Qui l'escolta cada matí a El Món a Rac1 sap què li agrada i què no a Jordi Basté. Les seves fílies i les seves fòbies associades a qualsevol àmbit, ja sigui política, societat, esports o cultura. Entres aquestes, la música, que com ell mateix reconeix, l'acompanya a qualsevol hora del día. Malgrat una agenda atapeïdíssima (encara que, segons diu, d'un temps ençà ha intentat reduir el nombre de compromisos, sobretot dinars que de vegades s'eternitzen), ens fa un forat per parlar d'una de les seves principals dèries. Inquiet a la seva cadira, però amb ganes de conversar, l'inqüestionable líder de la ràdio catalana no mira el mòbil en la mitja hora que estem reunits. Potser és perquè l'apassiona parlar d'artistes i cançons. Té anècdotes al voltant de discos, de concerts i, d'algun viatge inversemblant que explica la raó per la qual la música és, en molts casos, el motor de les nostres vides.
Jordi, amb l'agenda que tens i com has de matinar, tens temps d'escoltar música?
Sí, molt, molt, molt! Quan vinc a treballar escolto música. Ara, per exemple, camino i també escolto música, quan vaig al gimnàs, també escolto música... Vaig tot el dia amb l'Spotify a dalt i a baix.
I a casa, quan arribes tens el costum de posar-se tranquil·lament un disc?
Sí, és clar. Fa un temps, per Nadal, el meu equip del programa de ràdio em va regalar un tocadiscs.
El millor regal del món per a un melòman.
És un gran regal! I va ser just amb la tornada del vinil, ara que sembla que també torna el casset. I sí, utilitzo el tocadiscs, però també l'altaveu convencional. Un de bo, això sí, ja que a mi m'agrada escoltar la música bé. El mateix amb els auriculars. Recordo que un dia vaig anar a una botiga, a prop d'aquí, i els vaig dir: "Vull els millors auriculars per escoltar música". I em van respondre: "Valen pasta".
Els vas comprar?
Els vaig contestar que m'era igual: "Vull escoltar bé la música". I clar, em vaig deixar una pasta. Em vaig fer amb uns Bowers & Wilkins, que són molt bons. Són molt petits, i t'agafen molt orella. El problema és que si vas pel carrer, et desconnectes del món. I una cosa és desconnectar i una altra que no sentis res del teu entorn. Llavors, per anar pel carrer porto els AirPods d'Apple, perquè també em van bé, però els bons són els altres. A casa escolto molt amb auriculars, encara que tinc un problema amb això.
Per què?
Tinc més d'un 20% de sordesa. I els acufens! Que ja formen part de la meva vida. Per exemple, ara si hi penso, escolto el xiulet. L'otorrinolaringòleg em va dir que era per culpa d'escoltar la música amb auriculars. Per això, sobretot als joves, els recomano que no ho facin. Per escoltar bé la música no cal fer-ho tot el temps amb uns auriculars. En canvi, sí en un bon equip de música.
El ritual d'escollir el disc i escoltar-lo sense atendre una altra cosa, ni el mòbil, ni la lectura, ni res, és un moment meravellós
I a més, en tots els formats, fins i tot l'injuriat CD.
Home, és que el CD és molt bo!
Fins i tot, hi ha certs estils de música, que sonen millor en CD que en vinil.
I tant. Per exemple les meves filles els senten a través de la PlayStation, amb la qual cosa la música va sonant allà i no t'afecta tant el pavelló auditiu com l'auricular. I a més, compte el to amb què ho escoltem.
Ordenant discos durant el confinament, em va aparèixer el meu vell discman, i un parell de vegades a la setmana em dono el gust d'escoltar un disc allà amb auriculars. I allò sona espectacular, és una passada!
El ritual d'escollir el disc i escoltar-lo sense atendre una altra cosa, ni el mòbil, ni la lectura, ni res, és un moment meravellós. Quin gran plaer aquest... A més, d'uns anys ençà, hi ha una gran quantitat de variables per escoltar música. Jo vaig començar amb els discos de pissarra del meu avi, després vaig passar pel 'comediscos' ...
Això era una cosa estranyíssima.
Sí, sí, molt. Després va arribar el discman i l'iPod.
L'iPod semblava que havia de revolucionar la manera de consumir música i...
A més, era un objecte que, al principi, pesava molt. Em vaig sentir una mica com el mico del 2001 quan mira el monòlit, el dia que vaig anar a Salt Lake City amb el meu estimat Raúl López, que aleshores jugava als Utah Jazz de l'NBA.
És un gran melòman, molt amic de músics com Quique González.
Sí. I també de Leiva. És de les persones que més m'ha ensenyat de música.
El jugador de bàsquet Raúl López és de les persones que més m'ha ensenyat de música
Alex Mumbru també era d'aquesta corda.
Sí, però més en Raúl. M'envia música i música i música. És un dels meus grans subministradors. M'envia llistes de Spotify. Em diu escolta aquesta cançó i aquesta altra. Ell és molt fan de... espera, que ara comencem amb els noms... Bé, ja t'ho diré. Tornant a aquell dia, ell portava un iPod, i jo li vaig dir: "Què és això?". Em va explicar que cabien no sé els milers que de cançons, i ja me'n vaig comprar un allà.
Feia mandra això d'haver de baixar els discos.
Recordo que la primera que vaig comprar, va ser una variació d'una cançó del Breakfast In America de Supertramp. Vaig pagar un dòlar. És la primera que em vaig baixar i després... Espera, que em vindrà el nom, quin desastre amb això...Val, el Ben...
Bon Iver?
Bon Iver, per descomptat, que el vaig descobrir gràcies a Raúl.
Pot ser que sigui Ben Harper?
Aquest, aquest, Ben Harper!.
És de les pitjors entrevistes que he fet en la meva vida.
Però, per culpa teva o per culpa seva?
Jo soc molt devot de Los Secretos
Dels dos.
De Ben Harper, quan estem junts amb el Raúl, sempre posa When She Believes. Jo, en canvi, soc molt devot de Los Secretos.
A la redacció m'han dit expressament que et preguntés per Los Secretos.
És que, amb els anys, m'he tornat un estudiós, si es pot dir així, de la música dels 80, de La Movida. M'interessava molt la vida que hi havia allà, l'època de la droga en plan bèstia, del VIH, tota aquesta història. I en la de Los Secretos hi ha molt d'això, és una cosa que amb en Raúl hem parlat molt. Una de les cançons més tristes de la música espanyola és Déjame, un tema que et fa ballar, i moure't, però la lletra és molt trista. A més hi ha moltes versions, algunes dels mateixos Secretos: instrumental, amb una guitarra, amb una coral... És bestial. I han envellit molt bé. Aquestes grans cançons han sabut aguantar el pas del temps. Són una referència importantíssima per a mi.
Quins altres grups de La Movida t'interessen més enllà de Los Secretos?
Sí, clar, des de Nacha Pop a molts altres noms de llavors. De fet, hi ha un llibre que em va agradar molt. És del marit d'Alaska, que està com una cabra, el Mario Vaquerizo. Va escriure una biografia sobre Fabio McNamara, que cantava amb Pedro Almodóvar.
Fabiografía.
A McNamara me'l vaig trobar un dia per la Gran Via de Madrid, i vaig veure que entrava en una església vinculada amb els ultracatòlics. El primer que vaig pensar és que estava extraordinàriament prim i molt, molt deixat. Aquella mateixa nit, vaig anar a un bar molt conegut a Madrid, que es diu La Via Láctea.
Un dels temples de La Movida.
Vaig conèixer el propietari del bar, que resultava que era nebot de Javier Krahe, un cantautor que escoltava el meu germà gran, de qui he après molt de música. Li vaig comentar que havia vist McNamara entrant en una església i em va dir que s'havia tornat un ultradretà extrem. Arran d'això, vaig començar a investigar sobre uns personatges que es deien Las Costus i formaven part del món almodovarià i de La Movida.
Qui eren?
Els deien Las Costus perquè eren dos sastres que vivien a cavall de Madrid i Sitges. De fet, primer en va morir un i al cap de molt poc temps va morir l'altre de la pena. Una història d'amor bestial. Als lavabos del Vía Láctea tenien pòsters amb els seus dibuixos, ja que també eren pintors. Un dia, parlant amb Pedro Almodóvar, li vaig dir: "He trigat molt a entrevistar-te, i era una cosa que em feia molta il·lusió". Ara l'entrevisto una vegada a l'any, però en aquella primera ocasió vam estar mitja hora fora d'antena parlant de música d'aquella època. D'Alaska, d'un grup que es deien Zombis... També em va explicar la història de Tino Casal, que va morir en un accident.
Una figura de culte de La Movida.
És una mica com el James Dean de La Movida, una llegenda que va morir i va quedar allà. És un personatge molt admirat, també gràcies a l'èxit d'Eloise.
El món de Taylor Swift no m'interessa gens
Parlant de cançons, has vist el documental sobre la Macarena de Los del Río? És increïble tot el que va generar la cançó.
L'he vist, és extraordinari. També em va agradar molt el dels Locomía. És com una novel·la. Però sí, el de Macarena està molt bé: com una cançó pot generar tant, fins i tot arribant a triomfar als Estats Units.
Hauria estat interessant comptar amb el testimoni d'Alaska, que va perdre el judici pels drets del remix de la Macarena que van fer Fangoria.
A mi ella em sembla fantàstica. És una persona súper culta. Alaska no té una gran veu, però en canvi és un tros d'artista. El mateix passa amb Loquillo.
O ara amb Taylor Swift, que no és la millor en res, però mira-la.
És que la Taylor Swift és una altra cosa, a mi és que és un món que no m'interessa gens.
Quan vaig a buscar un disc, m'apropo a Revolver
Encara visites botigues de discos?
Quan vaig a buscar-ne un, m'apropo a Revolver. També compro alguna cosa a Amazon, encara que això soni lleig. Però bé, quan busco un disc sempre l'acabo trobant allà.
Una altra font de descobriment ara son les cançons que apareixen en les sèries.
Jo estic tota l'estona amb el Shazam, això també m'ajuda a descobrir cançons xules.
I versions, a El Món a RAC 1 poseu una cada dia, aquest matí ha sonat una de molt curiosa de Peter, Bjorn and John.
Jo soc molt fan de les versions.
I d'on et ve?
Soc dels que pensen que la versió millora l'original. Recordo els tres primers discos que van entrar a casa. I els recordo per ordre d'arribada a casa. Els tres eren maxis. El primer, una versió molt coneguda de Laurent Voulzy, que és llarguíssima i va introduint cançons de Beatles, The Beach Boys, els Stones. Es diu Rockollection [ndr. en aquest moment Basté me la canta]. La segona, d'un grup en el qual cantaven unes noies, Boys Town Gang, i la cançó era Can't Take My Eyes Off You. I la tercera, Rock And Roll en la plaza del pueblo, de Tequila. Aquests van ser els primers maxi-singles que vaig tenir, i el segon ja era una versió de Matt Monro. I em reitero en això, hi ha versions que superen l'original. Per exemple, i mira que no soc res fan d'ell, però Michael Bublé ha fet una versió fantàstica de Barry White.
El concert que més he gaudit en la meva vida va ser un de The Housemartins a la sala Zeleste
Et recomano un disc de versions de Tom Waits, interpretades per dones, es titula Come On Up To The House: Women Sings Waits. Recordo veure't per allà quan va actuar a l'Auditori del Fórum.
També el vaig veure a París. Va ser espectacular. Jo tinc la sensació que quan veig un artista a l'estranger, el visc de diferent manera. Un altre que m'encanta és Rufus Wainwright. És tan diví. El vaig descobrir a la banda sonora de Moulin Rouge, una cançó que ell cantava en francès, i vaig pensar, mare meva, quina veu. Després l'he vist a Peralada, al Liceu, l'he vist fora... És que, quan ets jove, fas moltes barbaritats.
Explica, explica.
La més bèstia que hagi fet mai, va ser amb un grup d'amics. Vam anar amb el meu Opel Corsa Swing de color vermell a Madrid, a veure una sèrie de concerts en què actuaven The Pretenders, Big Audio Dynamite, UB40 i els U2 del Joshua Tree. Quan va acabar, d'allà vam anar a El Port de la Selva, ja que un d'ells tenia una casa allà. Vam dormir tres hores, i d'allà a Tolosa, a veure el mateix que a Madrid.
Quin ha estat el millor concert al qual has assistit mai?
El concert que he més gaudit en la meva vida, o un d'ells perquè he anat a molts, va ser un de The Housemartins a la sala Zeleste (el 27 de novimebre de 1987) que va durar 3 hores i 20 minuts. Recordo que vaig veure els Oasis la primera vegada que van venir i només van tocar 45 minuts. El mateix que Blur. Allò de The Housemartins va ser excepcional!
Durant un temps, i potser encara passa, quan portaves al programa un artista nou, emergent, es generava l'efecte Basté.
Jo això no ho vull, i tampoc no ho busco.
Però passava. Recordo el cas, per exemple, de Núria Graham.
No és pel programa. Quan hi ha gent que destaca és per alguna cosa. Hi ha gent que sap valorar la música millor que jo. A mi simplement m'agrada o no m'agrada, però no hi entenc. No soc crític. És probable que passi amb algun grup, però pel programa també ha passat gent que s'ha quedat pel camí. Però sí, Núria Graham és un nom, Paula Valls és un altre...
En l'escena musical catalana hi ha veus femenines molt interessants i molt intel·ligents
Com veus l'actual escena musical catalana?
Hi ha gent amb molt talent.
Amb moltes dones, hi ha una generació de joves impressionants, com per exemple la Júlia Colom...
I Maria Arnal, Maria Jaume, o la Bad Gyal, que no tothom omple el Palau Sant Jordi. Ara hi ha veus femenines molt interessants i molt intel·ligents. Totes elles amb formes i tons diferents, des de la Julieta a, no ens oblidem, Silvia Pérez Cruz.
És que la Silvia, d'alguna manera, és la mare de totes elles.
Jo estic convençut que ha tingut molt a veure en això i ella no ho sap. La Silvia té una cosa que la fa especial: fa el que li dona la gana. A veure, molta gent pot dir, podria haver estat Rosalía. Però no, ella mai no ho ha volgut.
Ni ho ha pretès.
Exacte. I en català, és que hi ha molts noms. Un grup que em fascina són els Stay Homas, els veig uns paios capaços de fer una cançó cada dia. Són molt llestos i molt talentosos. Acaben de fer un documental que és mel. Insisteixo, és mel. Retrata les seves rareses, les seves tristeses i el seu final. I ja està. I sobretot, tenen molt de talent, com totes aquestes dones de les quals hem parlat i que hem de convidar al programa a actuar, que es facin grans.
Ara el que també passa és que, o entren a la roda dels festivals o es queden en un nínxol molt petit.
Entre altres coses, perquè si no entres a la roda de festivals, ara mateix vendre discos costa molt.
I vendre entrades en sales petites, també.
Correcte, així és. Ha canviat tot molt.