Diuen que és l'hereu natural de Ryszard Kapuściński, però Jon Lee Anderson no és un cínic. Va ser un adolescent rebel, sempre predisposat a posar en dubte les regles establertes. Esperit indòmit que ha mantingut al llarg de la seva extensa trajectòria com a reporter, brindant-nos articles superlatius dels esdeveniments més importants succeïts al món les últimes quatre dècades. Autor de la biografia definitiva del Che Guevara, investigació que li va portar a descobrir on havia estat enterrat 'El comandante', el seu nom és actualitat al nostre país per partida doble. Per un costat l'editorial Destino acaba de publicar He decidido declarame marxista, primer volum antològic (de títol que no indueix a l'engany) de les seves cròniques periodístiques. Novetat que ha coincidit en el temps amb l'aparició d'Aventuras de un joven vagabundo por los muelles, breu relat iniciàtic editat en aquestes irresistibles llepolies que són els Nous Quaderns Anagrama, en el qual ens relata la peripècia que va emprendre amb 17 anys, per arribar des d'Anglaterra al continent africà i acabar encallat durant mesos als molls de La Palma de Gran Canaria. Un coming of age en primera persona en què allò més personal acaba resultant, com només els contistes superdotats aconsegueixen aconseguir, universal.
Llibres com Aventuras de un joven vagabundo por los muelles és el futur del periodisme? I no em refereixo a l'article com a tal, sinó que el periodisme de llarga mirada, el de les cròniques, tal com l'entenem, ja no passa pels mitjans convencionals sinó per poder publicar aquest tipus de llibres.
No crec que una cosa desplaci l'altra. Jo continuo fent periodisme amb les meves cròniques de llarg abast. De fet, en tinc una sobre Milei que publicarà aquesta setmana The New Yorker. Aventuras de un joven vagabundo por los muelles va ser un encàrrec dels meus editors de la revista. Em van demanar que escrigués sobre la meva joventut. Em va encantar fer-ho. Tinc diversos coming of age. Tot un cicle de relats iniciàtics, de viatges i aventures de joventut. Jo era un noi a qui no li agradaven la regles habituals del joc. Així que dels 13 fins als 25, més o menys, em vaig dedicar a fer el que em semblava.
Una etapa vital que acaba formant-nos com a persones: qui serem en l'edat adulta.
Aquest tipus de relat m'ofereix la possibilitat de tornar enrere i mirar-me a mi mateix com el noi que vaig ser. Fins ara la meva vida ha estat una evolució constant. És tot just ara que he pogut tornar enrere. He guardat els diaris que vaig escriure a l'època i em serveixen per a verificar els dubtes que de vegades genera la memòria.
Et recordes escrivint des de sempre?
Sempre vaig escriure, encara que mai no vaig publicar en aquell temps.
Som davant de la porta d'entrada a les teves memòries?
Pot ser, sí. Després d'aquesta experiència a les Canàries que relato a Aventuras de un joven vagabundo por los muelles, me'n vaig anar a Hondures a treballar com a machetero.
Aventuras de un joven vagabundo por los muelles acaba justament en aquest moment. Ho deixes una mica com les sèries de televisió, amb tot obert per a una següent temporada.
Sí (rialles). I abans d'aquestes experiències, vaig estar un any deambulant per l'Àfrica. Tenia 14 anys.
Deambulant per l'Àfrica amb 14 anys?
Sempre vaig lluitar per la meva llibertat. No sempre ho vaig tenir fàcil amb la meva família. Van passar estones complicades amb mi.
No tots els fills marxen a deambular per l'Àfrica amb 14 anys. Vens d'una família de diplomàtics. Eres un rebel sense causa?
Sí. O amb causa. Era una criatura que volia viure experiències. I ho vaig fer. El meu pare era oficial del govern nord-americà i vam viure a molts països. La meva mare era escriptora de contes infantils. Una dona molt creativa que em va inculcar l'amor per la lectura. Els dos eren persones progressistes en termes socials. I la meva primera presa de consciència social va ser... Vivíem a Taiwan. Jo tenia vuit o nou anys i em van començar a parlar de Martin Luther King. Jo no sabia qui era, ni què estava passant als Estats Units. Era americà però fins aleshores la meva vida havia transcorregut entre Corea, Colòmbia i Taiwan, i volien preparar-me per a la meva primera presa de contacte amb el meu país, perquè en res tornàvem cap allà. Finalment vam tornar quan jo tenia 11 anys. Ens vam instal·lar a Washington, i en un lapse de 10 mesos van matar Martin Luther King, primer, i Robert Kennedy, després. Van ser dos fets tràgics, per a la meva família. Com abans ho havia estat l'assassinat de John F. Kennedy. Aquella va ser la primera vegada que vaig veure els meus pares junts plorant. En aquells anys, la policia al sud dels Estats Units era com la policia blanca a Sud-àfrica: mataven gent negra, fins i tot mataven nois blancs que donaven suport a la defensa dels drets civils. Hi havia governadors racistes com George Wallace. Un país que estava plenament capficat en un guerra, la del Vietnam, que la meva família entenia com una aventura criminal. Els meus pares em van portar a moltes marxes i manifestacions contra la guerra del Vietnam i a favor dels drets civils. Va ser un retorn als Estats Units molt dramàtic. Jo no volia viure allà. I menys d'un anys després ens van enviar a Indonèsia.
Una nova aventura.
I vaig ser molt feliç de nou, fins que ens van haver d'evacuar abans de temps i tornar als Estats Units. Em vaig escapar. Me'n vaig anar al camp. No volia tornar als Estats Units. Però em van agafar.
Com va ser aquesta segon retorn al teu país?
No vaig tornar, em van enviar a viure amb un oncle a Libèria, a l'Àfrica. Vaig ser extremadament feliç. De forma sintètica, aquesta va ser la meva introducció a la conscienciació política i cívica nord-americana com a nord-americà.
Per a mi, la societat havia de ser progressista i volia viure al límit aquest ideari
Però tu no et revelaves, portaves a l'extrem l'educació que havies rebut.
No, no em revelava contra els principis, no. Per a mi, la societat havia de ser progressista i volia viure al límit aquest ideari. La meva, a més, era era una família multicultural. Érem cinc germans, dos d'ells adoptats. Érem diferents. A més, una experiència alimentava la següent. Quan vaig sortir de les Canàries, frustrat per no poder arribar a l'Àfrica, vaig tenir l'oportunitat d'anar l'Amèrica Central.
A Hondures a fer de machetero. Però... què és un machetero?
Va ser la solució que van veure els meus pares per acontentar-me. Tenia 17 anys acabats de complir. No estava d'acord amb res, la meva família es trencava, perquè els meus pares s'estaven separant, i jo no volia viure en els Estats Units. Així que em van plantejar que me n'anés amb un una espècie d'oncle que vivia a la selva, a prop de la costa, a Hondures. Me'n vaig anar cap allà extremadament feliç. Vaig treballar vuit mesos com a machetero, sí, recollint bananes. Em pagava un dòlar al dia, com a la resta de treballadors. Allà vaig acabar de perfeccionar l'espanyol precari que havia après a les Canàries.
No importa si el que expliques és fals amb tal de sumar seguidors i likes. Què importa la veritat, si la mentida et fa guanyar diners i presència. Així és com han obtingut tot el seu poder personatges com Tucker Carlson. És el signe dels temps actuals
Pocs mesos enrere va passar una temporada a Barcelona el teu col·lega del The New Yorker Patrick Radden Keefe. En una de les conferències que va oferir, va confessar que se sentia un privilegiat per poder dedicar tres mesos a un article.
Jo també em sento un privilegiat. Referit a l'article que comentava sobre Milei: he viatjat a l'Argentina el setembre, l'octubre i el novembre. Durant aquests mesos, m'he dedicat escriure, editar i ara a fer fact checking de l'article. Queden molt pocs mitjans que et permetin treballar a aquest ritme, i The New Yorker és un d'ells. Ara aquest espai l'han ocupat les xarxes socials i els pòdcasts.
La diferència és que quan tu escrius un article sobre Milei, el treball és teu, evidentment, però darrere teu hi ha tot un equip d'editors i correctors que fan que la versió final de l'article sigui impecable en la seva forma i totalment contrastades les dades que s'exposen. El periodisme actual, en general, l'únic que premia és publicar el primer. I en el cas de les xarxes, sense cap tipus de rigor sobre si el que es diu és veritat o mentida.
Sí, així és. Som davant d'una dinàmica que és perillosa. I això mateix que acabes de dir sobre el periodisme, ho veiem també en la política . No importa si el que expliques és fals amb tal de sumar seguidors i likes. Què importa la veritat, si la mentida et fa guanyar diners i presencia. Així és com han obtingut tot el seu poder personatges com Tucker Carlson. És el signe dels temps actuals.
Pitjor encara. Tu pots estar treballant tres mesos en un article sobre Milei, parlant amb desenes de fonts, comprovant i corroborant totes les dades que exposes a la peça, que només fa falta que surti el Trump de torn i digui: "Fake news", i el teu treball quedarà en no res, perquè una gran majoria de la massa social el creurà abans a ell que a tu.
No m'ha passat fins ara, però podria haver-me succeït. És un dels grans riscos que correm els periodistes actualment: pot sortir qualsevol il·luminat i dir que el que has escrit és fals i la seva claca s'ho creurà sense qüestionar-s'ho. És com si els parlés un messies.
Jo era un noi que no creia en les normes. Veia els governs i les societats establertes amb cinisme i escepticisme. Cal incentivar a la joventut a fer una cosa semblant i que no s'acontentin amb un món liderat per Trump
Com podem contrarestar aquesta tendència?
De manera intuïtiva o instintiva, he arribat a la conclusió que ens toca fer una mica més. Ja no és suficient amb publicar el nostre vídeo, el nostre pòdcast o el nostre article escrit. Ja no. Hem d'anar a lluitar la veritat i no ho estem fent. Fins quan estarem preguntant-nos que ràpid s'enfonsa el Titanic mentre encara estem dins del vaixell? Hem d'apropar-nos a la gent, no només quedar-nos amb l'elit. Cal sortir de la bombolla, anar més enllà de les nostres zones de confort. Hem de fer un esforç addicional. I ara per ara, en aquest món en què tot s'ha tornat virtual i tot és digital, no ho estem fent. Jo era un noi que no creia en les normes. Veía els governs i les societats establertes amb cinisme i escepticisme. Cal incentivar a la joventut a fer una cosa semblant i que no s'acontentin amb un món liderat per Trump. Què passarà si arriba un dia en què Abascal governa a Espanya? I Le Pen a França? O Putin a Ucraïna? Continuarem escrivint articles i ja o què farem?
La dreta s'ha apropiat en les formes d'aquest esperit rebel i transgressor a què et refereixes.
Mentre les esquerres estan perdent el temps en guerres semàntiques, els reaccionaris s'han disfressat de revoltosos. Actualment, ells tenen la batuta, sens dubte. De nou, hem d'arribar a la gent. No podem deixar aquesta tasca als polítics que ens han arrabassat la paraula i que, fins i tot, com tenen les xarxes socials a mà, volen desplaçar-nos com a comunicadors. Hem de lluitar. El que no pot ser és que Trump, des de la sala de premsa de la Casa Blanca, ens digui a la cara als periodistes que som els enemics del poble. Això va passar i ningú no es va aixecar i el va replicar. Després van escriure un correu electrònic, però no és el mateix que donar la cara allà mateix, aixecar-se i marxar desafiant a aquest home que acaba de desprestigiar l'ofici des de del lloc més poderós en la faç de la Terra. Allò va minar molt la credibilitat del periodisme. Actes així només els cometien anteriorment dictadors autoritaris en llocs francament despòtics, no en les democràcies occidentals. No podem permetre que els polítics actuïn així, però allà hi havia periodistes més interessats en mantenir la seva posició i la lliure entrada a la Casa Blanca i s'ho van empassar. Però la gent, fora, ho va veure. Cal recuperar aquest espai.
El que no pot ser és que Trump, des de la sala de premsa de la Casa Blanca, ens digui a la cara als periodistes que som els enemics del poble. Això va passar i ningú no es va aixecar i el va replicar
Pel teu treball periodístic, has estat víctima de la censura?
No he patit censura, però atacs, sí. De fet, actualment existeix una censura molt més subtil i, conseqüentment, més perillosa. Jo vaig estar durant una dècada a Twitter i cada dia experimentava el troleig. Vaig abandonar les xarxes socials fa dos anys i em sento feliç de la vida. Gairebé com un exfumador. Soc evangelista de ser exTwitter. No estic a cap xarxa social i no ho necessito. Molts col·legues periodistes em diuen que jo m'ho puc permetre per treballar en un mitjà com el New Yorker i que ells necessiten una finestra com la de les xarxes socials per donar a conèixer el seu treball. Ho entenc. Jo ho vaig provar durant un temps, especialment per mantenir-me informat, però he comprovat que puc continuar estant al dia sense haver de recórrer a les xarxes socials: si fins i tot ara entres en un ascensor i et trobes amb una pantalleta amb les últimes notícies. No hi ha escapatòria a l'actualitat.
Com t'informes actualment?
Llegeixo molt, gairebé tot al meu telèfon. Formo part d'un grup de periodistes que compartim articles. Si parlem de premsa, principalment llegeixo el New York Times. Vaig estar subscrit al Washington Post, però em vaig donar de baixa.
Pel seu no suport a Kamala Harris?
Va ser abans de la controvèrsia amb Kamala. Vaig prendre la decisió quan em vaig adonar que Jeff Bezos havia posat a un paio de Rupert Murdoch (Will Lewis) a càrrec del Washington Post. Un periodista de molt mala fama a Anglaterra. Vaig tenir el presentiment que s'ensumaven que Trump tornaria a guanyar i era una manera d'apropar-se a ell. Dit això, els meus col·legues del Post segueixen fent una gran tasca, però jo no pagaré res per un diari com aquest. Tampoc no llegeixo el Sunday Times, d'Anglaterra, ni el Wall Street Journal, perquè tendeixen a tenir una cobertura ideològica. The Guardian, malgrat el seu caire ideològic, està bé. Més que diaris, llegeixo articles. Intento aconseguir un ventall de fonts sobre un tema i treure les meves conclusions. Em preocupa el futur immediat, més a partir del que ha passat als Estats Units amb la reelecció de Trump i amb dues guerres cruentes en marxa que no és forassenyat pensar que poden estendre's a altres parts del món. Per no parlar del canvi climàtic. M'inquieta el món que deixarem als més joves. Recordo com eren els anys 60, quan jo era encara molt petit. Va ser un època en què es vivia amb molta preocupació l'amenaça nuclear i tot just despertava també la inquietud entorn del món natural. Encara no es deia canvi climàtic, però hi començava a haver una constatació de la contaminació de l'aire, dels rius, del mar... En aquell temps es va iniciar el que ara denominem mediambientalisme, amb grans periodistes realitzant investigacions excepcionals. 50 anys després hem aconseguit algunes coses, però també ha irromput una política negacionista que és molt perillosa. Això em preocupa. Alguns comparen el moment actual amb els anys 30 del segle passat amb l'auge del feixisme. I sí, crec que ha reviscut una espècie de feixisme refregit. El que no veig és la contrapart a aquesta amenaça.
El futur serà socialista o serà Vox: que curiós que tants anys després es torni a plantejar bàsicament el mateix
Ja no hi ha Che Guevaras.
El que no veig és la contrapart. Als anys 30 i als anys 60, la joventut va donar la cara. Necessitem que les noves generacions també la donin.
Tu que coneixes bé el territori, quin futur intueixes per a Catalunya i Espanya?
Espanya continua lluitant submergida en els conflictes de sempre: un sector de la societat vol ser tancada, tradicional i tornar al passat. I una altra part de la societat vol ser oberta i més progressista. I aquesta licitació és molt viva, més encara a causa dels corrents que arrosseguen actualment el món. Així que el futur serà socialista o serà Vox: que curiós que tants anys després es torni a plantejar bàsicament el mateix.