Disculpin que comenci desarnant un polític ja una mica retro (i sempre “retra”). Digué Mariano Rajoy amb la seva acostumada totxesa sense complexos, no sempre sense fonament, que els catalans “hacen cosas”. Mirin si no aquesta foto en la qual apareix un jove exemplar de català ben còmode a la butaca presidencial d'una companyia, à la manière d'un yuppie vuitantero, davant d'un prohibitiu Macintosh Quadra 800, negociant al telèfon. O aquesta altra del mateix xaval fent visera amb la mà, com albirant el seu prometedor futur amb somriure de tauró. Sens dubte, aquest barretinat JASP (recuperant aquell acrònim que popularitzà als 90 un anunci de cotxes) ha fet un fotimer de coses, tot i que cap, m'atreviria a dir, del grat de l'expresident espanyol. Perquè les primeres pàgines de Cutter, cola y fotocopias: Memoria gráfica de BCore 1989-2007 revelen que aquest despatx ple de papers és la rebotiga d'una precària perruqueria familiar, l'ordinador Apple se l’ha comprat amb la liquidació de la feina després de quedar-se a l'atur com a muntador gràfic i l'espècimen amb la mirada fixa a l'horitzó no atalaia precisament oportunitats de negoci (de fet, no hi veu més enllà del nas, perquè porta ulleres de cul de got i la llum del flaix l'encega). I és que l'hiperactiu català no és un altre que Jordi Llansamà (Barcelona, 1967), capo del segell independent BCore Disc des de finals dels 80 i avui tot un patriarca del subsol nacional amb més pòsters, fulls volants, acreditacions de backstage i altre memorabilia gràfica en el seu haver que, apostaria, milions en el compte corrent. Tot un antipreneur i un model d'entusiasme majara més que de lògica empresarial amb un catàleg discogràfic que acumula 400 referències i festeja els 35 anys de supervivència. Quasi res.
Tot un antipreneur i un model d'entusiasme majara més que de lògica empresarial amb un catàleg discogràfic que acumula 400 referències i festeja els 35 anys de supervivència
De Mortadel·lo i Filemó a Standstill
L’any 1986 Samaranch pronunciava a Lausana la cèlebre frase “à la ville de… Barcelona”, donant el tret de sortida a hordes de regidors, urbanistes, promotors musicals en potència i grafistes amb ànsies de modernitat que van tractar d'ocultar les vergonyes gràfiques —entre altres— de la metròpoli cobrint els cartells taurins i els rètols tipus “Bar Sociedad Pajaril el Pardillo del Carmelo” amb lones de Barcelona posa’t guapa, a fi de transmutar l'antiga ciutat industrial en asèptica capital internacional del disseny gràfic, l'arquitectura avançada i la música electrònica. Aquest mateix any, el fill d'un treballador de Bruguera alletat setmanalment amb Mortadel·los, Zipi Zapes i Lilis frescos del dia i conegut a l'escena punk, oi! i hardcore per currar-se les caràtules dels cassets gravats amb collages que es fotocopiaven els seus amics i editar fanzins a cop de tòner i grapes com Lo korkó de les Korts, començava la seva precària gesta empresarial. Explica Jordi Llansamà a la introducció del seu llibre: “Jo en aquesta època ja estava ficat en això de BCore. Sempre es data l'arrencada de BCore Disc el 1990, que és quan editem el primer disc de Corn Flakes com a discogràfica. Però BCore ja existia bastant abans, des de 1986. Veníem K7s que intercanviàvem, serigrafiàvem pegats, samarretes, distribuíem fanzins. Llavors el nom encara era BCore Productions.”
És el que té ser un segell Punk, no hem apuntat mai res, perquè mai vam creure que el que fèiem tingués alguna rellevància
A partir d'aquí, en gairebé quatre dècades d'història han tingut temps de portar a Barcelona a formacions foranes de la talla de Green Day, Fugazi, At the Drive-in, Karate, Hot Water Music, Leatherface o June of 44 (la majoria a sales avui extintes), al mateix temps que han editat 400 referències discogràfiques de bandes amb “B” de Barcelona, moltes pedres angulars de l'escena independent catalana i espanyola d'ahir i d'avui com Corn Flakes, Fromheadtotoe, Aina, Standstill, The Unfinished Sympathy, Brighton 64, Tòquio Sex Destruction, Delorean, Nueva Vulcano, Cala Vento, Joan Colomo o Madee. I per a celebrar tan feliç efemèride, BCore acaba de publicar l'esmentat tom amb un escarit tiratge (500 còpies) en el qual compila una selecció de cartells, fulls volants, entrades i passis de backstage, reivindicant així la faceta de Llansamà com a dissenyador gràfic de referència a l'escena alternativa barcelonina, escanejats amb tot luxe de trencaments, doblecs, restes de cinta adhesiva i forats de xinxeta. Una obra filo-punk, elaborada en família i completament autoeditada, a la qual, adverteixen, no es garanteix la fiabilitat cronològica: “És el que té ser un segell Punk, no hem apuntat mai res, perquè mai vam creure que el que fèiem tingués cap rellevància”.
Cadascun d'aquests cartells va ser la porta d'entrada a un submon al qual pertànyer, un lloc on trobar-te a tu mateix i als quals eren com tu
Però, com bé explica Ramon Mas al pròleg, aquesta obra va més enllà del llibre de disseny gràfic musical: “Aquest llibre és un documental. Aquest llibre és un jaciment arqueològic. Aquest llibre és la prova física d'un món que ja no existeix, un al que només podies accedir-hi si trobaves els rastres i seguies les pistes. Cadascun d'aquests cartells va ser la porta d'entrada a un submon al qual pertànyer, un lloc on trobar-te a tu mateix i als que eren com tu. Una família d'amics amb els qui créixer, amb els qui riure, amb els qui ballar. […] Tot això va ser abans que els festivals minessin el circuit de sales i els sponsors fessin pujar astronòmicament els caixets de les bandes. Abans que Barcelona deixés de figurar a les gires que travessaven Europa en furgoneta, i que els grups novells haguessin de pagar lloguers abusius (impossibles de cobrir amb la taquilla) a les sales per a poder organitzar els seus propis concerts. Hi havia una xarxa de segells, distris, fanzins i col·lectius, entre els quals sempre va destacar BCore i el seu entorn, disposats a arromangar-se perquè la música en directe pogués existir sense passar per la lògica del mercat”. I sàviament conclou: “Així que prenguem-nos aquest llibre, a més de com un compendi de records i una ostentació de coses que realment van passar, com un homenatge a una manera de fer artesana i palpable de comunicar el que va ser, i continua sent, el nostre petit submon”. Fin de la cita.