Joel Joan (Barcelona, 1970), actor, guionista, productor, director..., no li cal presentació. El coneix tothom, des dels més petits que descobreixen 'Plats Bruts' per primera vegada, fins als més grans que han pogut seguir la seva trajectòria. Ens trobem al vestíbul del teatre Goya on està representant ‘El gran comediant’ per fer un repàs a la seva carrera, per parlar de l'èxit, i conèixer la seva opinió sobre la salut de la cultura i la llengua catalanes.
Foto: Sergi Alcàzar
Estàs al teatre Goya fent ‘El gran comediant’. Poc s'ho pensaven els de l'Ajuntament de Badalona quan us van cancel·lar l’obra el passat mes d'octubre, que, quatre mesos més tard, seguiríeu omplint el teatre.
Allò va ser un atac d'histerisme per la bajanada del vídeo que vaig fer a l'estiu, es van voler fer els ultraconservadors, però vam omplir el teatre Zorrilla i a la gent li va encantar.
Al final us van fer publicitat gratuïta.
Sí, ens va anar bé (riu). Realment aquestes promos no les pots pagar amb diners, però no deixa de ser una anècdota.
Has escrit ‘El gran comediant’ amb l'Héctor Claramunt, amb qui també has creat ‘El Crac’, ‘Escape room’, ‘El pare de la núvia’..., us enteneu molt bé, treballant junts.
Sí, és un home a qui estimo, i aquesta és la clau del nostre èxit, el respecte i l’admiració mútua. Trobar una persona amb qui créixer, que et millora, que et fa redescobrir la vida, és meravellós.
Parla’m una mica del protagonista d’aquesta història.
El personatge que interpreto és en Llorenç Tortosa, un home vanitós, narcisista..., una mica com el David Güell de Plats Bruts. És un "divo", una estrella a escala catalana que omple els teatres, fa sèries de televisió, pel·lícules, i és algú que ho ha petat fort, en comparació amb el seu amic Ernest, a qui les coses no li han anat gaire bé, però per primer cop a la vida el seu amic li passa per davant, i això, per ell, és un drama.
T’has parodiat a tu mateix diverses vegades, ara també?
Sí, hi ha molt de mi mateix en el personatge, però és una paròdia de tots els divos, de com d’estúpid et pots arribar a convertir quan tens èxit.
Què és per tu l’èxit?
L'èxit és un "bitxet" perillós de gestionar, tots el busquem, però el perill que corres quan en tens molt és de creure-t'ho, i de pensar que ets millor que els altres, i aleshores, entrem en la fase narcisista.
Tenir èxit com actor vol dir tenir impacte social, perquè és una feina que fas de cara al públic, surts als mitjans, puges a l'escenari cada nit, però no inventes una medicina que salvi milions de vides.
I per què ens obsessiona tant l’èxit?
Perquè busquem amor, i quan vols que el públic vingui a aplaudir-te, en el fons què és? L'èxit l'hauríem de quantificar en quanta gent t'estima.
T'estima gaire gent?
No ho sé, és una pregunta que hauries de fer als altres. En tot cas, des de l'escenari sí que rebo la complicitat dels espectadors, em sento molt estimat.
Amb qui us heu inspirat per escriure aquest personatge? Qui és aquest divo català?
És un compendi de molts divos, de fet, el protagonista diu coses que jo he dit a la vida, però sobretot ens hem inspirat amb el llibre ‘Present laghter’ (‘Riures d'avui’), una obra de Noël Coward que va estrenar el 1920 i feia mofa d'un home exitós que, a conseqüència d’aquest gran ego, se li trenquen els esquemes en el moment en què el seu amic triomfa. El conflicte interior de la gelosia que li genera ens va semblar un bon punt de partida.
T’agrada escriure?
Quan escrius, et despulles. Actuar és amargar-te darrer dels personatges, però quan escrius t’estàs retratant a tu, per tant, més val parlar de les pròpies emocions i sentiments que no has acabat de pair o que et fan ballar el cap, més val ser sincer.
Gestionar la gelosia, la ràbia, l'enveja, no és fàcil, i suposo que a la vostra professió, encara menys.
Sí, però en totes les feines et pots comparar amb els altres, i sempre hi ha algú a qui les coses li van una mica millor, i aquest es el veritable problema del Llorenç i de la humanitat. El personatge és una exageració del que tots portem dins, l'error que cometem és que ens capfiquem massa amb com li van les coses als altres.
Com vas d'autoestima?
Tampoc vaig molt sobrat, però és molt important estimar-se a un mateix, perquè és el pas previ a estimar els altres. Com diu Michel Houellebecq, la desgràcia et fa malvat, i quan et sents un desgraciat, és molt difícil donar amor als altres, i com que és tan important donar amor als altres, estimar-se es el primer pas.
Et sents més còmode amb la comèdia que amb el drama?
No, la diferència amb la comèdia és que el drama acaba malament, però em sento igual de bé fent les dues coses. Fer comèdia és més agraït, sentir les rialles et dona vida, energia, gasolina. Fer feliç als altres et fa sentir bé.
T'afecten gaire les crítiques?
Ja no. Vaig passar una etapa de la vida que sí, amb les bones entrava en estat d'eufòria i t'ho creus, perquè públicament et diuen que ets fantàstic, i quan són dolentes et deprimeixes, perquè no has agradat, i creus que no ets bo..., per tant, per la meva salut mental, que és fràgil, no les llegeixo. Per mi no existeixen.
Foto: Sergi Alcàzar
Observo que la majoria de gent que va al teatre és gran. Per què passa? I la gent jove?
Sempre dic que és com un camp de cotó, tot de caps blancs... (riem). Per una banda, és un tema del preu de l'entrada, és més econòmic anar al cinema, i, per l'altra, els que fem teatre, sovint fem coses massa erudites i complicades d'entendre, i la gent jove no està per masses postureigs.
A l’obra ‘Escape room’, que també l’heu escrit amb l’Héctor Claramunt i està al teatre Condal, no us deu passar tant.
No, perquè està feta sense pretensions, i com que no anem d’intel·lectuals, utilitzem un argot molt actual, i parlem de temes que preocupen a molta gent. Quan tens un públic jove, hi ha més energia, i et rejoveneix l'espectacle, dona bastant sentit a la feina, t'adones que estàs creant nous espectadors, estàs fent que estimin el teatre.
La teva carrera s’ha centrat molt a Catalunya.
Sí, però també he fet pelis a Espanya, el que passa és que no em vaig instal·lar a Madrid per una qüestió familiar, i aquí m'ha sortit sempre molta feina.
T'han vetat a Madrid, per mostrar públicament el teu suport a la independència?
Quan dius el que penses sempre corres el risc de no agradar a algú, i aquests ja no et truquen, és una cosa que m'hagués pogut estalviar, però no em donava la gana. De fet, aquí també em veten.
És important apostar per la llengua catalana?
Sí, jo aposto per la llengua i la cultura catalanes, i per explicar històries catalanocèntriques; i nosaltres, com a col·lectiu nacional lingüístic, ens hem de veure reflectits en la pantalla de la televisió, del cinema, en els escenaris. I si Espanya no vol escoltar aquestes històries és el seu problema.
Totes les llengües són un bé cultural de la humanitat, i com més en sàpigues i existeixin, millor, i la nostra està en risc i cal preservar-la, i l'hem de cuidar i fomentar entre tots.
Què et passa pel cap quan sents que el 25% de les classes hauran de ser en castellà?
És ridícul, fa ràbia, és una situació terrible.
Vam perdre una oportunitat l'1 d'octubre?
Sí, es podria dir que sí, vam guanyar el referèndum i no el vam fer valer.
Creus que arribaràs a veure la independència?
Sí, crec que és bastant inexorable.
Queda claríssim que t'estimes molt el teu país. Fins on estaries disposat a arribar?
Fins al final! Si vols una cosa t'has de mullar i embrutar, la llibertat s'ho val.
No hi ha llibertat individual sense llibertat col·lectiva, o sigui, si col·lectivament no som capaços de ser lliures, dubtosament ho serem individualment.
Què en penses de la mesa de diàleg?
Un diàleg on una de les parts és molt poderosa i l'altre molt feble, no és un diàleg, sobretot perquè a la part forta no li cal dialogar; em sembla una comèdia.
No tens por de dir el que penses per les represàlies?
No, però és que la por és l’antítesi de la llibertat, quan tenim por és perquè no som lliures. A mi m'agradaria viure en un país on cadascú pugui dir el que li sembla de qualsevol cosa i que això no t'estigmatitzés, que això no et tanqués portes. Hem d'aspirar i lluitar per la llibertat.
Però no és gens habitual que els actors i les actrius es mullin com ho fas tu.
Els actors són la baula més feble de tota la producció teatral, cinematogràfica i de televisió, depenem que ens agafin, és una professió que hem de caure bé al director i al productor i no aixecar massa la veu, som covards per naturalesa perquè som molt febles.
O sigui que al final també escrius per poder triar el que fas.
Sí, perquè veia coses en altres països i pensava, per què no tenim 'Seinfeld', 'Murphy Brown', 'Larry David' o 'Friends'? Com és que no tenim sitcoms? Per què no fem gags bons? Per què no fem personatges que siguin lamentables, però empàtics i que la gent se'ls estimi pels defectes i no per les virtuts? Perquè com actor, no volia fer papers amb els que no em sentís còmode.
Foto: Sergi Alcàzar
En algun moment t'has sentit encasellat? Potser quan vas acabar Plats Bruts?
Sí que és cert que estic una mica en mode comèdia, però a mi em plau. Per mi ‘Plats bruts’ és un orgull, és una icona cultural, és a dir, és com si els preguntessin als actors de ‘Friends’ si es penedeixen d’haver gravat la sèrie, doncs a mi em passa el mateix.
Per què es va acabar?
Perquè en teníem prou, van ser uns anys de molta feina i es va acabar esgotant i vam decidir que ja n'hi havia prou.
I com Friends seria possible un retrobament?
De fet, l'Angel Llàcer, en un programa que es deia ‘Còmics’ de TV3, ens va reunir a mi, la Mònica Glaenzel (l’Emma) i el Jordi Sánchez (El Lopes), i vam estar comentant, 13 anys després que s’acabés la sèrie, anècdotes dels rodatges.
Sents gelosia del Llàcer?
Noooooo! Ell està a tot arreu, però no, potser en el passat n'hagués pogut tenir, ara en aquest moment estic en pau amb mi mateix. Segueixo estan gelós del Bardem, les coses com siguin, el "cabrón" sempre fa pelis molt xules que m'encantaria fer.
La teva feina et fa feliç i fa feliç als altres. Estàs d’acord?
Sí, és una feina molt agraïda perquè la compensació del públic és immediata, i queda nyonyo, però és cert.
Recordes la primera vegada que vas anar al teatre?
Sí, vaig anar al Lliure a veure ‘La senyoreta Júlia’ que interpretaven Lluís Homar i Anna Lizarán, i em va costar d’entendre. També recordo 'Cyrano de Bergerac', del Flotats també, que va ser el que em va ajudar a decantar-me.
Com s’ho van prendre els teus pares quan els vas explicar que volies ser actor?
Era un altra època, no ho veien gens clar, em van fer anar a la universitat, però a la que em va començar a sortir feina, ja van veure que em dedicaria a això.
T’agradaria que les teves filles treballessin en el món interpretatiu?
La gran clarament no hi va, no em faria especialment il·lusió, m'és indiferent, que facin el que vulguin, no tinc cap mena de sentit d'estirp, els meus pares no són actors ni la meva germana i ni les meves filles ho seran, n'hi ha una que té el bitxet i li veus la desimboltura, però es una decisió tan seva que jo no hi entro ni surto.
Foto: Sergi Alcàzar
Has fet altres feines fora del món interpretatiu?
No, la veritat és que he tingut molta sort.
Saps fer alguna altra cosa?
No. Sé fer d'actor, guionista, director, autor, productor..., i ja les faig bastant justetes, aquestes feines, però m'hagués encantat ser arqueòleg, els llibres de l'Eudal Carbonell els devoro, i m'imagino amb un pinzellet traient sorreta d'ossos antics, m'apassiona la història. Però la professió no és tan important, és com te la prens, i si la fas amb il·lusió. El que passa és que, com que dec ser una mica narcisista, egocèntric i vanitós, el teatre em tirava molt.
Jo sempre dic que això d'actuar és més una patologia que una vocació, és la professió que t'escull a tu, i no tu a la professió
Tens projectes futurs al calaix?
Sí, l'11 de març estrenem la pel·lícula d'’Escape room’, em fa molta il·lusió que sigui en català i que parli de la Barcelona del 2018, just després del referèndum i que, aquella revolució, d'alguna manera surti a la pel·lícula. Per altra banda, he escrit una pel·lícula d’animació, i amb l’Héctor tenim un musical, i una sèrie que estem lluitant a veure si la podem tirar endavant.
T'agradaria que alguna de les plataformes et comprés projectes?
M'encantaria! Tots volem estar a Netflix i qui digui el contrari menteix, perquè és senyal d'èxit.
Aquesta setmana han sortit els nominats als premis Gaudí, i hi ha molts títols en castellà.
La situació és precària, com els musicals en català que és difícil trobar-ne, amb el cinema passa el mateix.
El problema quin és?
Nosaltres, els creadors, que no confiem que una pel·lícula en català pugui fer diners, i que el mercat mental dels productors continua sent l'espanyol. Com que a Espanya la llengua catalana no és una cosa que celebrin, doncs les has de doblar, i llavors ja la fan en espanyol directament. A Catalunya tenim un problema de falta d'autoestima. 'Pa negre', per exemple, va arrasar a tota Espanya, el que vol el públic és que hi hagi qualitat.
Per acabar, per què ha de venir la gent a veure ‘El gran comediant’?
Perquè s'ho passaran bé, riuran d'aquest cretí tan entranyable que és el Llorenç Tortosa, i faran una mica de net. Amb la comèdia, quan ets capaç de riure d'alguna cosa, vol dir que ja ho tens superat. I quan riem de com ens afecta la gelosia i com d'absurdament tanoques podem ser, comparant-nos amb els altres i veient com d’estúpid que això és, surts del teatre pensant que, al cap i a la fi, res és tan important.
Foto: Sergi Alcàzar