta absurdament distòpica amb el tema Cuarentena sin ti o Discoteca en ruinas. Un parell d’anys després presenta Trovador tecno, disc que poca presentació necessita més enllà del seu títol. Però per entendre com un indie de camisa estampada és el més estimat del cartell, cal destacar, que igual que en àlbums anteriors podíem trobar la presència de La Prohibida o Supremme De Luxe, en aquest PUTOCHINOMARICÓN firmava un dels remixes.
Ara, als quaranta-quatre anys, el cantautor de discoteca més estimat per aquells que els agrada ballar, sempre amb una copa a les mans o fent palmes sense cap mena de sincronia ni coordinació, torna per fer-nos ballar i plorar. El seu darrer treballar, Museo de las desilusiones, és una visió més adulta de la seva carrera, on els dimonis, els petits fracassos personals i la vida mundana, tot i consumir-nos, es poden derrotar a cop de maluc, gir inesperat a ritme de beat, o movent el cap mentre recolzem el colze a la barra. Una fórmula inconfusible i impecable que tan sols pot crear algú que només es deixa portar pels seus propis tempos. Una nova invitació per deixar anar els problemes i ballar com si ningú et mirés. Durant anys, la gran virtut de Joe Crepusculo ha estat crear festes als marges dels temps. I aquesta nit de dissabte de febrer de 2025, tot i que podria ser 2015 o 2035, ho tornarà a fer.