"Marlon Brando deia que tothom pot ser actor", deixa anar Johnny Depp en una de les respostes que dóna a la roda de premsa de 'El fotógrafo de Minamata', la pel·lícula que ha vingut a presentar a Barcelona dins del festival BCN Film Fest. Potser sí. Però hi ha actors dolents, actors reguleros, actors bons i actors molt bons. Després estan els mites, icones i estrelles. Johnny Depp és un mite, una icona i una estrella. Per això ningú no s'hauria d'emprenyar quan apareix una hora i mitja més tard del previst a l'hotel Casa Fuster dels Jardinets de Gràcia, on té lloc la seva trobada amb la premsa local. "He decidit quedar-me aquí per sempre fins que aquest hotel torni a tenir clients". Qui vulgui algú que arribi a l'hora, que vagi a la presentació d'una pel·lícula de... ¿Mario Casas? Johnny Depp és un mite, una icona i una estrella, el prota de pel·lis com 'Cry-Baby', 'El sueño de Arizona', '¿A quién ama Gilbert Grape?', 'Ed Wood', 'Dead Man', 'Donnie Brasco', 'Fear and Loathing in Las Vegas'. Johnny Depp pot arribar a l'hora que li doni la gana.
La ciutat del Gernika
Un dels comentaris que més m'han fet aquests dies és: "Johnny Depp molava, però està acabat i destrossat". Cremareu a l'infern. Johnny Depp segueix molant molt més que tu i que jo. Cert, no és el mateix de fa 20 anys -les seves pel·lícules tampoc (tot i que 'El fotógrafo de Minamata' és mooooooolt recomanable)-, però tampoc no ho som ni tu ni jo. Tot carisma i magnetisme, apareix a la sala on es fa la conferència de premsa amb el posat de cantant de banda de grunge dels noranta que fa quatre dies que no ha passat per la dutxa: gorra paperboy, ulleres de sol, desenes de mocadors i cadenes, pantalons estripats, botes, barbeta de quatre dies... Només l'aplaudeix un periodista entregat a la causa. Bravo per a ell. La resta, enfadats perquè arriba tard, voldrien estar a una conferència de premsa amb Mario Casas o qualsevol altre d'aquests actors que arriben puntualment a l'hora.
A Depp l'acompanyen el director de la pel·li i el productor. Amb ells Conxita Casanovas, l'organitzadora del festival. Al director, Andrew Levitas, ningú no li fará cap pregunta durant al roda de premsa, però ell anirà colant respostes entre els llarguíssims soliloquis, pausats i de entonació profunda que Depp anirà fent durant la hora moooooolt llarga que durarà l'acte. Al productor ningú no li preguntarà res (perquè qui vol preguntar-li res al productor d'una pel·lícula), tampoc ell intentarà tenir la seva quota de protagonisme. "Perdoneu el retràs. Per mi, tornar a ser aquí a Barcelona sempre és un gran honor", es disculpa Depp. "M'encanta ser aquí amb tots vosaltres", i aleshores deixa anar alguna cosa semblant a "a la ciutat del Gernika", "a la ciutat on és el Gernika", "a la ciutat del pintor del Gernika". Trieu vosaltres. Ha nascut una nova llegenda urbana.
Johnhy Depp ha visitat Barcelona aquest divendres per presentar la seva darrera pel·lícula, 'El fotógrafo de Minamata'. Foto: Sergi Alcàzar.
La pregunta que no li vaig fer a Depp
'El fotógrafo de Minamata' és un biopic sobre un dels grans referents de la fotografia com va ser el nord-americà Eugene Smith. El film comença en el Nova York de 1971 amb Smith vivint un moment de crisi existencial. Tot canvia quan la revista Life l'envia a la ciutat costanera japonesa de Minamata, la població de la qual ha estat devastada per l'enverinament de les aigües per mercuri, resultat de dècades de negligència industrial, i llavors Smith se submergeix en la comunitat i les seves imatges donen al desastre una dimensió humana punyent.
Tinc dues preguntes a fer-li a Johnny Depp: per què la seva fixació amb certs personatges reals (la seva filmografia en va plena: Ed Wood, Donnie Brasco, Hunter S. Thompson i ara Eugene Smith, tots ells genis torturats; i la seva vinculació amb el món del punk. Casualment, el mateix dia que Johnny Depp visita Barcelona s'estrena a casa nostra 'Crock of Gold', el documental que ell mateix va produir sobre Shane MacGowan, l'entranyable cantant The Pogues, tot un referent incunable del punk folk. "Shane em va donar unes pastilles i el següent que recordo és obrir els ulls dins d'una banyera tres dies després", va declarar en la presentació del documental en l'última edició del festival de cinema de Donistia.
Aixeco la mà, però li donen el torn a un altre periodista. "Mr. Depp, per què l'interessen tan certs personatges reals?". Mil llamps i trons caiguin sobre teu, lladre de preguntes. "Sóc un gran admirador d'Eugene Smith. Poder investigar en el personatge ha estat fantàstic. El procés d'investigació ha estat com el de l'arqueòleg que va excavant fins a arribar a un tresor valuós. Ha estat una gran responsabilitat interpretar-lo, no només per la vida que va tenir Smith, sinó també pel llegat que ens ha deixat a tots. Smith pensava que en un clic, en fer la fotografia, robaves un moment i amb les seves fotos va reflectir el que va veure i, en certa manera, va cedir una part de la seva ànima en retratar la tragèdia de Minamata".
Segueixo aixecant la mà. L'encarregada de cedir la paraula em mira i em diu que el següent seré jo. I passa una vegada. I passa una altra. I una alta. I una altra. Fins que li dóna veu a un altre company de premsa i aquest comença la seva pregunta recordant que "Mr. Depp avui s'estrena a casa nostra el seu documental sobre Shane McGowan"... Vull pujar a la teulada de l'hotel i tirar-me. Depp respon parlant de la tendència de certs artistes a l'autodestrucció com a manera de cercar una felicitat quimèrica. "Van Gogh era una persona infeliç, que es consumia, i això feia que hagués d'automedicar-se. Baudelaire consumia opi, haixix o bevia alcohol. Eugene Smith no hauria arribat a ser qui va ser si no hagués estat pel dolor que va veure i va experimentar, encara que, evidentment, no necessàriament s'ha de patir per produir art".
Última pregunta. Aixeco la mà, però evidentment no em donen el torn. He d'admetre que tampoc no sé què hauria preguntat. Molt més interessant la qüestió que planteja el privilegiat col·lega a qui han passat el micro. "¿Mr. Depp, creu que el món està regit per les forces del mal?".