Va ser fa gairebé dos anys. I va passar a l'In-Edit, el festival de cinema documental de música en què el que moltes vegades es fa màgia. Era un dissabte a primera hora de la tarda, aquesta sessió per a agosarats, impacients i dedicada als que saben que igual no hi haurà cap altra oportunitat com aquesta. I aquell dia l'esforç de no caure rendit davant del sofà a l'hora de la migdiada estava justificat, el passi de Travelin' Band: Creedence Clearwater Revival at the Royal Albert Hall. Estrenat el 2022, el documental firmat per Bob Smeaton recreava un dels dos concerts que la banda va oferir a la mítica sala londinenca l'abril de 1970. En un estat de forma envejable, la Creedence trepitjava terres europees. Aquella va ser una actuació sòlida i magnètica. En aquesta cinta, s'intercalen certs passatges de la història de la banda, des dels seus inicis a Califòrnia fins a arribar a Europa per a aquesta gira. Tot això narrat per l'actor Jeff Bridges. A la sala gran del cinema Aribau, hi havia gent emocionada, alguns dels quals els van viure a l'època i també, fins i tot, els que recordaven als seus pares que ja no hi són que els punxaven els discos a casa. I més curiós encara, en acabar cada cançó, la gent s'aixecava i aplaudia, com si el túnel del temps els hagués traslladat a 1970. Insisteixo, la màgia de In-Edit.
Després de la dissolució de Creedence Clearwater Revival el 1972, John Fogerty va iniciar una carrera en solitari amb algun bon moment, però sempre perseguint-li l'ombra del grup. És inevitable, el llegat és massa gran i important. Encara que després no se'ls reconegui com a altres de la seva estirp, que tenen més volada.
La notícia que aquest any John Fogerty actuaria a Cap Roig va ser rebuda amb alegria i sorpresa, pocs esperaven tornar a veure'l per aquí
Van haver de passar molts anys fins que John Fogerty ens visités per primera vegada. Va ser el 2009, quan va debutar a Barcelona actuant en el Sant Jordi Club. Una nit en què van sobrevolar els seus innombrables hits. No hi ha, segurament, un repertori amb tants èxits, com el que pot presentar Fogerty. La vetllada és de les que es continuen recordant, encara que ja hagin passat quinze anys de la cita. Per tant, la notícia que aquest any actuaria a Cap Roig va ser rebuda amb alegria i sorpresa, pocs esperaven tornar a veure'l per aquí. Aquesta vegada amb dos dels seus fills acompanyant-lo sobre l'escenari. Que millor que fer-ho en família, per la confiança i la implicació: ningú no entendrà el pare com ells. Fins i tot li perdonaran els possibles i inevitables pecats. Un Fogerty que durant aquests més de cinquanta anys sempre ha fet la seva, sempre tancat a l'estudi perpetrant discos al nivell de la seva llegenda; Centerfield el 1985, Blue Moon Swamp el 1997 o Revival el 2007. Els que la nit d'ahir es van apropar a Calella de Palafrugell, no anaven per aquests discos.
La barbacoa dels Fogerty
Amb l'objectiu així de clar i ja de camí a l'espectacle, a la paradeta de marxandatge hi havia camises de quadres i de franel·la a 85 euros la peça. Amb la grada ja bastant plena (això sí, es veuen poques camises de quadres), hi ha un vídeo previ explicant el perquè de la banda i el d'aquesta gira, amb aquestes motocicletes a l'estil Easy Rider en pantalla i com a símbol d'una Amèrica totalment reconeixible.
Després d'aquesta introducció, comencen a sonar les cançons (la primera és Bad Moon Rising), que són les que manen, però sense gaire força, van a marxes forçades. Hi ha una referència a Jimmy (Page), Jeff (Beck) i Eric (Clapton), a l'any 1969 i a les guitarres, als regals i a l'arbre de Nadal. Tot va al ralentí i a càmera lenta. És com aquest cotxe que per molt que el trepitgis, no tira més. Hi ha intenció, però falta motor. En un moment donat, apareix un saxofonista que un dia va somiar que tocaria en la E Street Band, amb la idea d'aixecar algú de la seva butaca, però encara no era el moment.
Això se sembla més a les barbacoes familiars que han de fer al jardí dels Fogerty, però amb menys parafernàlia, que al concert que havíem imaginat
Un Fogerty justet de veu presenta els seus fills i la seva dona, que també està a Calella (com ell diu, a l'ombra), celebrant aniversari i dedicant-li una cançó, Joy of my life (amb fotografies familiars i altres del seu casament, que, a veure, no sé si són necessàries). Sens dubte, hi haurà qui critiqui a les bandes tribut (no seré jo qui les defensi, però tampoc qui s'obcequi a desterrar-les), però lamentablement, això està més a prop d'això que d'un altre tipus de realitat.
No és fins a Keep on chooglin' amb la seva essència blues i de pantà, en plena jam, quan això, ara sí, comença a rodar amb més consistència. No és suficient. Ni tan sols Have you ever seen the rain? (una de les cançons amb més ganxo de la història), aconsegueix aixecar el vol; si bé, amb aquesta sí, el públic s'aixeca i canta. I ja en els bisos, en aparèixer una altra vegada el saxofonista en qüestió a Proud Mary, arribes a una conclusió que no desitges pronunciar: veritablement, això se sembla més a les barbacoes familiars que han de fer al jardí dels Fogerty, però amb menys parafernàlia, que al concert que havíem imaginat.