“És una història sobre els riscos i els perills que comporta que la gent se t’acosti. Si deixes que et coneguin, dones permís a les persones perquè et facin mal”. Johanna Hedman acaba de publicar Trio, la seva primera novel·la. Té només 28 anys, però el llibre ja comença a ser un èxit a nivell internacional i amenaça en convertir-se en fenomen literari. Ha venut els drets de traducció a dotze llengües entre les que hi ha l’anglès, el danès, l’alemany o el polonès. Aquí, arriba de la mà de l’editorial Gatopardo pel que fa l’edició en castellà i d’Amsterdam pel que fa el català.
Hedmann, que va ser a Barcelona presentant el llibre, en parla de forma clara. “Volia escriure sobre relacions que tenien pes i eren significatives i, a la vegada, no alienants i sobre la intimitat”. A Trio, la Thora, l’Hugo i l’August, tres estudiants suecs en la vintena, naveguen pel cabal que constitueix el triangle amorós que poc a poc els va unint. El viuen amb innocència i felicitat juvenil, però també amb prudència i temor. A cavall entre Estocolm, Berlín i Nova York es troben, se separen i es tornen a retrobar, mentre exploren les fronteres poroses entre l’amor i l’amistat. “Els volia lliures”, diu Hedman, i ells fugen de qualsevol etiqueta. La novel·la en relata les vides i se submergeix en les contradiccions dels seus privilegis, de la llibertat que va de la mà amb la joventut i de les inquietuds d’una generació orfe.
Una novel·la millennial?
És aquest moviment entre desitjar i resguardar-se i la vivència tremolosa dels riscos de la intimitat que fan pensar en un dels fenòmens editorials recents, el de l’escriptora irlandesa Sally Rooney. A Hedman i a Rooney les uneix la nostàlgia que impregna les seves narracions, i la dansa constant dels personatges que tan aviat es confessen s’exposen a les persones del seu voltant com es protegeixen i se’n separen. “No hi ha res més humà que la nostàlgia”, diu Hedman. Com en l’obra de Rooney, els protagonistes també són joves europeus amb experiències formatives i certa fragilitat en el terreny afectiu. Una fragilitat, però, que no oculta el seu desig de créixer i d’explorar el món del seu voltant.
Malgrat els punts de contacte, Hedman defensa que no volia escriure una novel·la generacional: “posar l’etiqueta de generacional és una cosa del màrqueting i la indústria. Només es fa servir per parlar d’autors joves i en canvi mai d’escriptors de mitjana edat”. Tampoc se sent del tot còmode amb l’etiqueta millennial, tot i que sigui fàcil veure la forma fluida de viure les relacions afectives com un tret generacional. “Volia fer un llibre atemporal, capaç de superar el pas del temps”, afirma convençuda.
L’angoixa de triar el futur
L’Hugo, la Thora i l’August, els protagonistes de Trio, busquen les seves pròpies coordenades morals, una forma pròpia de viure, sense la guia de la generació anterior. S’enfronten al llindar d’una adultesa incipient amb una oferta molt àmplia d’opcions a davant: què fer un cop acabin la carrera, triar ocupació, ciutat per viure, etc. És una tria que no sempre veuen de forma positiva: haver de decidir-se, de construir la seva identitat i el futur de forma conscient sovint els resulta angoixant. “És l’estrès que prové de la llibertat”, afirma Hedman, que també reconeix que als personatges els remou la culpa dels seus privilegis. Durant la història es debaten entre les festes i la recerca intensa de l’eufòria juvenil i i el mandat de ser productius, de cuidar-se i encaminar les seves vides laboralment. Es tracta de dues forces oposades que la novel·la sap captar bé. “És el que els hi passa a molta gent avui”, resumeix Hedman.
Malgrat que el retrat sigui el d’un triangle amorós, la novel·la només té dos narradors. Són la Thora, filla d’una prominent família sueca, els Stiller, i l’Hugo, un estudiant de lletres amb un passat recent a Berlín. En canvi, l’August només apareix vist des de la perspectiva d’aquests dos, sense narració pròpia. “M’agraden els llibres en què l’autor no ho sap tot i no dona tota les respostes als lectors. No vull que un autor em digui exactament com se sent un personatge”, explica l’escriptora. “És interessat quan es fan més preguntes que respostes es donen”, afegeix en la mateixa línia. És des d’aquesta perspectiva que la novel·la aborda també les qüestions emocionals, evitant el llenguatge dramàtic, optant per certa fredor. “Si parlem d’emocions amb llenguatge dramàtic és massa”, diu l’autora.
Nascuda el 1993 a Estocolm, Hedman és llicenciada en Estudis Literaris i en Relacions Internacionals i ha treballat a l’Assemblea de la ONU. Explica que “no es tracta d’un llibre autobiogràfic” i que el va escriure sense la intenció explícita de fer una novel·la, “prenent notes mentre estava acabant la carrera”. Va descobrir fa poc Nada de Carmen Laforet i diu que hi troba connexions amb la seva obra: “una noia jove, la amistat i el caminar flaneûr pels carrers d’una ciutat, ja sigui Barcelona o Estocolm”.