Arthur Fleck o Joker? Realitat o fantasia? Maldat o malaltia? La contraposició és una constant que, encara que ja va representar l'esquizofrènic clímax final de Joker (2019), ara agafa tirada a Joker: Deux à folie. Més humanisme, més bogeria, però també molta, molta més incomprensió. La pel·lícula segueix el personatge a la presó i durant el seu judici, acusat d'haver assassinat sis persones. Aquesta és la sinopsi. A part d'això, res excessivament nou en relació a la trama, però sí un excepcional viatge emocional: Todd Phillips firma un segon acte i continua indagant en quins són els límits de la bogeria, en l'estigma de la salut mental i en el repudi social a la diversitat. I li ha posat més sal a l'estofat amb una Harley Quinn necessària i un format musical que indaga en els sentiments del personatge. Perquè si ja coneixíem la seva pena i el seu mal, ara li toca a l'amor.
Aquí s'hiper humanitza al personatge principal: si Arthur està enamorat significa que no és un monstre, sinó un malalt. I que és vulnerable. Així es ratifica el que ja intuíem, i subratllar i redundar en aquesta idea és potser el més frenètic del film. Els dubtes van i venen, però la llàstima que se sent cap al personatge perdura. També la culpabilitat com a part d'una societat que no atén ni escolta, que menysprea al diferent per diferent, que no per assassí. Els assistents al judici es riuen d'un pobre testimoni que va cap a l'estrada simplement perquè pateix nanisme, hi ha burles sobre la seva manera de caminar, l'humilien. Aquesta fredor constant és incòmoda i és el que el director busca: assenyalar-nos, interpel·lar-nos, posar-nos vermells. Sense parlar d'un magnífic Joaquin Phoenix que mira constantment a càmera demanant respostes i que ho torna a clavar furgant en si mateix sense saber cap a on va, perdut entre el que desitja, el que li agradaria i el que els altres volen d'ell: Joker, Arthur, Joker, Arthur...
Aquest mareig també el sent l'espectador, que nota les neurones rebotar a les parets cerebrals. Perquè hi ha molts fronts, poques sentències i diverses conclusions. Joker: Deux à folie segueix sent un retret al sistema i una crítica directa a l'estigma de la salut mental, i això és indubtable. Com va fer divinament la seva antecessora, aprofundeix en què molts factors influeixen en l'estabilitat mental d'un subjecte, i que moltes situacions límit podrien evitar-se si no miréssim cap a un altre costat. Naturalitza els pacients que amb massa freqüència són víctimes dels prejudicis socials. I realça l'amor i la companyia, l'antisolitud, com a únic motor possible de transformació.
Encara que potser el risc més notable és la part musical, recurs que serveix per plasmar les emocions d'Arthur —o Joker, ja és igual qui sigui— i que, per fi, el personatge pugui expressar-se amb total sinceritat, sense censures. És a través del cançoner americà que ell i Quinn (tendra i perturbadora Lady Gaga) construeixen el seu propi món utòpic i imaginari on ser lliures. Musicalitzar la història no és una decisió estètica, sinó narrativa i plenament justificada, encara que per moments grinyoli. L'abús del format en algunes escenes peca d'allunyar-se de la cruesa del relat, tan present a Joker, però és cert que magnifica el contrast amb una realitat amarga que sempre s'acaba imposant.
Al final, tots ens podem identificar amb l'home que hi ha darrere del maquillatge
Perquè també és evident la puntada de peu que li dona Phillips a les xacres estructurals de l'Amèrica contemporània, amb una clara al·lusió a la violència policial o al sensacionalisme desbocat dels mitjans de comunicació, fins i tot alertant que els discursos populistes poden tenir conseqüències fatals. Tant és així que fins i tot el mateix Joker es qüestiona si vol continuar participant d'un circ mediàtic que l'està utilitzant, un altre símbol de l'ultra sensibilització del personatge, que és de lluny el més admirable de la pel·lícula. Més enllà de qualsevol trastorn, al final, tots ens podem identificar amb l'home que hi ha darrere del maquillatge. El dolent, l'ésser maquiavèl·lic que està sol al món, és un pobre imbècil que només vol que l'estimin.